dilluns, 8 d’octubre de 2012

MR. ALLEN, SIUSPLAU, TORNI A RODAR A NEW YORK...




Crec que no exagero si dic que som molts els que ens vam enamorar de la ciutat de Nova York a través de les pel·lícules de Woody Allen. Jo encara no hi havia viatjat quan vaig veure per primera vegada “Manhattan”, “Annie Hall” i “Hannah i les seves germanes”. Qui no recorda aquella colla de personatges que ell mateix interpreta, sempre neuròtics, plens de manies, complexes, tics i obsessions que el defineixen a ell mateix, segurament, donat el seu caràcter reiteratiu. Qui pot oblidar el seguit de personatges femenins dels quals s’envoltava Mr. Allen en aquella època, com la joveneta i intel·lectual Diane Keaton –objecte de culte pel seu  vestir a “Annie Hall”–, l’ aparentment fràgil Mia Farrow, la càndida Mariel Hemingway, la sofisticada i lèsbica Meryl Streep, o la incombustible Dianne Wiest? Personatges masculins i femenins passejant pels carrers de Nova York, comentant obres d’art en modernes sales d’exposicions, discutint en cues d’entrada al cinema, fullejant volums en llibreries emblemàtiques, compartint sopars i dinars en apartaments o en petits restaurants que podrien estar en qualsevol barri emblemàtic de la gran metròpoli. També Central Park, en totes les estacions de l’any, esdevé un dels escenaris favorits d’aquests anys i els posteriors del gran director nord-americà que en les seves pel·lícules diu coses com “Jo crec que sóc força normal per haver estat criat a Brooklyn”.



            Normal o no, neuròtic o assenyat, Mr. Allen ens va fer estimar el seu Nova York fins i tot a aquells que encara no el coneixíem. Després van venir més i més pel·lícules, de les quals recordo especialment “Dies de ràdio” –una meravellosa recreació del Nova York dels anys quaranta–, “Misteriós assassinat a Manhattan” –jugant entre la comèdia, el drama i la trama criminal–, “La maledicció de l’escorpí de jade” –incorporant una magnífica Helen Hunt–, “Anything Else” i “Melinda & Melinda”. Aleshores jo ja havia viatjat a la gran ciutat i, curiosament, la idea que jo me n’’havia fet no va canviar. Nova York té tantes cares com persones, races, psicopaties i altres extravagàncies hi puguin conviure, i Woody Allen la mostra com ell la veu però també com és veritablement, des de les entranyes, perquè la coneix molt bé. És la seva ciutat i el seu cinema és, en tota regla, una declaració d’amor a aquesta.



            Mr. Allen ha viatjat més enllà de la seva ciutat; Mr. Allen agrada molt a alguns països d’Europa i per això l’han convidat a venir-hi freqüentment. Primer van venir unes pel·lícules fora de casa, concretament a Londres, que almenys a mi no em van decebre gens ni mica: “Match Point” és una de les millors pel·lícules que ha fet darrerament, i també la resta de la trilogia londinenca ens aporta bocinets de vida i art del bon director. Però després va aterrar a Barcelona i, pels que som d’aquí, la ciutat que ens va mostrar no s’assemblava gens ni mica als que l’habiten, i menys encara els personatges que va crear, que semblen més uns estereotips imaginaris i poc reals que cap altra cosa. Va venir París... i malgrat agradin o no agradin els personatges de “Midnight in Paris”, convenci o no el fil argumental, la postal de la capital francesa i la seva Belle Époque salven la pel·lícula com a tractat estètic.




            I ara Mr. Allen ha viatjat a Roma... I l’Ajuntament li ha finançat la pel·lícula que està en cartellera als nostres cinemes... Després de veure “A Roma amb amor” i torturar-me minut rere minut, obligant-me a mi mateixa a no aixecar-me i marxar de la sala, perquè estimo malgrat tot el cinema d’aquest home, només em queda una cosa a dintre, una angoixa, un desig, un anhel que m’agradaria transmetre-li: Mr. Allen, pel que més vulgui, torni a rodar a Nova York i parli’ns d’aquella ciutat en la qual no és un simple turista sinó un membre de soca-rel que, amb la seva mirada, ens la brinda pel·lícula rere pel·lícula.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada