Competies amb una
grandiosa dama britànica –Judi Dench–, amb una corredora de fons
nord-americana –Meryl Streep–, amb una super-vendes de Hollywood –Sandra
Bullock– i, finalment, amb una antiga princesa Disney transformada en estafadora
professional –Amy Adams. Bravo, Cate, t’has emportat l’estatueta daurada perquè
no hi havia cap dubte que te la mereixies. És més, si no te l’haguessis
emportat, hauria estat una tremenda injustícia –i ho dic amb coneixement de
causa, després d’haver vist les cinc actuacions candidates a l’Oscar a millor
actriu protagonista del 2014.
Ja fa unes quantes
setmanes d’aquell escrit en aquest blog en el qual parlava de la pel·lícula “Blue
Jasmine” i el destacat paper de la seva protagonista. Des d’aleshores, he
sentit a dir comentaris bons i comentaris dolents sobre la pel·lícula de Woody
Allen –sembla haver decebut alguns dels seus seguidors; sembla haver sorprès
gratament a d’altres, després de films absolutament fet a mida d’una ciutat.
Tanmateix, ningú amb qui he parlat m’ha discutit el fantàstic paper que hi fa
la Cate Blanchett.
La Cate, una australiana
que, tal i com va demostrar en el seu speech,
segueix molt vinculada al seu teatre de Sydney, estima aquesta professió i això
es nota per cada porus de la seva pell. La seva carrera cinematogràfica és
extensa i rica en bones interpretacions: ja al 1998 prtagonitza “Elizabeth”,
posant-se magistralment a la pell de l’anomenada “reina verge” d’Anglaterra, la
darrera de la dinastia Tudor; a “Un marit ideal”, adaptació de l’obra teatral d’Oscar
Wilde, comparteix bon ofici amb Rupert Everett, Julianne Moore i Minnie Driver;
el 2001 esdevé Charlotte Gray en el film que així es titula, donant vida a una
dona inspirada en aquelles que van ser reclutades pel govern britànic durant la
Segona Guerra Mundial i enviades a la França ocupada a lluitar contra els
nazis. Una dona, en aquest cas, que es llença amb paracaigudes sobre sòl
francès amb la secreta intenció de retrobar-se amb l’home que va estimar abans
que la guerra se l’emportés; a “Veronica Gerin” es transforma en la periodista
irlandesa que va prioritzar el dret a la informació per sobre de la seva pròpia
vida; “The Missing” és una pel·lícula tan tèrbola i colpidora com excel·lent és
la interpretació de la Blanchett. I la llista segueix exhaustivament en papers
cinematogràfics més recents com el de Katharine Hepburn a “L’Aviador”, la
professora d’art de “Diari d’un escàndol”, la dona ferida de bala a “Babel”, altra
vegada la reina d’Anglaterra a “Elizabeth: l’edat d’or”, la Daisy d’ “El curiós
cas de Benjamin Button”, Lady Marion a “Robin Hood” i d’altres papers més o
menys encertats.
El 2013, la Cate torna a
aparèixer amb “Blue Jasmine” i realitza un treball interpretatiu a partir del
qual ja no queda cap mena de dubte: aquesta australiana és també una corredora
de fons, una dona que va i ve del teatre –com acostumen a fer les bones
actrius–, una nova posseïdora de l’estatueta daurada de Hollywood a més a més
de tots els premis anteriors merescuts, que amb el seu indiscutible talent ha
superat a les seves difícils contrincants.
