Ja fa un segle que va néixer l’Avel·lí Artís-Gener, més
conegut a casa com en Tísner. Escriptor, periodista, ninotaire, però sobretot
un referent de la cultura catalana i l’amor a la pàtria. Jo tenia deu anys quan
un dia, els meus pares, em van portar a casa en Tísner. Deu anys fàcilment
impressionables i, sobretot, quan has cregut en els pirates i estàs a punt d’anar
a conèixer un senyor amb un pegat a l’ull. Recordo el seu pis del carrer
Borrell, on al menjador s’hi exhibia una estelada; recordo la seva dona, la
Lluïsa, tota dolçor amb una nena una mica tímida; recordo conèixer aquell “pirata
català” de veu rovellada i un gran sentit de l’humor.
En Tísner treballava amb el meu pare, justament aquell 1982,
i per això es va convertir durant un temps en un rostre proper i conegut a casa.
En Tísner havia embolicat a l’Esquerrà, aquell dibuixant de la clandestinitat
amb bigoti i melena, a crear un personatge, curiosament una nena com jo però
amb una important missió: la primera campanya de normalització lingüística del
català després dels anys foscos del franquisme. La Norma –dibuixada per l’Esquerrà,
el meu pare–, parlava i s’expressava amb paraules d’en Tísner.
Textos i
dibuixos per a sensibilitzar els catalans en l’ús de la nostra llengua, la que
ens és pròpia als que vivim i treballem a Catalunya. Perquè, com deia la Norma,
el català és cosa de tots: no és excloent –com a molts els agrada descriure’l–,
sinó que inclou a tots aquells que en vulguin formar part. Justament ara, quan
començo a escoltar un català ric en matisos, parlat amb accents que vénen de
lluny i que el fan viu, ple de riquesa i color; justament ara que els fills i
filles d’aquells que van venir d’arreu del món a Catalunya ja el parlen amb
normalitat –uns més que altres, però són molts els qui el senten com una
llengua més, pròpia–, doncs ara, des de Madrid, se’ns volen carregar la immersió
lingüística. I jo penso que potser necessitaríem una altra Norma, aquesta
vegada una mica més contundent ja que si una cosa hem perdut en aquests anys és
la bona fe de pensar que n’hi ha prou amb la il·lusió i l’esperança per tal que
ens entenguin i ens respectin.
Però anem fent, poc a poc, amb bona lletra... Hi ha escoles
que ho tenen molt clar; hi ha persones –públiques i anònimes– que cada cop
parlen més alt i clar; hi ha mitjans de comunicació que cada dia fan país a
través dels seus programes i del foment de la nostra música, la nostra
literatura, el nostre cinema i les nostres arts escèniques. I no parlo només de
les ràdios i televisions més grans, més conegudes, sinó també d’algunes més
petites però que cada dia, amb la seva bona feina i el seu constant compromís, aconsegueixen
remuntar una mica més aquest nostre país i aquesta nostra cultura. N’és un
exemple Ràdio Vilablareix http://www.vilablareix.cat/laradio/
–la coneixeu? Doncs
escolteu-la!–, que acaba de guanyar un premi per la seva gran tasca en el
foment de la cultura i la música catalanes. Una emissora que, entre altres
coses, es dedica a promoure als músics que canten en la nostra llengua.
Perquè de músics, aquí i avui, en tenim d’ impressionants! Parlo de Sílvia Pérez Cruz, de Mishima, dels Amics de les Arts, dels Antònia Font, dels
Manel, d’en Cesk Freixas –aquest darrer acaba de treure disc gràcies al
recolzament popular de molts catalans!–, d’en Joan Dausà... Au, ajudeu-me amb
la llista de grans promeses!
.jpg)
.jpg)
