Crec que no exagero si dic que som molts els que ens vam
enamorar de la ciutat de Nova York a través de les pel·lícules de Woody Allen.
Jo encara no hi havia viatjat quan vaig veure per primera vegada “Manhattan”, “Annie
Hall” i “Hannah i les seves germanes”. Qui no recorda aquella colla de
personatges que ell mateix interpreta, sempre neuròtics, plens de manies,
complexes, tics i obsessions que el defineixen a ell mateix, segurament, donat
el seu caràcter reiteratiu. Qui pot oblidar el seguit de personatges femenins
dels quals s’envoltava Mr. Allen en aquella època, com la joveneta i
intel·lectual Diane Keaton –objecte de culte pel seu vestir a “Annie Hall”–, l’ aparentment fràgil Mia
Farrow, la càndida Mariel Hemingway, la sofisticada i lèsbica Meryl Streep, o
la incombustible Dianne Wiest? Personatges masculins i femenins passejant pels
carrers de Nova York, comentant obres d’art en modernes sales d’exposicions,
discutint en cues d’entrada al cinema, fullejant volums en llibreries
emblemàtiques, compartint sopars i dinars en apartaments o en petits
restaurants que podrien estar en qualsevol barri emblemàtic de la gran metròpoli.
També Central Park, en totes les estacions de l’any, esdevé un dels escenaris
favorits d’aquests anys i els posteriors del gran director nord-americà que en les
seves pel·lícules diu coses com “Jo crec que sóc força normal per haver estat
criat a Brooklyn”.
Normal o
no, neuròtic o assenyat, Mr. Allen ens va fer estimar el seu Nova York fins i
tot a aquells que encara no el coneixíem. Després van venir més i més pel·lícules,
de les quals recordo especialment “Dies de ràdio” –una meravellosa recreació
del Nova York dels anys quaranta–, “Misteriós assassinat a Manhattan” –jugant entre
la comèdia, el drama i la trama criminal–, “La maledicció de l’escorpí de jade”
–incorporant una magnífica Helen Hunt–, “Anything Else” i “Melinda &
Melinda”. Aleshores jo ja havia viatjat a la gran ciutat i, curiosament, la
idea que jo me n’’havia fet no va canviar. Nova York té tantes cares com
persones, races, psicopaties i altres extravagàncies hi puguin conviure, i
Woody Allen la mostra com ell la veu però també com és veritablement, des de
les entranyes, perquè la coneix molt bé. És la seva ciutat i el seu cinema és, en
tota regla, una declaració d’amor a aquesta.
Mr. Allen
ha viatjat més enllà de la seva ciutat; Mr. Allen agrada molt a alguns països d’Europa
i per això l’han convidat a venir-hi freqüentment. Primer van venir unes
pel·lícules fora de casa, concretament a Londres, que almenys a mi no em van
decebre gens ni mica: “Match Point” és una de les millors pel·lícules que ha
fet darrerament, i també la resta de la trilogia londinenca ens aporta bocinets
de vida i art del bon director. Però després va aterrar a Barcelona i, pels que
som d’aquí, la ciutat que ens va mostrar no s’assemblava gens ni mica als que l’habiten,
i menys encara els personatges que va crear, que semblen més uns estereotips
imaginaris i poc reals que cap altra cosa. Va venir París... i malgrat agradin
o no agradin els personatges de “Midnight in Paris”, convenci o no el fil
argumental, la postal de la capital francesa i la seva Belle Époque salven la
pel·lícula com a tractat estètic.
I ara Mr.
Allen ha viatjat a Roma... I l’Ajuntament li ha finançat la pel·lícula que està
en cartellera als nostres cinemes... Després de veure “A Roma amb amor” i
torturar-me minut rere minut, obligant-me a mi mateixa a no aixecar-me i marxar
de la sala, perquè estimo malgrat tot el cinema d’aquest home, només em queda
una cosa a dintre, una angoixa, un desig, un anhel que m’agradaria transmetre-li:
Mr. Allen, pel que més vulgui, torni a rodar a Nova York i parli’ns d’aquella
ciutat en la qual no és un simple turista sinó un membre de soca-rel que, amb
la seva mirada, ens la brinda pel·lícula rere pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada