UN MAL COMPANY DE VIATGE

Diu el diccionari de l'IEC que l’orgull és un excés d’estima d’un mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres. I jo afegiria que l’orgull és la causa de molts maldecaps i un seguit de frustracions i coses que podem deixar de fer. És, per tant, un mal company de viatge en aquest trajecte de curta o llarga durada, com es vulgui veure, que és la pròpia vida.

            En els darrers dies hi he anat a parar a través d’una pel·lícula i d’una obra de teatre. La pel·lícula no és una altra que ‘The artist’, una perla exquisida amb què l’art del cel·luloide ens ha delectat darrerament. Resulta que el seu protagonista és un galant del cinema mut que se’n riu de la recent arribada del sonor amb aquella supèrbia extrema del que es creu posseïdor del futur. Assistirem, doncs, a la gerra d’aigua freda que li cau al damunt a tan magne personatge quan s’adona que sense veu, ell no és ningú. Però l’orgull, ai, l’orgull!, el paralitzarà com una mala cosa impedint-lo reaccionar.

Més o menys el que li passa a l’entranyable protagonista de l’altra perla, la teatral, que és el Cyrano de Bergerac. Vaig assistir a l’última funció de la temporada, a la Biblioteca de Catalunya, per segona vegada, i encara em va agradar més que la primera. Quin text! Quins versos pronunciats per aquest gran actor que tenim ara mateix al nostre país que és en Pere Arquillué! En una ocasió anterior ja vaig parlar del seu nas, aquest noble i grandiós atribut; ja vaig descriure les virtuts i els defectes d’un personatge com en Cyrano, però avui s’escau parlar del seu orgull, aquell que l’acompanya durant tota la seva vida privant-lo d’arriscar-se a l’experiència completa de l’amor. És així com, al final de l’obra, escoltem aquells versos de meravellosa lucidesa en els quals Cyrano descriu l’única cosa que s’emportarà amb ell, un cop al cel, i que no és altra que... el seu orgull.

Quantes vegades hem sentit a parlar d’un pare i un fill enfrontats, d’uns germans que van créixer junts i ara no es parlen, d’un amic i un altre amic que van deixar un bon dia d’estimar-se, d’una parella que va deixar de mirar-se? Quantes vegades hem escoltat o hem sentit en la pròpia pell que l’orgull ens impedia actuar amb el cor, a través del record, de la tendresa que ens havia fet estimar i ara ens fa odiar? L’orgull, aquest mal company de viatge, ha estat causa de grans amputacions i d’un deixar de viure de moltes persones que poc a poc obliden que abans somreien, i acceptaven, i toleraven, i en definitiva arriscaven. Perquè l’antítesi de l’orgull, segons alguns diccionaris, és la modèstia, i l’humilitat.