TRASLLAT DE PIS

Ens hem traslladat! 

Si voleu seguir llegint els articles de La Finestra aneu al nou blog

I si us ve de gust, podeu donar un tomb per la nova web de Tània Juste  

REDECORANT LA FINESTRA

Comença el compte enrere per a l'arribada de l' "Hospital dels pobres" a les llibreries! 

A poques setmanes del 6 de novembre arriba el moment de redecorar aquest piset i farcir la finestra de novetats. Estem de reformes, de la mateixa manera que ho fem quan arriba el nou fill a casa, o decidim anar a viure plegats o qualsevol altra circumstància que s'ho mereixi. 

Prometo mostrar la coberta del llibre ben aviat; prometo sorprendre amb una història que a mi m'ha tingut completament absorbida i vivint durant el darrer hivern en la primera meitat del segle XX. Precisament en aquella Barcelona on tot era possible, en paraules de la Pema Maymó, la meva editora.  

L'ART DE LA HISTÒRIA

Entre les moltes coses que una vegada em vaig plantejar ser, –suposo que l’ofici d’escriure et fa pensar que pots inventar-te la vida un munt de vegades–, hi ha la de dedicar-me a la museografia o, en altres paraules, l’art d’explicar les obres amb les quals compta un museu. És per això que quan visito una exposició o la col·lecció permanent d’un museu m’imagino si jo hauria fet la mateixa disposició de les obres, si jo hauria explicat el fil conductor que les uneix d’una manera semblant o si ho hauria capgirat tot del revés. Perquè la manera com passegem a través de les sales que contenen una col·lecció d’obres d’art, un recull meditat, estudiat, interpretat d’un moment de la història de l’art o d’un artista en particular o d’un moviment concret, és la manera en què entendrem aquella col·lecció. Cada exposició és una proposta d’un viatge a alguna part que, en el primer instant, no coneixem i de vegades, només de vegades, pot esdevenir el punt de partida a un descobriment, a alguna cosa que et sacseja per dintre i de la qual en vols saber més.

Dit això, m’agradaria recomanar un matí al Museu Nacional d’Art de Catalunya i, en aquesta ocasió, una passejada per la seva primera planta on, des del mes de setembre, es pot descobrir o re-descobrir un patrimoni que deixa bocabadat. Parlo d’una col·lecció d’obres d’art que daten des de mitjan del segle XIX fins als anys 50 del segle XX i que suposen un viatge al principi de la modernitat. Un patrimoni que s’ha anat fent des que el 1888 Barcelona es va posar en el punt de mira internacional a través de la seva Exposició Universal i que ara llueix com un vestit nou en les sales del primer pis del Palau Nacional –construït, per cert, quan la ciutat va repetir experiència internacional en l’Exposició de l’any 29.

"Plen air", Ramon Casas  cap al 1890

La col·lecció d’art dels segles XIX i XX exposada al Museu Nacional se’ns presenta amb tan bon ofici que qualsevol pot fer-se una idea molt concreta de com funcionaven els homes i les dones de fa més de cent anys. No és un recorregut cronològic o classificat per artistes, a la manera convencional, sinó que representa un viatge al naixement de l’artista modern. Perquè parlem d’una època apassionant que compren una fi de segle –amb tota la càrrega psicològica que això comporta– i un principi de nova centúria que, com al llarg de tota la història, ve acompanyada d’una voluntat de trencar amb tot l’anterior.

Ombres reflectides, Lluís Masriera, 1920

Un recorregut, des de les primeres sales, per l’espai de més rellevància, el taller de l’artista, i una mirada atenta a la figura mateixa del creador. Eren iguals els pintors d’altres segles que els que van viure i crear durant aquests anys? En absolut. Si l’Església i l’aristocràcia havien estat els grans impulsors de l’art fins aleshores, a mitjan del XIX tot això canvia amb l’arribada d’un nou client: el burgès. Avançant per les sales del Museu Nacional ens adonem de qui eren, què volien i què rebutjaven en l’art, quin paper jugava l’artista i com es mostrava aquest a ulls del món. Ho farem a través de retrats, d’autorretrats, de paisatges, d’escenes quotidianes, de figures de tota mena pintades o esculpides pels grans com Casas, Rusiñol, Mir, Vayreda, Fortuny, Picasso, Gargallo, González, Nonell... però també de la mà de les altres arts que tan es popularitzen durant el nou segle, com el gravat, la fotografia, el cartellisme, el primer cinema i els mobles, els vitralls, la revista il·lustrada.

La ballarina, Pablo Gargallo  1929

            Modernistes, japonesistes, impressionistes que van a París i pinten “en plen air”, noucentistes, avantguardistes... Un recorregut que ens demostra que el món, des dels temps del taller de l’artista vuitcentista, definitivament ha canviat. 

Aixafem el feixisme, Pere Català  1936

EN DEFENSA DELS CLÀSSICS

Aquest any són tres els nebots que han començat els seus estudis a la Universitat. Cadascú ha triat una carrera diferent, cadascú ha tingut la immensa sort d’accedir al lloc desitjat. I fa molta impressió, perquè ells són els primers dels que, a la nostra família, encara coneixem com “els nens”.

 

Un feliç esdeveniment que em remet directament a aquell primer dia de fa 24 anys en què jo mateixa vaig trepitjar el que, durant els propers 5 anys, seria la meva Facultat. Recordo aquell dia i tots els que van seguir perquè és precisament aquest el moment de la teva vida en què tot plegat comença a tenir sentit. Fins aleshores és un anar fent, un comentar “jo vull ser”, “jo vull fer”... però és quan et trobes a la facultat, o a les classes especialitzades, o a la teva primera feina quan comences a creure’t que sí, que ara ja decideixes tu.

I és un gran moment personal, almenys així el recordo jo, ja que de cop i volta t’entra una nova curiositat pel món. No només et dediques a començar a formar-te en allò que t’agrada sinó que, a més a més, t’entra un afany irrefrenable per esdevenir una persona més culta, més experimentada, capaç d’una opinió pròpia que se sostingui fermament sobre les bases del coneixement. Llegir és el gran aliat en aquests anys d’aprenentatge i d’especialització, ets com una mena d’esponja i de tot n’acostumes a treure profit.

            Per a mi va significar els anys del descobriment dels clàssics de la literatura, -també del cinema, de l’art i del teatre-, en el sentit de que ja no es tractava d’una llista imposada, sotmesa a lectura obligatòria i a examen, sinó d’una llista inacabable de reptes que em mostrarien, a través dels segles, els valors universals. Perquè això és un clàssic, malgrat que hauríem de canviar-li el nom donada l’al·lèrgia que els adolescents d’avui dia li tenen: és exactament aquella obra que et sacseja per dintre independentment de quan va ser escrita; és aquella història, aquell personatge, aquella reflexió que et fa sentir una empatia tan salvatge que notes que alguna s’ha remogut per sempre més en el teu interior. Tolstoi, Flaubert, Thomas Mann, Oscar Wilde, Virginia Woolf, Sándor Márai, Dickens, Rodoreda, Pla, Oller, Sagarra... Seria impossible anomenar tots i cada un dels que, d’una manera o altra, ens han fet les persones que avui som. Perquè som el que llegim, el que veiem, el que sentim i el que vivim en primera persona perquè volem. I no imagino un camí cap a la maduresa, cap a la formació de la persona que serem, cap al criteri que tindrem i els valors que decidirem defensar, sense aquests dos mots que, malgrat que sonin antics, esdevenen tan poderosos com la vida mateixa: els clàssics.

VIDES AMBULANTS

No devia ser molt bona perquè no en recordo el títol, però una vegada vaig veure una pel·lícula en la qual el protagonista, cuiner de professió, donava un gir a la seva vida quan comprava una camioneta i la convertia en el seu petit restaurant sobre rodes. Sembla que aquest estiu també s’ha estrenat una pel·lícula amb argument similar, “Chef”, del director i actor nord-americà Jon Favreau i no és estrany ja que el fenomen del “food trucking” està arrelant amb molta força a diverses ciutats del món.

Va començar als Estats Units, amb aquelles parades ambulants de menjar ràpid, barat i de dubtosa qualitat que tots hem vist en infinitat de pel·lícules. Els brokers de Wall Street, els executius dels anys vuitanta i dels noranta destinant cinc minuts al dia a baixar al carrer i menjar una salsitxa plena de ketchup i mostassa, no exempts d’un alt risc d’embrutar-se el vestit impecable. Però el nou mil·lenni va portar la presa de consciència sobre el que menjàvem i les conseqüències que això tenia en la nostra salut. El retorn al bon menjar, a la cuina feta a casa, el desig per una oferta gastronòmica que fos bona, sana i assequible alhora, va portar a reinventar, també, el menjar a peu de carrer. Van sorgir els primers food-trucks d’un moviment que s’ha anat expandint més enllà del continent americà i que poc a poc es va implantant a tota Europa. El nostre país només és al principi d’aquest moviment, ja que les lleis no beneficien la mobilitat d’aquests chefs ambulants i intrèpids, però només és qüestió de temps que les autoritats se n’adonin que, tal i com ja han fet altres països, cal anar adaptant les normatives a les noves necessitats dels ciutadans.

