RECORDS EN CONSERVA

Divendres migdia. Montgat. He quedat amb dues amigues d’infància d’aquelles amb les quals ens veiem massa poc, com amb tantes altres, malgrat que això no afecta el més mínim la nostra amistat. Un seguit de records cauen com una pluja fina cada vegada que ens trobem. El temps s’atura i no marxaries mai d’allà perquè, per una estona curta, has recuperat part del teu passat.

Som tot allò que recordem i també el que els altres recorden de nosaltres. Ho deia, en altres paraules, aquesta periodista excel·lent de tan curta vida que dijous passat va deixar el nostre món: la Tatiana Sisquella. No la coneixia, però la seva veu m’ha acompanyat sovint i també el seu riure; els seus articles tenien aquella qualitat no tan sols periodística sinó també humana, que no tothom posseeix.

A mida que ens fem grans, apareix una nova afició a les nostres vides: la de col·leccionar records. Una part d’aquests els tenim molt vius gràcies a les fotografies, a les pel·lícules domèstiques que hem gravat al llarg dels anys, a dietaris d’infància, d’adolescència, a aquella capsa plena de cartes que conservem a l’altell de l’armari. Però n’hi ha d’altres que només mantenim gràcies a la nostra memòria o a la memòria dels altres que, en la seva generositat, han conservat un arxiu de moments nostres en el seu propi cap. Amics, beneït regal.

Tant la nostra literatura com la dels altres racons del món es nodreix constantment de memòries de tota mena de personatges: un atleta que vol deixar constància de la seva lluita diària per superar-se; una actriu de cinema que rememora la seva vida; els records de joventut de l’escriptor, del periodista o del polític que vol semblar més humà o senzillament deixar testimoni d’haver viscut; un metge que repassa les seves fites científiques; un artista que decideix despullar-se més enllà del seu art. I al costat d’això, memòries d’un ampli ventall de persones anònimes, menys conegudes, que han volgut escriure allò que van viure en un moment determinat de la seva existència. Perquè tota vida és prou important. Personalment, he après molt de l’espècie humana llegint memòries, perquè el to és més íntim, perquè les experiències són personals, viscudes i molt sentides, perquè tothom quan escriu unes memòries, deixa part de si mateix al damunt del paper.

Moments de cadascú que valdria la pena conservar com si d’una confitura es tractés. Primer, esterilitzar-ne el recipient, no fos cas que el contingut s’oxidés; tot seguit, omplir-lo amb molta cura d’aquell record encara calent; en acabat, tancar el recipient a pressió, fent força, perquè el pas del temps no permeti escapar-ne res. Convindria etiquetar cada pot, per saber-ne la data d’elaboració i finalment, deixar-ho al nostre rebost, aquella cambra fosca i alhora fresca i ventilada que ha de ser la nostra memòria.

            Quan al cap dels anys, obrim un pot i el tastem, ens envairà aquell gust primigeni, estimat, probablement més endolcit del que era, gràcies al sucre que ha actuat de conservant. Records tot sovint idealitzats, segur que sí, però no hi fa res. La importància d’aquests resideix, senzillament, en el grau de felicitat que ens han produït.