Si
diumenge passat encetaven els actes que volen commemorar els 100 anys del naixement de la Mancomunitat
de Catalunya, aquella primera institució política amb afany d’autogovern eficaç
que va precedir a la Generalitat, el dilluns obríem la setmana amb la
presentació d’un llibre, “Pàtria i progrés”: escrit a quatre mans pels
historiadors Agustí Colomines i Aurora Madaula, aquest llibre prova d’explicar,
d’una manera amena i entenedora, tot el que la Mancomunitat va aconseguir fer “amb
quatre canyes”, tal i com apunta en el pròleg en Francesc-Marc Álvaro. Escriu
ell, referent a la tasca d’aquesta històrica institució, que “amb poc es va fer
molt”. I no hi ha frase que ho resumeixi millor.
Coberta
de Juste de Nin, -un dibuixant que conec prou bé-, amb un dibuix-retrat on
apareix el senyor Prat, tal i com anomenaven a l’època al primer president de
la Mancomunitat de Catalunya: Enric Prat de la Riba.
Per
algú que no ha sentit a parlar gaire d’aquesta institució, injustament relegat
el seu nom als llibres d’Història, recomano encesament la lectura del llibre o,
si més no, apropar-se a alguna de les exposicions que arreu del país es faran
sobre la gran i fructífera tasca que aquesta va emprendre. Sabrem, així, d’on
venim, i quin és el model que els catalans sabem fer. A Barcelona –al Museu d’Història
de Catalunya, al CCCB, a l’Escola Industrial i a l’IEC-, a Girona –a la Casa de
Cultura-, a Lleida –a l’Institut d’Estudis Ilerdencs-, a Tarragona –al Palau de
la Diputació-, en trobarem mostres que dibuixaran per a nosaltres la història
de la Mancomunitat. També a la TV, amb documentals com el que el mateix dilluns
van passar per TV3 i que es pot veure a la xarxa.
I
tornant a Francesc-Marc Álvaro, que en la presentació de dilluns va estar absolutament
lúcid, diré que m’agrada quan diu que “els catalans d’avui som fills del 1914
més que del 1714”, perquè si alguna cosa ens defineix com a poble és la
capacitat de construir, demostrada al llarg de la història a base d’esforç i
sentit de país.
Amb
competències prou limitades i uns recursos força escassos, el senyor Prat i tot
l’equip humà que es va mobilitzar amb ell –per cert, de tendències polítiques
ben diverses-, es van posar a construir aquest país pel principi:
“Que no
hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels
serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la
seva carretera”
Cal
ficar-nos en la pell d’aquells homes que al 1914, avui fa cent anys, ho tenien
tot per fer, i ho van fer possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada