Gabi, Fofó i Miliki, els famosos “Pallassos de la tele” per
aquells que vam ser nens als anys 70. La televisió era en blanc i negre i tots
els nens miraven els mateixos programes perquè només existia Televisió Espanyola.
Costa de creure quan ho expliques als fills i solen observar-te com a un animal
en espècie d’extinció, però no és una fàbula; és real.
Ahir,
després d’un estimulant cap de setmana a la muntanya en bona companyia,
arribava a casa i posava les notícies: Miliki, el pallasso de tots els nens dels
anys setanta, ha mort. Era l’últim dels tres germans que formaven aquell
entranyable programa que sempre començava amb la pregunta: “¿Cómo están
ustedeeees?”. Van sortir unes imatges en blanc i negre i un glop d’emoció
em va agafar desprevinguda.
Avui el mirem i ens sorprenem de com vibràvem
els nens d’aleshores amb un programa sense colors, un mateix escenari, gens d’efectes
especials i unes cançons enganxifoses que reproduíem a l’endemà, a cor què vols,
al pati de l’escola. Però no és tan estrany com sembla, perquè si ens aturem un
instant a rumiar, no hi ha tanta diferència entre el que ens emocionava a
nosaltres i el que els emociona ara a ells. Som a l’època dels grans
espectacles, amb efectes sonors i visuals per tirar-te de cul a terra, però
sovint ens trobem que allò que més atrau l’atenció dels nens d’avui és la cosa
menys vistosa i menys cara. Ho dic amb coneixement de causa i també perquè
molts pares, tiets i padrins m’ho han comentat: arriba el Pare Noel, arriben
els Reis i omplen la casa de joguines de colors, brillants i efectistes. I
aleshores deixem que els nens comencin a jugar enmig d’aquella abundància –cada
vegada de més mal gust, cal dir-ho–. I quan menys ho esperem, tots aquests
paquets queden allà, en un racó, perquè el nen ha vist un petit objecte –una
pilota de goma, un io-io, una baldufa de fusta...– i allò es converteix en la
joguina més preuada dels dies que segueixen; i quan comença l’escola i els mestres
els deixen portar un regal de Nadal a classe, porten allò, el petit objecte que
sovint no té ni color, ni llum, ni grans efectes especials.
Miliki cantava allò de “Había una vez... un circo que
alegraba siempre el corazón”, i també deia coses com “Somos felices si a
un niño hacemos reír”. Perquè aquesta és la missió del pallasso i la seva màxima
grandesa: arrencar un somriure, fins i tot a aquells nens que no en tenen cap
motiu. Un ofici infravalorat, penso, i gràcies al qual molts nens i nenes d’ara
i d’abans veuen un bocinet de cel per uns instants. Només cal que coneguem una
mica més el que fan els Pallassos sense Fronteres, per posar un exemple, a racons
de món on els nens són sistemàticament oblidats a causa de les guerres i altres
egoismes adults; o més a prop de casa, a alguns hospitals d’arreu de Catalunya,
on podem trobar els Pallapupas pels passadissos i habitacions: ells, amb la
bata blanca, el nas vermell i una humanitat increïble encomanen somriures i
bons moments a nens que veritablement ho necessiten. Segur que mai a la vida hi
haurà un pallasso que sigui reconegut amb un Premi Nobel, ni falta que li fa,
perquè aquests homes o dones de nas de patata i mirada senzilla en tenen prou
amb un altre premi, per ells molt més gran, que és el somriure sincer d’un
infant i, per què no, també d’un adult. Perquè tal i com diu en Tortell
Poltrona citant un geni prou conegut anomenat Charles Chaplin, “un dia sense
riure és un dia perdut”. Quanta raó!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada