XOC CULTURAL DE TRENS

No hi ha ciutat cosmopolita en tot el globus terrestre que no compti amb un barri xinès.

El Chinatown de San Francisco, de Nova York, de Londres, de París, d’Amsterdam, de Buenos Aires, de Vancouver, de Toronto, de Melbourne, de Bangkok o de Singapur. La llista seguiria indefinidament, passant també per Barcelona, on ja hi ha més de 16.000 xinesos que hi viuen i hi treballen.

Petites Xines sovint enmig d’un cosmos completament occidental on, difícilment, comprendran del tot la seva història i les seves tradicions. Si agafem com a exemple l’emblemàtic barri xinès de San Francisco –on es concentra la comunitat xinesa més gran fora de l’Àsia–, apreciarem signes d’un petit univers que es reprodueix en altres ciutats: un gran arc o porta d’entrada a l’Orient que ens introdueix dins un entramat de carrers plens de comerços, restaurants i vivendes que segueixen l’estètica del lloc d’origen dels seus habitants. No sé si tot plegat s’assembla gaire a la Xina primigènia, si els petits i grans objectes plens de colors que els turistes compren amb avidesa recorden molt al més tradicional art xinès, però la Xina és present en totes aquelles persones que hi viuen i hi treballen, que no obliden d’on venen malgrat que siguin a l’altra punta del planeta. Potser els mercats, amb el seu peix, la seva carn, un seguit de verdures i fruites de vegades desconegudes per a nosaltres, ens donen les pistes més ajustades a la seva realitat.

Uns xinesos que, a ulls dels que no van sortir mai del país d’origen, o de les velles generacions que van haver d’emigrar, són ja molt poc xinesos, de tan occidentalitzats com s’han tornat. Aquesta és la sensació que es desprèn d’una novel·la que vaig llegir fa molts anys i que parlava d’això, del xoc cultural entre unes mares i unes filles de la comunitat xinesa de San Francisco: les primeres, nascudes a Xina i emigrades per raons de necessitat; les segones, filles del món occidental per naixement –del qual reclamen ser-ne membre de ple dret– i filles del món oriental per herència –que coneixen només a través del relat de les seves mares, de quatre fotografies antigues i unes tradicions que, tot sovint, troben antigues i fora de lloc.

“El club de la Bona Estrella”, és com es titulava aquell llibre, i estava escrit per una autora que havia viscut en pròpia pell l’experiència de formar part d’aquests dos universos en un de sol. Un llibre del qual se’n va fer una pel·lícula que no recordo si era bona o dolenta, però sí que em va agradar el llibre, pel fet de ser un testimoni sense més pretensió que la d'explicar aquest xoc cultural de trens.

            Mares i filles que sovint no es comunicaven bé, que no es comprenien les unes a les altres malgrat la profunda estimació. Mares que volien preservar la tradició i la moral d’allà, amb la mà ferma d’aquell qui s’aferra al seu passat, perquè sense ell no sap qui és. Filles que lluitaven per evolucionar, progressar, superar allò que els semblava antic i d’un altre temps, com si acceptar-ho, heretar-ho, signifiqués la renúncia a tot allò que volien ser.

 

Un viatge d’Orient a Occident per buscar un món millor, amb més recursos i més possibilitats. Un viatge que van fer uns homes i unes dones amb una maleta petita i un cap ple de records. Possiblement el mateix viatge, però a la inversa, que faran molts dels nostres fills occidentals. Això sí, amb l’avantatge de viure en un món més proper, més comunicat, més mestís i més ampli de mires, voldria pensar.