A PAS DE CARRO

Un dels gestos més habituals que fem quan som a casa és anar a la cuina, obrir la nevera i agafar alguna cosa per menjar o beure. Els aliments que hi tenim solen venir envasats, en molts casos precuinats i, fins i tot quan simplement es tracta d’una fruita o d’una verdura, –sense maquillatge aparent–, se’ns presenta neta i polida, sense terra ni brutícia ni bitxos que la facin lletja.

            Sovint anem tan de pressa en consumir aquests aliments que no ens adonem de la història que hi ha al seu darrere: ni més ni menys que la de moltes persones, famílies senceres que, generació rere generació, han viscut del que la terra els donava, lluitant contra les inclemències del temps i les malures de cada segle. Homes i dones la vida dels quals –el seu esforç, el seu sacrifici, els seus anhels i el seu tarannà– ha estat recollida de manera sàvia i entenedora en un dels millors museus que actualment tenim a Catalunya: el Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí.

Venim de ciutat, venim de la pressa, venim de molt temps de no observar les petites coses del nostre voltant i aleshores topem amb un espai que ens proposa una passejada a pas de carro, perquè aquest és el ritme que ens fa aturar i pensar, i veure-hi bé. El Museu de la Vida Rural és una experiència idònia per viure en família, grans i petits, per descobrir com vivien aquells pagesos de fa cent anys i com se’n sortien. Els treballs a la vinya, al camp de blat, l’oli que extreien de les oliveres que omplen el paisatge del camp català, els excedents de cada collita o del propi corral que les pageses portaven el dissabte al mercat de la vila per poder comprar a canvi tot allò que necessitaven. I també el mercat o la fira de bestiar, o l’envelat de Festa Major on coneixien el noi amb qui es casarien. El pagès que s’ha passat segles mirant cap al cel per combatre el mal temps, les pedregades, la neu o el sol excessiu quan no tocava. Els oficis al voltant de la pagesia, des del boter, al cisteller, l’escloper, l’apotecari, el carreter, el ferrer, el corder, el mestre del poble o fins i tot el mossèn, que també pregava per les collites.

Una societat que va canviar quan va arribar la industrialització al camp, però que no hem d’oblidar perquè allà es troba el principi de tot, de nosaltres mateixos, de l’ésser humà i de la seva lluita constant per sortir endavant.

Una passejada a pas de carro per adonar-nos del temps real de les coses, per observar amb mirada neta. Ja ho diu un monjo del monestir que hi ha a la mateixa Conca de Barberà: quan fra Marc de Poblet pregunta als visitants què és el més important, el primer que l’home necessita per viure, no pot evitar un somriure mentre tothom dóna grans respostes transcendentals. Es pren el seu temps i quan tothom ha callat, ell respon, senzillament: respirar.