BONES VACANCES!

Acostumem a esperar durant tot l’any aquest moment; acostumem a comptar els dies, les setmanes... que manquen fins al desitjat moment de dir-nos els uns als altres l’alegre exclamació. Bones vacances! Potser les expectatives, després d’un any d’alimentar-les, estan un pèl massa crescudes i és per això que, quan arriba el moment litúrgic, iniciem aquest període estival amb una llista massa llarga de coses que volem fer, que volem llegir, que volem veure, que volem experimentar. No ho sé, potser quan un espera massa...

Jo he optat, en els darrers anys, per escurçar la llista dels desitjos, seguint la teoria que diu que el secret de la felicitat resideix en les petites coses: un nombre limitat, més aviat petit, de desitjos; tots ells assumibles, fàcils, senzills. Només d’aquesta manera, les nostres possibilitats de triomfar seran infinitament majors!  

Es desprèn molta saviesa i sentit comú en alguns rituals orientals que no fan més que amagar autèntiques maneres de viure i sentir la pròpia existència. Fa molts anys vaig llegir un petit gran llibre, El llibre del te d’ Okakura Kakuzo. No sé ni com va caure a les meves mans però la seva lectura em va impressionar de tal manera que al llarg dels anys hi he anat tornant, trobant-hi sempre, en les seves pàgines, respostes senzilles i clares a fets quotidians. El llibre mira d’explicar als occidentals la cerimònia del te practicada pels japonesos. I, ja d’entrada, ens adverteix que no és un ritual merament estètic –ignorants els qui s’ho pensin!–, sinó que aglutina l’essència del taoisme i la doctrina del Zen. No entrarem a detallar tot el procés d’aquesta cerimònia –a qui interessi, recomano intensament la lectura del llibre!–, però sí vull aturar-me un instant en el lloc on es desenvolupa aquest ritual sagrat: el Sukiya, o cambra del te. Un indret que destaca per la seva austeritat i senzillesa i que tradueixen de tres maneres: és la Casa de la Fantasia perquè és una estructura efímera, construïda amb materials molt simples, i destinada a satisfer exigències artístiques personals; és, alhora,  la Casa del Buit perquè inicialment és nua d’ornamentació, essent possible decorar-la amb algun detall ornamental, sempre que sigui un caprici temporal; i, finalment, és també la Casa de l’Asimètric, perquè és consagrada al Culte de l’Imperfecte –quin culte més perfecte!–, el qual predica que la veritable bellesa només pot descobrir-la aquell que mentalment completa l’incomplet, és a dir, que pertoca a cada convidat a la cerimònia del te completar, per via de la imaginació i segons els seus gustos personals, l’efecte del conjunt. Tot plegat respon al missatge clar i explícit de que “hem de procurar gaudir el més possible del present”. Prenem nota!

I tornant a les vacances que uns ja han començat i altres estan a punt de fer, cal també parlar de família i convivència. N’hi pot haver que les visquin en soledat, per decisió pròpia o per imposició, però en la majoria dels casos les vacances representen una època de l’any en què invertim el nostre temps lliure amb algú, siguin els pares, els avis, els fills, els néts, els cosins, la parella, els amics... cadascú amb qui tria o amb qui li toca. De vegades la convivència és fàcil, volguda, desitjada... de vegades la tensió creix de tal manera que al final d’estiu sents a parlar de grans baralles a la siciliana, ruptures de parella, etc.

            El divendres vaig anar a veure una estrena al cinema que retrata una reunió familiar, amb tots els seus matisos, alts i baixos: Le Skylab, dirigida per la també actriu Julie Delpy, és una pel·lícula que m’ha fet divertir-me de valent amb situacions i personatges que podríem trobar en totes les famílies. És una pel·lícula tan boja i realista com la vida mateixa, com ho som tots plegats. Està plena de personatges imperfectes, humans al cap i a la fi, i destil·la veritat, família i vacances en aquells estius dels anys setanta en què no teníem res i ho teníem tot.

            Us desitjo unes BONES VACANCES!... i fins a la tornada.