ES VEN CASA LITERÀRIA

Llegeixo a “Núvol”, –aquest diari digital per als que tenen veritable neguit cultural–, un article que fa uns dies va publicar en Bernat Puigtobella, el seu editor, on explica que han posat a la venda la casa on va viure per primera vegada la Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva. Corrien els anys setanta quan, després d’un exili forçós i de la dolorosa mort de l’Armand Obiols, la Mercè vivia amb un peu al seu pis de Barcelona, que ella mateixa s’havia moblat, i un altre entre les seves dues llars del desterrament, París i Ginebra. Anava i venia perquè no acabava de trobar el lloc amb aquella llum especial, amb aquell ambient íntim i acollidor que ella cercava per poder escriure. Va ser a través d’una amiga, la Carme Manrubia, amb qui compartia aleshores un creixent interès per l’esoterisme, que la Mercè va descobrir Romanyà. La Carme hi tenia una casa; la Mercè s’hi va instal·lar. En una cambra que donava al jardí del darrere, on hi havien plantat arbres, tots mena de plantes i flors, la Mercè va acabar d’enllestir “Mirall trencat”. En el pròleg d’aquest llibre meravellós i decisiu per a molts que després vam voler ser escriptors, la seva autora hi va escriure:

“Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats”.

Molt a prop d’aquell paradís que la Rodoreda va descobrir i on s’hi va voler quedar, hi viu una parella, l’Emili i la Maria, que també van tornar d’un llarg exili a França. Un cop a Barcelona, es van dedicar a buscar el seu racó de món fins a trobar-lo,  molt a prop de Romanyà. Les portes de casa seva són sempre obertes de bat a bat als amics que els estimem, que som molts, perquè aquesta gent que van arrencar de la nostra terra durant els anys de la guerra i la dictadura tenen un tarannà especial que els fa més humans, més oberts, més propers. No m’estranya que triessin aquest bell indret on la natura es fa present de tal manera que sents els teus peus lligats a la terra ferma.

Aquests amics em van portar per primera vegada a Romanyà i em van mostrar els boscos que amaguen cases on s’hi han escrit grans novel·les. Si fóssim en un país normal, les institucions públiques es disputarien la compra d’aquesta casa on la Rodoreda es va instal·lar i va escriure les seves darreres obres. “Quanta, quanta guerra” té molt de Romanyà i també algunes parts de “Viatges i flors”. Sembla ser que la casa es conserva tal i com ella la va deixar, així que no seria difícil rememorar-ne la seva estada i convertir-la en un lloc de peregrinació literària. Podem deixar escapar una ocasió com aquesta? Quina autora seria més adient que la Rodoreda, a tantes llengües traduïda, per a retre-li un homenatge sincer amb una casa–museu, en un lloc que ella va estimar? M’afegeixo, doncs, al reclam d’en Puigtobella i molts altres, esperant que les nostres institucions facin l’esforç que mereix tenir un país més ric, més gran i que s’estima com cap altre la seva llengua i la seva cultura.