INTENTO IMAGINAR UN DIA COM AVUI... FA 75 ANYS

Intento imaginar un dia com avui fa 75 anys: som a casa; som catalans; som republicans; algun membre de la nostra família és al front, lluitant contra els nacionals. Potser és un germà, o un fill, o un nebot que, de tant jove com és, va marxar dalt del camió plorant. Se’l van emportar a la batalla de l’Ebre, l’última gran operació militar que ens van assegurar que donaria un gir a la guerra civil. Fa tres anys que la patim, la guerra. A casa, al barri, la gent no pot més. Sota un cel barceloní on hi plouen bombes cada dia, el president Companys ens crida a “resistir, resistir, resistir.”. I la família no pensa més que en el noi de casa, que va marxar a l’Ebre.

Mentre escoltem les notícies que arriben del front, mentre assistim a la desfeta de l’exèrcit republicà, dels nostres soldats i dels nostres nens, comptem les hores, els dies, per saber quan ens tornaran el noi. Potser no tornarà.

El novembre de 1938, les tropes republicanes que mesos abans havien creuat el riu Ebre, guanyant territori als nacionals, van haver de recular enmig d’un pols titànic amb un exèrcit que anava més i millor armat. Feixistes de Hitler i Mussolini els van ajudar. I als nostres republicans només els va quedar la fugida. Van recular fins a casa, –els que hi van arribar–, i a l’ entretant, a Barcelona i a tots els pobles que encara quedaven lliures de tancs, les famílies van haver de decidir si emprenien el camí de l’exili o es quedaven a patir les conseqüències. “Tota persona que hagi treballat per a l’Administració republicana, o en una empresa col·lectivitzada, o que tingui el carnet d’afiliació a qualsevol sindicat corre perill”, diran.

Intento imaginar un dia com avui fa 75 anys i l’única cosa que penso és en tots ells i elles, família meva i desconeguts, víctimes del moment terrible que els va tocar viure. És aleshores quan, tornant al present, demano: no permetem que caiguin en l’oblit. No s’ho mereixen.

Republicans: 5 anys abans del malson de la guerra