VIDA I MORT DEL PETIT COMERÇ

En dies com aquests en què llegim noves mesures per tal d’ampliar el marge horari d’obertura dels comerços, com a consumidors i com a éssers sempre atrafegats podem pensar: que bé, així m’organitzo millor i tinc més temps per anar a comprar això i allò... però no ens enganyem, també és més temps que el pobre propietari del petit comerç, el qual es parteix la jornada amb un sol treballador que pot pagar, o amb la dona, o amb el fill, o amb el germà... aquell valent que un bon dia va obrir una llibreria de barri, una botiga de roba, de sabates, un bar, un restaurant de quatre taules i bon menjar, aquell que a les grans urbes ja s’està convertint en una espècie en perill d’extinció, es pregunta: i si ara ja no tinc hores per a mi perquè me les passo darrera el taulell, i si ara ja no puc gairebé ni pagar la mitja jornada al noi que em ve a les tardes perquè les vendes han baixat, i si ara tinc la dona malalta i no hi puc pas comptar... com dimonis m’ho faré?

David contra Goliat: quina mesura més igualitària, ja que fet i fet, tothom serà lliure d’obrir més hores i així, facturar més. He arribat a sentir a la ràdio que ben mirat, si obren menys hores perquè no tenen el personal de les grans superfícies, faran menys vendes, sí, però les hores que no obren tampoc gastaran llum, ni sous, ni res, així que tot queda compensat. Qui s’ho empassa, això?

Em ve a la memòria un munt de petits comerços dels diferents barris on he viscut i no puc deixar de somriure pensant en els bons moments que m’han donat: recordo un bar on anava de petita a sopar amb els pares algun dia especial. La tele sempre posada, el Paco amb aquella tendresa que em preguntava: Què vols, Tània, el mateix de sempre? I jo mirava, còmplice, cap a la cuina sense saber si podria esperar els minuts que la dona d'en Paco trigaria a cuinar aquell meravellós plat de sempre. Recordo la papereria on res era al seu lloc però tot ho trobaves; recordo la botiga de regals on cada Nadal comprava una cosa ben barateta per a cada membre de la família (els estalvis d’una nena no eren per tirar coets!); recordo de recent casada, un celler del meu nou barri on compràvem una botella de vi català cada cop que volíem fer un sopar especial; també en Joaquim, el quiosquer que cada matí et donava el bon dia i a les tardes regalava una gominola als meus fills, mentre la dona els preguntava com els havia anat a escola; la de la tintoreria de barri, que es tancava amb pany i clau per por de que entrés algun desaprensiu, i només t’obria si et coneixia; i més endavant la llibretera de la Paideia, que sap mirar-te als ulls i recomanar-te aquella lectura que tu vols; o la Montse, que tenia un restaurant que va haver de tancar i gairebé plorem tots plegats perquè el seu menjador era part de casa nostra.

 

No puc negar que també consumeixo en les grans superfícies; no puc negar que sovint faig les cues quilomètriques per pagar en un caixer d’una gran cadena de roba, o de calçat, o de tecnologia. Però no podria o no sabria viure sense el petit comerç perquè m’agrada que em mirin als ulls, que em diguin pel nom; m’agrada conèixer a la persona que hi ha darrera el taulell i fins i tot saber com li va i de què pateix. La seva, ja no és una lluita per fer-se ric, o poderós: la seva, és una lluita per la supervivència. I donem gràcies, cada dia, a aquests valents que tenen la idea agosarada de muntar alguna cosa especial, petita, personal, amb encant, diferent, propera, única. Perquè sense aquests petits establiments, no seria pitjor, la nostra vida?