UN TEMPS PER ESCRIURE, UN TEMPS PER VIURE

Un oncle-avi a qui vaig estimar molt tenia el bon costum de deixar anar certes frases d’aquelles que, malgrat l’aparent senzillesa, oculten grandíssimes veritats. Joaquim Nin-Culmell, compositor extraordinari nascut el 1908 a Berlín “per pur accident” –com explicava ell–, resident a nombrosos països per causes familiars, instal·lat a Califòrnia en la seva maduresa tot i tenir el cor dipositat allà on eren les seves arrels, –Catalunya–, i on hi vivia part de la seva família,  –nosaltres–, em va regalar un seguit de converses, de cartes i de bons consells que mai oblidaré.

Joaquim Nin - Culmell

Va ser ell qui un bon dia, reflexionant plegats sobre l’escriptura com a forma de vida, –sabia del que parlava, doncs tenia una germana que es dedicava a aquest bell ofici: Anaïs Nin–, em va expressar la seva creença de que en la vida de tot escriptor hi ha un temps per escriure i un temps per viure. Són dos temps que es complementen l’un a l’altre i que, al llarg dels anys i de les estacions, es van alternant. Suposo que això mateix li succeïa a ell a l’hora d’escriure la seva música: és tanta la vida pròpia, el jo interior, el sentir més personal que inclouen les seves partitures, que difícilment li restava temps per viure quan les escrivia a peu dret sobre el seu piano de cua. Més enllà de l’ instrument hi tenia un finestral, unes hortènsies grandioses, un jardí, uns amics, una universitat on hi donava classes, unes sales de concerts que l’esperaven, un país sencer, un oceà, i una terra a l’altra banda on hi havia part de la seva història, tot un món.

De tant en tant, havia de deixar d’escriure la seva música per sortir a l’exterior, per viure tot allò que l’esperava a l’altra banda de la finestra. I ho feia, durant un temps, per després tornar al seu piano i a les seves partitures que no va deixar mai, perquè fins i tot quan la vista ja no li permetia escriure, les devia escriure mentalment, perquè sense això no podia viure.

Ha passat un estiu sencer. Som a setembre i el curs comença per a tots i totes. Ara venen els bons propòsits, els nous projectes, el “jo faré”... Temps per viure; temps per escriure. Després d’un estiu molt viscut, molt gaudit en família, torno amb ganes d’omplir papers, de deixar anar lletres, de viure amb tots vosaltres una nova tardor a través de l’escriptura. Esperant compartir moltes coses, us desitjo una feliç tornada.

PÀGINES BLANQUES

Sabem que al llarg de la història hi ha hagut tota mena de personatges, coneguts o per conèixer, que han deixat tinta sobre infinitat de llibretes. Blocs de notes amb pàgines ratllades, quadriculades, blanques simplement, enquadernades amb pell, lligades, amb tapes dures, toves, amb espiral... llibretes guixades fins a l’extenuació amb tota mena de pensaments, bons o mals propòsits, poemes espontanis, esbossos, petites i grans reflexions.

Sabem que personatges com Hemingway o Picasso utilitzaven llibretes de les quals després se n’ha fet la deguda difusió, fent que molts escriptors ens aficionem a la mateixa marca de llibretes, com si això ens facilités una part del camí de la inspiració –parlo, òbviament, de les famoses Moleskine que, tot i no ser cert que els il·lustres personatges utilitzaven exactament aquestes, sí que ho feien en llibretes molt semblants–. Jo fa molts anys que no sé sortir de casa sense una llibreta, encara que sigui minúscula, on apunto tot allò que necessito i que em consta que el meu cap traïdor em faria oblidar. Però a banda d’aquesta llibreta minúscula també en consumeixo d’altres, de totes mides i colors. I no només en consumeixo sinó que m’agrada regalar-ne, perquè no hi ha res més excitant que allò incomplet per tal que tu ho completis.

Aquest Nadal regaleu alguna llibreta i obrireu un món de possibilitats a la persona que ho rep. Ho dic de veritat: uns hi dibuixaran, altres hi escriuran, i segur que cadascú hi trobarà un ús diferent o, més ben dit, una necessitat concreta.  

            Sé d’una dona fabulosa amb qui he conversat llargues estones que omple llibretes des de temps immemorials. No és pas que hi escrigui gran cosa, però cada dia hi deixa una frase, una vivència. De vegades, la vivència en qüestió està descrita de manera tan breu i concisa que podríem pensar que és una tonteria, una pèrdua de temps. Però qui ha dit que només haguem de fer servir la ploma, el boli o el llapis per alguna cosa important? Quin autor hauria començat a escriure res si tingués la pretensió de fer important tot allò que deixa al paper? Quants dietaris de gent que no hi és ens hauríem perdut de no ser per aquell acte quotidià i despullat de pretensions d’agafar la llibreta i començar-hi a escriure coses?

            Jo tinc un avi que escrivia poemes però mai els va mostrar a ningú. Quan va morir, vam buidar calaixos, vam treure la roba, les sabates, les seves coses... allò que es fa amb el cor encongit perquè d’alguna manera t’adones que estàs ficant les mans en la intimitat de l’ésser estimat. En l’últim calaix hi vaig trobar una llibreta i en les seves pàgines hi vaig descobrir una part de l’home que no coneixia. Conservo aquella llibreta i aquells poemes com un tresor, tot esperant que no li sàpiga greu.

Som gairebé a punt de passar la darrera pàgina de l’any i no se m’ocorre un altre moment millor per agafar una llibreta plena de pàgines blanques. No ens faci por! Fem un gargot a la primera pàgina i així trencarem el gel! No passa res. Seguim endavant. Podem començar per recordar tot allò de bo –el dolent no cal...–, que ens ha passat al 2012; podem continuar amb algun pensament, amb alguna idea, amb algun propòsit per complir o per deixar estar –tant és, no passa res per somniar i desitjar– per al 2013.

            Jo encetaré llibreta i any nou una mica lluny de casa i potser això em farà estar més desperta, veure-ho tot amb aquella claredat de quan t’allunyes una mica de la teva quotidianitat. Però sigui aquí o allà, amb llibreta gran o llibreta petita, ja tinc una frase que m’agradaria avançar aquí, al blog: 

Gràcies, amics, per aquest any de lectures i us desitjo un 2013 carregat de pàgines i més pàgines en blanc que us ocupeu d’omplir amb tot allò que us faci feliç.

Fins a la tornada!