EL RIU DE LA VIDA

Fa uns dies vam tornar a tenir el Boss en terra catalana. Barcelona estima el Bruce i ell ho sap, perquè des que hi va venir la primera vegada –el 1981–, amb la seva E Street Band, no ha deixat de tornar-hi. De vegades l’hem gaudit en grans espais com el Camp Nou, la Monumental o l’Estadi Olímpic; de vegades, ell s’ha estimat més cantar-nos des del petit format, en ambients més íntims i propers com el teatre Tívoli.

Qui no porta una cançó del Bruce segellada a la seva pell? Qui no associa una vivència determinada, una relació amb algú, un moment inoblidable amb alguna cançó del gran Bruce?

Aquesta vegada no hi vam poder anar però el meu cunyat va tenir la gentilesa d’enviar-nos un vídeo amb la cançó de “The River” i els meus sentits i els meus records es van activar!

“The River” és una d’aquestes cançons del Bruce que parlen sobre històries reals, senzilles i humanes, que el fan reflexionar sobre la vida, les oportunitats i les esperances frustrades. La lletra parla d’un noi que viu prop d’una vall on hi passa un riu. La seva vida serà tan previsible i avorrida que els seus somnis s’esmunyiran riu avall. El riu és l’esperança, les il·lusions de joventut; el riu és on s’estimava amb la seva noia i on plegats es deixaven portar pel corrent mentre somiaven en un futur que temps després s’assecaria, com el riu.

El riu és una metàfora de moltes coses i s’ha utilitzat infinitat de vegades en cançons, en literatura, en cinema i en les arts plàstiques.  Mark Twain ens va fer conèixer l’esperit del Mississipi gràcies als inoblidables Tom Sawyer i Huckelberry Finn, pels quals el riu esdevé font de constants aventures –caldria rellegir-los, ara en versió catalana–. 

També em ve a la memòria aquella pel·lícula dirigida per Robert Redford, “El riu de la vida”, en la qual dos germans ben diferents tenen en un riu salvatge de Montana els seu lligam amb la infància, representa allò que els uneix, allà on van aprendre a pescar.

Us heu ficat alguna vegada a dintre d’un riu amb unes bones botes de pesca i una canya? A mi no m’agrada pescar –no em veig amb cor de matar un peix!– però ho he provat: m’he ficat al llit d’un riu i he mirat cap amunt. Tota la teva persona queda envoltada d’aigua, les cames fermes a terra, apuntalades entre les pedres desafiant el corrent. Sshh! Silenci... Només se sent el vent entre les branques i algun ocell aliè a tot plegat. L’espessor dels arbres se’t menja i tu vas vestit de verd, de caqui, de color fosc o neutre per no cridar l’atenció. I aleshores t’adones com n’ets de poca cosa i que gran és la naturalesa. I aleshores formes part d’aquest tot, de la mateixa manera que ho fa una formiga, un insecte, un peix lliscant entre les pedres, un ocell.

El riu, una experiència de molts colors i molts significats. Cadascú hi pot trobar alguna cosa...