Són les festes de la Mercè i a Barcelona, al Parc de la Ciutadella, han posat el fre més d’una vintena de camionetes-restaurant que ofereixen un ventall divers de possibilitats gastronòmiques: gelats, sandvitxos espectaculars, crêpes delicioses, croquetes de 12 varietats, menjar fumat, sushi, pasta i tota mena d’especialitats. Només per uns dies, després se’n van a d’altres indrets. Perquè aquest és l’esperit del moviment: la seva temporalitat, l’esperit de llibertat que dóna el fet d’anar sobre rodes, la fantasia de l’efímer, l’afany de noves experiències en ruta.

I al volant de cada furgoneta, roulotte vintage o camió una història digna d’explicar, com la d’una filla que decideix restaurar la furgoneta vella del pare per començar el seu futur, com la d’un grup d’amics que comencen a fer fumats al terrat de casa per acabar sobre rodes venent el que fan, o la d’un cuiner fart del restaurant convencional que no li ofereix la possibilitat del tracte directe amb el client i es llença a la piscina –o més ben dit, a la carretera!– amb un nou format més petit i personal. Segur que de cada història en podria sortir un bon llibre, ja que no hi ha res més literari com el fet de deixar-ho tot, fer un gir de noranta graus a la teva vida i començar de zero amb un nou i estimulant projecte entre mans. Em ve a la ment l’argument d’un llibre que, si bé parla de llibres i no pas de menjar, significa també el principi d’una nova vida: “La librería ambulante”, de Christopher Morley,  una petita joia d’aquelles que editorials com Periférica ens fan descobrir darrerament.

Els petits formats ajuden a la persona a retrobar-se amb un mateix; la distància curta en el tracte humà ens fa més rics, ens ajuda a reflexionar i, sobretot, ens obre un nou món de possibilitats.

TOSSUDAMENT IL·LUSIONATS

“Sàpigues que persistirem, tossudament il·lusionats”

No és una frase meva, sinó extreta de la carta que signen Muriel Casals i Carme Forcadell, en nom d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, per donar les gràcies a tots els que vam assistir a la Via Catalana 2014. Ens expliquen, amb aquell to decidit i irrefutable de sempre –que totes dues dones també porten estampat a les ninetes–, que pensen seguir endavant, ara més que mai, en una tardor que es presenta intensa, decisiva, profundament interessant.

(Foto: Roser Cullell   Instagram: @rosercv)

S’ha escrit molt sobre l’11 de setembre, hem omplert portades de diaris d’arreu del món amb les nostres samarretes grogues i vermelles, amb el nostre tarannà tan pacífic i democràtic com ferma és la nostra voluntat, i jo em quedo amb aquesta frase que defineix a la perfecció un sentiment que, penso, és compartit per molts.

I comencem el nou curs! Per fi, l’escola ha obert les portes i la rutina dels nostres fills ens permet tornar a la normalitat, a la feina feta en condicions. I ens ho agafem amb ganes, ja que aquesta tardor no només ve repleta de noves obres teatrals, musicals que tornen després de molts anys –“Mar i cel!”–, estrenes cinematogràfiques a càrrec de bons directors –com ara Clint Eastwood–, exposicions amb petites grans joies d’altres museus –com les que han vingut del Museo del Prado–, concerts, festivals i fires de tota mena sinó que aquesta nova estació també ve carregada de novetats literàries, entre elles, “L’hospital dels pobres”, el meu nou fill literari del qual me’n sento molt orgullosa!

Una història al voltant de la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el més gran conjunt modernista de tots els temps, on conflueixen les vides de diversos personatges relacionats amb el món de la medicina i de l’art. Una història que, des de la ficció, recrea un món i un moment que van viure els pioners de la medicina moderna i de les arts del 1900. Metges, germans i germanes de la Caritat, mestres artesans i els seus deixebles, dones pioneres... tots involucrats en aixecar un somni d’hospital per assistir als pobres de la ciutat. A través d’ells, podrem entendre els primers batecs d’un món absolutament nou i modern que ja despuntava en els primers anys del segle XX.

Un fill literari que veurà la llum a principis de novembre, el mateix mes que tots plegats escriurem les línies del nostre futur.

Comencem, doncs, temporada i ho fem tossudament il·lusionats.

US DESITJO UN MOLT BON ESTIU

... I BONES LECTURES!