LLETRES AMB MATES

Per fi he entès perquè sempre m’han agradat les matemàtiques. Abans dels quatre batxillerats als que s’enfronten avui dia els nostres joves estudiants –provablement la primera decisió important que han de prendre a seva la vida–, hi havia la meva generació, és a dir, la d’aquest llibre que es veu que desperta molta curiositat que es titula “Yo fui a EGB”. En vaig sentir a parlar l’altre dia a en Basté, a RAC1, amb tanta passió –es recordava tendrament del “Frigodedo”, o de tenir el dit sobre el botó del “rec”, a punt per gravar la cançó favorita quan sonava a la ràdio-, que hauré de fer-ne una de grossa i demanar a algú que me’l regali pel meu sant o aniversari: aquí queda dit.

Com deia, jo sóc de la generació d’EGB, BUP i COU, d’aquella que havia de decidir com a primera cosa a la vida si eres de ciències o de lletres. Però la tria podia ser “pura” o “mixta”: en el segon cas, els pocs autèntics, triàvem les lletres amb mates. Malgrat tenir clar que jo era una noia de lletres, m’amoïnava la meva poca “puresa” ja que vaig fer el salt al grec i al llatí per decantar-me per les matemàtiques. I és que m’agradaven!

Després de molts anys en el món de les lletres, la meva filla comença a portar equacions a casa. Les miro, les recupero i, davant la seva mirada espantada, afirmo que m’agraden i que les trobava a faltar. Tan de lletres com sóc...

            Fins ara he pensat que era una dona de lletres poc “pura”, degut a aquesta sorprenent inclinació, però ara resulta que han publicat un estudi en una revista científica en què s’arriba a la següent conclusió: les matemàtiques poden produir un gran plaer estètic. Ho sosté l’autor de l’estudi, el neurocientífic Semir Zeki, del University College of London, quan diu que ha descobert que un grup de neurones s’activen al nostre cervell en contemplar la bellesa que amaga una bona equació. Les mateixes neurones que s’activen en escoltar una peça de música que ens agrada!

Preguntat sobre aquest estudi i aquestes conclusions, un catedràtic de matemàtiques de la UPC, en Solà-Morales, respon a una periodista que sí, que les equacions poden posseir una bellesa intrínseca, però que “no oblidem que el que més ens atreu són els problemes. La sensació de tenir un repte i de superar-lo”.

            Serà per aquest repte constant que ens proposa la vida, serà pel plaer estètic de la pura contemplació d’una cosa bella... el fet és que per fi he entès perquè sempre m’han agradat les matemàtiques, i potser ja he trobat la resposta quan algun fill meu em pregunta: Però de què em serviran a la vida les mates si jo vull fer lletres? 

Wassily Kandinsky

UN PETIT I PERSONALÍSSIM TRIBUT

Ahir va passar allò que només passa un cop a l’any a Barcelona: The Glenn Miller Orchestra va inundar la platea i fins a l’última llotja del nostre Gran Teatre del Liceu de la música que als anys quaranta i també als cinquanta sonava als Estats Units i arreu del món. Un so, el d’aquesta època, que als uns els porta records en primera persona i als altres ens fa viatjar a un món del qual, malgrat no haver-lo conegut en directe, ens en sembla formar part.  

Ja vaig escriure una ressenya al blog sobre aquesta experiència intensa que tinc el plaer  de viure un cop a l’any –al febrer del 2013–. No m’estendré, així doncs, amb repeticions del que ja vaig dir. Però sí m’agradaria afegir una cosa que en el seu dia no vaig escriure: aquesta música meravellosa de Glenn Miller, Cole Porter i altres músics excel·lents, és la banda sonora de la infància del meu pare. I dic això perquè és ell qui me la va fer descobrir i qui me la va fer estimar encara que jo no l’hagués viscuda. És ell qui em va ensenyar la història que hi havia darrere els trombons de vares, les trompetes i demés instruments d’aquelles big bands que, en realitat, no eren més que el reflex de tota una època.

El meu pare m’ho va fer estimar com tantes altres coses a la meva vida, fent que aquesta esdevingués més rica i més plena. Des de ben petita que em va fer entendre que la nostra existència no es limita als anys que vivim, o a nosaltres mateixos, sinó a tot allò del qual formem part. La família, com un petit país on conèixer-te a tu mateix.

D’aquí a dos dies hi ha gent que celebra el dia del pare, però n’hi ha d’altres, com jo, que ho celebra durant tot l’any. Recordo, de joveneta, haver vist una pel·lícula que parlava sobre la relació d’un pare i una filla. Portava per títol el mateix que la novel·la que la va inspirar: “Bonjour, tristesse”, escrita meravellosament bé per Françoise Sagan. Podria semblar una història trista, on l’absència tan grotesca en la joventut d’una noia com és la de la pròpia mare, fa que aquesta visqui una relació diferent amb el pare. Una relació que és plena de complicitat, de tendresa i fins i tot d’amistat. Una relació que –afortunadament sense la manca d’una mare al meu costat–, de seguida vaig entendre perquè em resultava molt familiar.

Ahir vaig asseure’m a la platea del Liceu amb el meu pare al costat i plegats vam escoltar un cop més la banda sonora de la seva infància. Vam viatjar als quaranta i també als cinquanta com tantes altres vegades hem fet. A través de pel·lícules, de lectures, de bona música i de records, vam seguir construint aquesta cosa tan gran com és la nostra relació, sense la qual no crec que jo fos qui sóc. Gràcies, papà, i felicitats un dia més.

EXPERIÈNCIA HUMANA

Tinc una filla a qui li agrada actuar i tot allò que tingui a veure amb les arts escèniques. Fa anys que forma part d’uns tallers de teatre que són una autèntica joia d’art i de humanitat. Perquè el teatre el fan les persones i de persones tracta. Els seus professors l’han ensenyat a estimar aquesta feina d’equip on s’entrenen les emocions, on es muda de pell constantment, on es projecta des de l’escenari cap a la part més fosca de la sala, allà on batega algun cor que pot riure, plorar, patir o sorprendre’s d’allò més gràcies al treball de l’actor. Potser no tots els qui formen part d’aquests tallers ho seran, d’actors, però segur que a través del teatre aprendran a ser més persones i a entendre més fàcilment la imperfecció humana.

El mateix que intenten fer tots els artistes de totes les disciplines, que no els mou res més que la curiositat per l’ésser humà i el món que els envolta. De vegades, el teatre salta de l’escenari, travessa el pati de butaques, obre les portes i surt al carrer. De l’espectacle que es representa sota la llum del sol o de la lluna en diem teatre de carrer, però jo en diria teatre de proximitat, perquè és aleshores quan veritablement es trenca aquella quarta paret de què parlen actors, directors i autors. És aleshores quan l’espectacle esdevé més real, més proper, gairebé el podem tocar –de vegades el toquem de veritat!–.

A Catalunya tenim la Fira de Tàrrega, una mostra que en la seva cita anual esdevé el millor aparador del teatre de carrer que es fa en aquest país, una fira que té, sens dubte, una gran projecció internacional. Però les manifestacions artístiques al carrer no només les trobem en l’àmbit del teatre sinó en tot el ventall de les arts escèniques, com el circ, la dansa, la màgia, la música, el cant i també en la pintura, l’escultura, la poesia... Artistes de tot arreu i en tots els racons del món que inunden espontàniament els carrers i places i obsequien al públic que així ho vulgui amb una experiència única i autèntica.

Hi ha ciutats més avesades que d’altres a aquesta pràctica que fuig dels convencionalismes i els espais tancats. Una d’elles és, sense cap mena de dubte, Londres, amb el seu gran epicentre al Covent Garden. És allà on s’hi troba el cantant d’òpera que interpreta una ària coneguda davant el passejant bocabadat; també l’acròbata, el contorsionista, el mag, el pallasso, el pintor en viu i en directe, l’home-escultura o el que juga amb foc. Alguns tenen llicència per actuar, d’altres no. Perquè al carrer tot s’hi val, i tot val la pena si és de debò, si desperta en nosaltres alguna cosa que ens fa aturar, observar, aplaudir si fa falta, animar, cridar, victorejar, participar. En definitiva, ser més persones i aproximar-nos els uns als altres, que bona falta ens fa.

No com a la pel·lícula de “Her”, aquests dies al cinema, on Joaquin Phoenix manté una relació amorosa amb un sistema operatiu. Una veu, –la de Scarlett Johansson, per cert–, que sembla dir i fer tot allò que ell espera en una relació de parella. En un món actual o futur completament dominat per les noves tecnologies i les relacions virtuals, el protagonista passeja per uns carrers on ningú es mira i tothom parla amb algun sistema operatiu. Són més amables, més perfectes, més fets a mida que les persones. Dóna la sensació que si, en algun moment, succeís una cosa extraordinària al carrer, com un espectacle, una manifestació artística, un intercanvi humà, ningú hi estaria interessat perquè en aquest món que reprodueix la pel·lícula els éssers humans ja s’han allunyat massa els uns dels altres. Una interessant reflexió.

BRAVO, CATE!

Competies amb una grandiosa dama britànica ­–Judi Dench–, amb una corredora de fons nord-americana –Meryl Streep–, amb una super-vendes de Hollywood –Sandra Bullock– i, finalment, amb una antiga princesa Disney transformada en estafadora professional –Amy Adams. Bravo, Cate, t’has emportat l’estatueta daurada perquè no hi havia cap dubte que te la mereixies. És més, si no te l’haguessis emportat, hauria estat una tremenda injustícia –i ho dic amb coneixement de causa, després d’haver vist les cinc actuacions candidates a l’Oscar a millor actriu protagonista del 2014.

Ja fa unes quantes setmanes d’aquell escrit en aquest blog en el qual parlava de la pel·lícula “Blue Jasmine” i el destacat paper de la seva protagonista. Des d’aleshores, he sentit a dir comentaris bons i comentaris dolents sobre la pel·lícula de Woody Allen –sembla haver decebut alguns dels seus seguidors; sembla haver sorprès gratament a d’altres, després de films absolutament fet a mida d’una ciutat. Tanmateix, ningú amb qui he parlat m’ha discutit el fantàstic paper que hi fa la Cate Blanchett.

La Cate, una australiana que, tal i com va demostrar en el seu speech, segueix molt vinculada al seu teatre de Sydney, estima aquesta professió i això es nota per cada porus de la seva pell. La seva carrera cinematogràfica és extensa i rica en bones interpretacions: ja al 1998 prtagonitza “Elizabeth”, posant-se magistralment a la pell de l’anomenada “reina verge” d’Anglaterra, la darrera de la dinastia Tudor; a “Un marit ideal”, adaptació de l’obra teatral d’Oscar Wilde, comparteix bon ofici amb Rupert Everett, Julianne Moore i Minnie Driver; el 2001 esdevé Charlotte Gray en el film que així es titula, donant vida a una dona inspirada en aquelles que van ser reclutades pel govern britànic durant la Segona Guerra Mundial i enviades a la França ocupada a lluitar contra els nazis. Una dona, en aquest cas, que es llença amb paracaigudes sobre sòl francès amb la secreta intenció de retrobar-se amb l’home que va estimar abans que la guerra se l’emportés; a “Veronica Gerin” es transforma en la periodista irlandesa que va prioritzar el dret a la informació per sobre de la seva pròpia vida; “The Missing” és una pel·lícula tan tèrbola i colpidora com excel·lent és la interpretació de la Blanchett. I la llista segueix exhaustivament en papers cinematogràfics més recents com el de Katharine Hepburn a “L’Aviador”, la professora d’art de “Diari d’un escàndol”, la dona ferida de bala a “Babel”, altra vegada la reina d’Anglaterra a “Elizabeth: l’edat d’or”, la Daisy d’ “El curiós cas de Benjamin Button”, Lady Marion a “Robin Hood” i d’altres papers més o menys encertats.

El 2013, la Cate torna a aparèixer amb “Blue Jasmine” i realitza un treball interpretatiu a partir del qual ja no queda cap mena de dubte: aquesta australiana és també una corredora de fons, una dona que va i ve del teatre –com acostumen a fer les bones actrius–, una nova posseïdora de l’estatueta daurada de Hollywood a més a més de tots els premis anteriors merescuts, que amb el seu indiscutible talent ha superat a les seves difícils contrincants.