REVISITANT MACONDO

La grandesa dels millors escriptors de la història és que, a través de la seva obra –on, sens dubte, hi han deixat part de la seva ànima, sinó tota–, esdevenen vius més enllà de la seva mort natural.

            Un sentiment de pèrdua s’apodera de tu quan t’assabentes que un autor que t’ha fet somiar, que t’ha sorprès, que t’ha fet experimentar emocions de tota mena a través de la seva lectura, ha mort. No sé si anomenar Gabo a en Gabriel García Márquez hauria de ser cosa només dels seus éssers més propers, d’aquells que el van conèixer i el van estimar. Però la relació íntima que s’estableix entre un lector i un autor quan el primer s’endinsa en l’univers del segon és tan forta, tan intensa, que de vegades penses que en realitat el coneixes i que hi tens un vincle molt especial. Només alguns autors aconsegueixen establir aquest llaç emocional difícil d’explicar, només alguns.

A la mort de l’autor que ens ha fet passar grans moments, hi segueix una buidor que t’aboca instintivament cap a les prestatgeries de casa, allà on es troben els llibres que formen part de la teva vida. De la mateixa manera que recuperem els éssers estimats a través dels àlbums familiars, plens de fotografies que ens transporten a instants concrets, podem revisitar Gabo a través de les seves pàgines.

            Els diaris, els programes de ràdio i televisió, ens ofereixen aquests dies de dol un repàs de les seves grans fites, del premi Nobel, dels seus vincles amb Barcelona, de la seva amistat amb Castro i fins i tot dels cops de puny que sembla que va intercanviar amb un altre gran de la literatura, en Vargas Llosa. Però res de tot això em sembla important al costat de les seves novel·les, els seus contes, les seves històries i personatges que parlen de les arrels d’un home i de la seva manera de mirar la vida.

  

Arriba Sant Jordi i assistim un any més a l’espectacle de veure com els llibres es manifesten al carrer: indignats, surten de les llibreries i omplen les parades exteriors traient pit. Reclamen l’atenció que no tenen la resta de l’any, busquen nous seguidors, persones amb voluntat d’experiències intenses i, de vegades, reveladores.

            Les novetats, els premis de l’any, encapçalen la marxa pels pobles i ciutats; surten als diaris i se’n parla per tot arreu. Al seu darrere, hi van petites joies, nous valors, reedicions, noves traduccions, llibres de tota mena escrits avui i fa cent anys. I aquest any, de ben segur que ens trobarem noves edicions de “Cien años de soledad”, “El amor en los tiempos del cólera”, “El coronel no tiene quien le escriba” i molts altres títols inoblidables de Gabriel García Márquez. Potser alguns lectors el descobriran per primera vegada; a d’altres, ens vindrà de gust revisitar Macondo després de molts anys.

El dia de Sant Jordi voldria tornar a casa amb la meva rosa vermella, acompanyada de la seva espiga i, naturalment, de la senyera. Sota el braç, hi espero portar un parell de nous descobriments del país, i de més enllà de l’Atlàntic, una nova edició o un conte o un llibre encara per descobrir de l’entranyable escriptor del realisme màgic.