LA VIDA DELS LLIBRES

La tasca dels bibliotecaris repartits per tota la nostra geografia és molt lloable ja que, a través dels seus clubs de lectura, ajuden a mantenir els llibres ben vius. En un món que canvia a cop de tuit, és agradable saber que les coses persisteixen més enllà de la rabiosa actualitat.

Tertúlia literària dels clubs de lectura de les biblioteques de Vilafranca i Santa Margarida i els Monjos

Ahir vaig tenir l’honor d’acompanyar en un acte entranyable a dos clubs de lectura, el de la biblioteca de Vilafranca del Penedès i el de la biblioteca de Santa Margarida i els Monjos, amb el qual posaven la cirereta final a un mes d’abril en què tots dos grups han estat llegint “Els anys robats”. Diuen que és un plaer comptar amb la presència de l’autor o autora en aquest fi de festa, i jo els dic que la sensació encara és més agradable per a mi, en adonar-me que en Josep Savall i tots els seus segueixen ben vius gràcies a ells i a tota la gent que llegeix la novel·la.

Vam passar una tarda-vespre molt amena on la conversa no va esdevenir cap monòleg sinó més aviat un interessant intercanvi d’opinions. Tothom hi va deixar el seu gra de sorra, i en Ramon Arnabat, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs –reconegut aquest any amb la Creu de Sant Jordi, per cert– i un dels meus còmplices en el treball de recerca històrica per a més d’un llibre, ens va il·lustrar amb el seu saber sobre la guerra civil i els camps d’aviació del Penedès.

Refugi del Serral, a l'antic aeròdrom dels Monjos

Dos clubs de lectura, bibliotecaris i bibliotecàries, un excel·lent historiador i servidora, parlant a peu dret dins les entranyes mateixes d’un refugi antiaeri, primer, i asseguts en una de les sales de l’interessantíssim CIARGA –Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i Guerra Aèria–, després. Els personatges d’ “Els anys robats” flotaven clarament en l’ambient. Una conversa viva, l’obsequi d’alguns records punyents per part d’algun dels assistents que, a través de l’avi, de la mare o el pare, o fins i tot en pròpia pell, ens ajudaven a entendre com van ser veritablement aquells anys.

Si bé els llibreters són els grans ambaixadors dels llibres, aquells que amb ull clínic et poden recomanar aquesta o aquella novetat, alguna interessant reedició... als bibliotecaris els devem la vida eterna dels personatges que habiten en les prestatgeries dels seus temples.

Gràcies a tots i a totes per un dia fantàstic!

REVISITANT MACONDO

La grandesa dels millors escriptors de la història és que, a través de la seva obra –on, sens dubte, hi han deixat part de la seva ànima, sinó tota–, esdevenen vius més enllà de la seva mort natural.

            Un sentiment de pèrdua s’apodera de tu quan t’assabentes que un autor que t’ha fet somiar, que t’ha sorprès, que t’ha fet experimentar emocions de tota mena a través de la seva lectura, ha mort. No sé si anomenar Gabo a en Gabriel García Márquez hauria de ser cosa només dels seus éssers més propers, d’aquells que el van conèixer i el van estimar. Però la relació íntima que s’estableix entre un lector i un autor quan el primer s’endinsa en l’univers del segon és tan forta, tan intensa, que de vegades penses que en realitat el coneixes i que hi tens un vincle molt especial. Només alguns autors aconsegueixen establir aquest llaç emocional difícil d’explicar, només alguns.

A la mort de l’autor que ens ha fet passar grans moments, hi segueix una buidor que t’aboca instintivament cap a les prestatgeries de casa, allà on es troben els llibres que formen part de la teva vida. De la mateixa manera que recuperem els éssers estimats a través dels àlbums familiars, plens de fotografies que ens transporten a instants concrets, podem revisitar Gabo a través de les seves pàgines.

            Els diaris, els programes de ràdio i televisió, ens ofereixen aquests dies de dol un repàs de les seves grans fites, del premi Nobel, dels seus vincles amb Barcelona, de la seva amistat amb Castro i fins i tot dels cops de puny que sembla que va intercanviar amb un altre gran de la literatura, en Vargas Llosa. Però res de tot això em sembla important al costat de les seves novel·les, els seus contes, les seves històries i personatges que parlen de les arrels d’un home i de la seva manera de mirar la vida.

  

Arriba Sant Jordi i assistim un any més a l’espectacle de veure com els llibres es manifesten al carrer: indignats, surten de les llibreries i omplen les parades exteriors traient pit. Reclamen l’atenció que no tenen la resta de l’any, busquen nous seguidors, persones amb voluntat d’experiències intenses i, de vegades, reveladores.

            Les novetats, els premis de l’any, encapçalen la marxa pels pobles i ciutats; surten als diaris i se’n parla per tot arreu. Al seu darrere, hi van petites joies, nous valors, reedicions, noves traduccions, llibres de tota mena escrits avui i fa cent anys. I aquest any, de ben segur que ens trobarem noves edicions de “Cien años de soledad”, “El amor en los tiempos del cólera”, “El coronel no tiene quien le escriba” i molts altres títols inoblidables de Gabriel García Márquez. Potser alguns lectors el descobriran per primera vegada; a d’altres, ens vindrà de gust revisitar Macondo després de molts anys.

El dia de Sant Jordi voldria tornar a casa amb la meva rosa vermella, acompanyada de la seva espiga i, naturalment, de la senyera. Sota el braç, hi espero portar un parell de nous descobriments del país, i de més enllà de l’Atlàntic, una nova edició o un conte o un llibre encara per descobrir de l’entranyable escriptor del realisme màgic. 

UN PAÍS AMB QUATRE CANYES, EL LLEGAT DE LA MANCOMUNITAT

Si diumenge passat encetaven els actes que volen commemorar  els 100 anys del naixement de la Mancomunitat de Catalunya, aquella primera institució política amb afany d’autogovern eficaç que va precedir a la Generalitat, el dilluns obríem la setmana amb la presentació d’un llibre, “Pàtria i progrés”: escrit a quatre mans pels historiadors Agustí Colomines i Aurora Madaula, aquest llibre prova d’explicar, d’una manera amena i entenedora, tot el que la Mancomunitat va aconseguir fer “amb quatre canyes”, tal i com apunta en el pròleg en Francesc-Marc Álvaro. Escriu ell, referent a la tasca d’aquesta històrica institució, que “amb poc es va fer molt”. I no hi ha frase que ho resumeixi millor.

Coberta de Juste de Nin, -un dibuixant que conec prou bé-, amb un dibuix-retrat on apareix el senyor Prat, tal i com anomenaven a l’època al primer president de la Mancomunitat de Catalunya: Enric Prat de la Riba.

Per algú que no ha sentit a parlar gaire d’aquesta institució, injustament relegat el seu nom als llibres d’Història, recomano encesament la lectura del llibre o, si més no, apropar-se a alguna de les exposicions que arreu del país es faran sobre la gran i fructífera tasca que aquesta va emprendre. Sabrem, així, d’on venim, i quin és el model que els catalans sabem fer. A Barcelona –al Museu d’Història de Catalunya, al CCCB, a l’Escola Industrial i a l’IEC-, a Girona –a la Casa de Cultura-, a Lleida –a l’Institut d’Estudis Ilerdencs-, a Tarragona –al Palau de la Diputació-, en trobarem mostres que dibuixaran per a nosaltres la història de la Mancomunitat. També a la TV, amb documentals com el que el mateix dilluns van passar per TV3 i que es pot veure a la xarxa.

I tornant a Francesc-Marc Álvaro, que en la presentació de dilluns va estar absolutament lúcid, diré que m’agrada quan diu que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”, perquè si alguna cosa ens defineix com a poble és la capacitat de construir, demostrada al llarg de la història a base d’esforç i sentit de país.

Amb competències prou limitades i uns recursos força escassos, el senyor Prat i tot l’equip humà que es va mobilitzar amb ell –per cert, de tendències polítiques ben diverses-, es van posar a construir aquest país pel principi:

“Que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”

Cal ficar-nos en la pell d’aquells homes que al 1914, avui fa cent anys, ho tenien tot per fer, i ho van fer possible.

ES VEN CASA LITERÀRIA

Llegeixo a “Núvol”, –aquest diari digital per als que tenen veritable neguit cultural–, un article que fa uns dies va publicar en Bernat Puigtobella, el seu editor, on explica que han posat a la venda la casa on va viure per primera vegada la Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva. Corrien els anys setanta quan, després d’un exili forçós i de la dolorosa mort de l’Armand Obiols, la Mercè vivia amb un peu al seu pis de Barcelona, que ella mateixa s’havia moblat, i un altre entre les seves dues llars del desterrament, París i Ginebra. Anava i venia perquè no acabava de trobar el lloc amb aquella llum especial, amb aquell ambient íntim i acollidor que ella cercava per poder escriure. Va ser a través d’una amiga, la Carme Manrubia, amb qui compartia aleshores un creixent interès per l’esoterisme, que la Mercè va descobrir Romanyà. La Carme hi tenia una casa; la Mercè s’hi va instal·lar. En una cambra que donava al jardí del darrere, on hi havien plantat arbres, tots mena de plantes i flors, la Mercè va acabar d’enllestir “Mirall trencat”. En el pròleg d’aquest llibre meravellós i decisiu per a molts que després vam voler ser escriptors, la seva autora hi va escriure:

“Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats”.

Molt a prop d’aquell paradís que la Rodoreda va descobrir i on s’hi va voler quedar, hi viu una parella, l’Emili i la Maria, que també van tornar d’un llarg exili a França. Un cop a Barcelona, es van dedicar a buscar el seu racó de món fins a trobar-lo,  molt a prop de Romanyà. Les portes de casa seva són sempre obertes de bat a bat als amics que els estimem, que som molts, perquè aquesta gent que van arrencar de la nostra terra durant els anys de la guerra i la dictadura tenen un tarannà especial que els fa més humans, més oberts, més propers. No m’estranya que triessin aquest bell indret on la natura es fa present de tal manera que sents els teus peus lligats a la terra ferma.

Aquests amics em van portar per primera vegada a Romanyà i em van mostrar els boscos que amaguen cases on s’hi han escrit grans novel·les. Si fóssim en un país normal, les institucions públiques es disputarien la compra d’aquesta casa on la Rodoreda es va instal·lar i va escriure les seves darreres obres. “Quanta, quanta guerra” té molt de Romanyà i també algunes parts de “Viatges i flors”. Sembla ser que la casa es conserva tal i com ella la va deixar, així que no seria difícil rememorar-ne la seva estada i convertir-la en un lloc de peregrinació literària. Podem deixar escapar una ocasió com aquesta? Quina autora seria més adient que la Rodoreda, a tantes llengües traduïda, per a retre-li un homenatge sincer amb una casa–museu, en un lloc que ella va estimar? M’afegeixo, doncs, al reclam d’en Puigtobella i molts altres, esperant que les nostres institucions facin l’esforç que mereix tenir un país més ric, més gran i que s’estima com cap altre la seva llengua i la seva cultura.