Tinc una filla a qui
li agrada actuar i tot allò que tingui a veure amb les arts escèniques. Fa anys
que forma part d’uns tallers de teatre que són una autèntica joia d’art i de humanitat.
Perquè el teatre el fan les persones i de persones tracta. Els seus professors
l’han ensenyat a estimar aquesta feina d’equip on s’entrenen les emocions, on
es muda de pell constantment, on es projecta des de l’escenari cap a la part
més fosca de la sala, allà on batega algun cor que pot riure, plorar, patir o
sorprendre’s d’allò més gràcies al treball de l’actor. Potser no tots els qui
formen part d’aquests tallers ho seran, d’actors, però segur que a través del
teatre aprendran a ser més persones i a entendre més fàcilment la imperfecció
humana.
El mateix que
intenten fer tots els artistes de totes les disciplines, que no els mou res més
que la curiositat per l’ésser humà i el món que els envolta. De vegades, el
teatre salta de l’escenari, travessa el pati de butaques, obre les portes i
surt al carrer. De l’espectacle que es representa sota la llum del sol o de la
lluna en diem teatre de carrer, però jo en diria teatre de proximitat, perquè és
aleshores quan veritablement es trenca aquella quarta paret de què parlen
actors, directors i autors. És aleshores quan l’espectacle esdevé més real, més
proper, gairebé el podem tocar –de vegades el toquem de veritat!–.
A Catalunya tenim la
Fira de Tàrrega, una mostra que en la seva cita anual esdevé el millor aparador
del teatre de carrer que es fa en aquest país, una fira que té, sens dubte, una
gran projecció internacional. Però les manifestacions artístiques al carrer no
només les trobem en l’àmbit del teatre sinó en tot el ventall de les arts
escèniques, com el circ, la dansa, la màgia, la música, el cant i també en la
pintura, l’escultura, la poesia... Artistes de tot arreu i en tots els racons
del món que inunden espontàniament els carrers i places i obsequien al públic que
així ho vulgui amb una experiència única i autèntica.
Hi ha ciutats més avesades
que d’altres a aquesta pràctica que fuig dels convencionalismes i els espais
tancats. Una d’elles és, sense cap mena de dubte, Londres, amb el seu gran
epicentre al Covent Garden. És allà on s’hi troba el cantant d’òpera que
interpreta una ària coneguda davant el passejant bocabadat; també l’acròbata, el
contorsionista, el mag, el pallasso, el pintor en viu i en directe, l’home-escultura
o el que juga amb foc. Alguns tenen llicència per actuar, d’altres no. Perquè
al carrer tot s’hi val, i tot val la pena si és de debò, si desperta en
nosaltres alguna cosa que ens fa aturar, observar, aplaudir si fa falta,
animar, cridar, victorejar, participar. En definitiva, ser més persones i aproximar-nos
els uns als altres, que bona falta ens fa.
No com a la
pel·lícula de “Her”, aquests dies al cinema, on Joaquin Phoenix manté una
relació amorosa amb un sistema operatiu. Una veu, –la de Scarlett Johansson,
per cert–, que sembla dir i fer tot allò que ell espera en una relació de
parella. En un món actual o futur completament dominat per les noves
tecnologies i les relacions virtuals, el protagonista passeja per uns carrers on
ningú es mira i tothom parla amb algun sistema operatiu. Són més amables, més
perfectes, més fets a mida que les persones. Dóna la sensació que si, en algun
moment, succeís una cosa extraordinària al carrer, com un espectacle, una
manifestació artística, un intercanvi humà, ningú hi estaria interessat perquè
en aquest món que reprodueix la pel·lícula els éssers humans ja s’han allunyat
massa els uns dels altres. Una interessant reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada