Ja fa uns quants anys
d’un viatge que vaig fer amb la meva mare a Madrid. Només un dia, anar i
tornar, totes dues soles i amb el temps suficient per badar i descobrir nous racons.
Allò que les mares i filles haurien de fer, almenys, un cop a l’any per
retrobar-se en els petits moments, per gaudir del llaç més estret que existeix
en el món natural.
En
aquell viatge a Madrid, la meva mare em va fer descobrir el Museu Sorolla, una
casa amb jardí d’una altra època on, a través del murmuri feble de l’aigua de
les seves fonts, gairebé es podia percebre el pinzell del pintor treballant
sobre el llenç.
Joaquín Sorolla va
néixer arran de mar, en la València banyada per les aigües del Mediterrani i
per una llum que no oblidaria mai. Una infantesa on la platja, el mar, els jocs
a la sorra esdevindrien la seva petita pàtria de felicitat. Potser per això Sorolla
va fer del mar i la llum canviant el seu tema favorit i també el més popular.
A Barcelona, tenim
ara tot un estiu per gaudir de l’obra d’aquest pintor: una vuitantena d’obres
seves han estat portades al Caixaforum, provinents del Museu Sorolla de Madrid,
del Museu Carmen Thyssen de Málaga i de col·leccions particulars, per tal de
que ens fem una bona idea de com estimava en Sorolla el mar. Unes fotografies
de gran format ens el presenten damunt la sorra, de peu dret, treballant amb el
pinzell i la seva paleta de colors. Vestit de fosc o de clar, amb un barret que
el protegeix del sol, en Sorolla intenta copsar aquell instant fugisser en què
la llum del dia provoca uns reflexes en l’aigua i en les pells dels nens banyistes,
en el blanc dels vestits de les dones, un cop de vent que infla veles o
llençols i que ell representa amb moviments ràpids, àgils, abans que la propera
llum ho esborri.
Estudis preliminars
sobre taules i cartrons, notes de color, obres acabades que ens transporten a
la gran passió d’un artista que val la pena observar de prop. I, per si no n’hi
hagués prou, sobre els panels hi trobem fragments de les cartes que en Sorolla
enviava a la Clotilde, la seva esposa, després de tot un dia de pintura al
natural arran de mar. Només faltaria el so de l’aigua, el murmuri de les onades
que van i venen per a la capbussada final. Sorolla en estat pur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada