MORT D'UN PALLASSO

Gabi, Fofó i Miliki, els famosos “Pallassos de la tele” per aquells que vam ser nens als anys 70. La televisió era en blanc i negre i tots els nens miraven els mateixos programes perquè només existia Televisió Espanyola. Costa de creure quan ho expliques als fills i solen observar-te com a un animal en espècie d’extinció, però no és una fàbula; és real.

            Ahir, després d’un estimulant cap de setmana a la muntanya en bona companyia, arribava a casa i posava les notícies: Miliki, el pallasso de tots els nens dels anys setanta, ha mort. Era l’últim dels tres germans que formaven aquell entranyable programa que sempre començava amb la pregunta: “¿Cómo están ustedeeees?”. Van sortir unes imatges en blanc i negre i un glop d’emoció em va agafar desprevinguda.

Avui el mirem i ens sorprenem de com vibràvem els nens d’aleshores amb un programa sense colors, un mateix escenari, gens d’efectes especials i unes cançons enganxifoses que reproduíem a l’endemà, a cor què vols, al pati de l’escola. Però no és tan estrany com sembla, perquè si ens aturem un instant a rumiar, no hi ha tanta diferència entre el que ens emocionava a nosaltres i el que els emociona ara a ells. Som a l’època dels grans espectacles, amb efectes sonors i visuals per tirar-te de cul a terra, però sovint ens trobem que allò que més atrau l’atenció dels nens d’avui és la cosa menys vistosa i menys cara. Ho dic amb coneixement de causa i també perquè molts pares, tiets i padrins m’ho han comentat: arriba el Pare Noel, arriben els Reis i omplen la casa de joguines de colors, brillants i efectistes. I aleshores deixem que els nens comencin a jugar enmig d’aquella abundància –cada vegada de més mal gust, cal dir-ho–. I quan menys ho esperem, tots aquests paquets queden allà, en un racó, perquè el nen ha vist un petit objecte –una pilota de goma, un io-io, una baldufa de fusta...– i allò es converteix en la joguina més preuada dels dies que segueixen; i quan comença l’escola i els mestres els deixen portar un regal de Nadal a classe, porten allò, el petit objecte que sovint no té ni color, ni llum, ni grans efectes especials.

Miliki cantava allò de “Había una vez... un circo que alegraba siempre el corazón”, i també deia coses com “Somos felices si a un niño hacemos reír”. Perquè aquesta és la missió del pallasso i la seva màxima grandesa: arrencar un somriure, fins i tot a aquells nens que no en tenen cap motiu. Un ofici infravalorat, penso, i gràcies al qual molts nens i nenes d’ara i d’abans veuen un bocinet de cel per uns instants. Només cal que coneguem una mica més el que fan els Pallassos sense Fronteres, per posar un exemple, a racons de món on els nens són sistemàticament oblidats a causa de les guerres i altres egoismes adults; o més a prop de casa, a alguns hospitals d’arreu de Catalunya, on podem trobar els Pallapupas pels passadissos i habitacions: ells, amb la bata blanca, el nas vermell i una humanitat increïble encomanen somriures i bons moments a nens que veritablement ho necessiten. Segur que mai a la vida hi haurà un pallasso que sigui reconegut amb un Premi Nobel, ni falta que li fa, perquè aquests homes o dones de nas de patata i mirada senzilla en tenen prou amb un altre premi, per ells molt més gran, que és el somriure sincer d’un infant i, per què no, també d’un adult. Perquè tal i com diu en Tortell Poltrona citant un geni prou conegut anomenat Charles Chaplin, “un dia sense riure és un dia perdut”. Quanta raó!