UN PETIT I PERSONALÍSSIM TRIBUT

Ahir va passar allò que només passa un cop a l’any a Barcelona: The Glenn Miller Orchestra va inundar la platea i fins a l’última llotja del nostre Gran Teatre del Liceu de la música que als anys quaranta i també als cinquanta sonava als Estats Units i arreu del món. Un so, el d’aquesta època, que als uns els porta records en primera persona i als altres ens fa viatjar a un món del qual, malgrat no haver-lo conegut en directe, ens en sembla formar part.  

Ja vaig escriure una ressenya al blog sobre aquesta experiència intensa que tinc el plaer  de viure un cop a l’any –al febrer del 2013–. No m’estendré, així doncs, amb repeticions del que ja vaig dir. Però sí m’agradaria afegir una cosa que en el seu dia no vaig escriure: aquesta música meravellosa de Glenn Miller, Cole Porter i altres músics excel·lents, és la banda sonora de la infància del meu pare. I dic això perquè és ell qui me la va fer descobrir i qui me la va fer estimar encara que jo no l’hagués viscuda. És ell qui em va ensenyar la història que hi havia darrere els trombons de vares, les trompetes i demés instruments d’aquelles big bands que, en realitat, no eren més que el reflex de tota una època.

El meu pare m’ho va fer estimar com tantes altres coses a la meva vida, fent que aquesta esdevingués més rica i més plena. Des de ben petita que em va fer entendre que la nostra existència no es limita als anys que vivim, o a nosaltres mateixos, sinó a tot allò del qual formem part. La família, com un petit país on conèixer-te a tu mateix.

D’aquí a dos dies hi ha gent que celebra el dia del pare, però n’hi ha d’altres, com jo, que ho celebra durant tot l’any. Recordo, de joveneta, haver vist una pel·lícula que parlava sobre la relació d’un pare i una filla. Portava per títol el mateix que la novel·la que la va inspirar: “Bonjour, tristesse”, escrita meravellosament bé per Françoise Sagan. Podria semblar una història trista, on l’absència tan grotesca en la joventut d’una noia com és la de la pròpia mare, fa que aquesta visqui una relació diferent amb el pare. Una relació que és plena de complicitat, de tendresa i fins i tot d’amistat. Una relació que –afortunadament sense la manca d’una mare al meu costat–, de seguida vaig entendre perquè em resultava molt familiar.

Ahir vaig asseure’m a la platea del Liceu amb el meu pare al costat i plegats vam escoltar un cop més la banda sonora de la seva infància. Vam viatjar als quaranta i també als cinquanta com tantes altres vegades hem fet. A través de pel·lícules, de lectures, de bona música i de records, vam seguir construint aquesta cosa tan gran com és la nostra relació, sense la qual no crec que jo fos qui sóc. Gràcies, papà, i felicitats un dia més.