UN BERENAR A GINEBRA

Fa uns dies va arribar a les meves mans una pel·lícula presentada al Festival de Màlaga el passat mes d’abril. Una història que veurà la llum a casa nostra la propera tardor i de la qual ja n’havia sentit a parlar amb gran entusiasme. Es tracta de la darrera pel·lícula de Ventura Pons, un home de cine que, com el bon vi, va madurant d’allò més bé.

No sóc aquí per parlar de les seves pel·lícules anteriors, –algunes de les quals he vist i d’altres, ho haig de confessar, no he vist–; sóc aquí per sumar-me a aquelles poques veus, encara, que han tingut el privilegi –com jo– de veure la seva darrera pel·lícula sobre la nostra gran escriptora, sobre la Rodoreda, i afirmar que és magnífica, minuciosament documentada, exquisidament interpretada, meravellosament realitzada.

Com el seu títol indica, assistim a un berenar a Ginebra, a casa la Rodoreda, dos anys després que morís el gran amor de la seva vida, Armand Obiols. La Mercè ha preparat un berenar copiós –excessiu, si ens fixem amb la mirada dels seus convidats– per a en Castellet i la seva esposa, la Isabel, que passen uns dies a la ciutat suïssa.

            La tarda d’aquell 1973 avança mentre els dos convidats inciten la Mercè a parlar sobre la seva vida, la seva escriptura, les seves experiències al llarg d’una guerra, un exili, un amor, un desamor i una solitud, a estones, molt mal portada. La Mercè els obre el cor més enllà del previst i s’expressa amb una sinceritat i una proximitat que mai abans li havien vist.

            Rodoreda és interpretada per una Vicky Peña molt ben caracteritzada que, com tan sols una actriu amb molt d’ofici sabria fer, ens fa creure des del primer gest –fins i tot a aquells que sempre hem estimat la nostra escriptora, tendint així a idealitzar-la– que és ben bé ella, la Mercè.

            El seu parlar, una mirada que fuig cap al no-res, el seu traginar nerviós a la cuina, l’oferiment de més te, de més entrepans, de més... per guanyar temps en aquell berenar que es converteix en un reviure les parts més felices i més doloroses de la seva vida, ens hipnotitza de tal manera com si la llegíssim, com si fullegéssim novament la Plaça, el Mirall Trencat, Aloma...

Haurem d’esperar l’estació en què cauen les fulles dels arbres per poder gaudir tots plegats d’aquest meravellós testimoni literari i de vida que ens ofereix Ventura Pons. Mentrestant, no trobo res millor que la perspectiva de les vacances d’estiu per passejar-se per la biblioteca de casa o del barri, o acudir a les prestatgeries de la nostra llibreria preferida i escollir dos, tres, quatre títols de la Rodoreda per tornar-hi a fer boca. Si una cosa té, aquesta autora que tant m’estimo, és que cada vegada que hi torno em descobreix algun detall més que em fa somriure. Les seves novel·les són riques en matisos, com ho va ser la seva pròpia vida.

En els darrers anys la Rodoreda va tornar a Catalunya i, allunyant-se d’una Barcelona que ja no recordava com la seva, de tant grisa i sorollosa, mancada de jardins, va trobar el seu racó de món en un bell indret de les Gavarres. Envoltada d’arbres i flors, com a ella li agradava, amb el cant dels ocells i tots els sorolls que de dia i de nit emeten els habitants de la natura, la Rodoreda va viure els últims anys a Romanyà de la Selva. Si hi aneu a parar, si passegeu pels camins i boscos que allà s’hi troben, amb cases com les de la Mercè amagades entre l’espessa vegetació, hi podreu sentir alguna cosa d’ella, un alè que encara la fa viva, perquè a través del paisatge que un escriptor un dia va estimar, podem comprendre –no en dubteu– tot allò que va escriure.

UN BON PRINCIPI

“Jo tenia una plantació a l’Àfrica, al peu de la serra de Ngong. L’equador travessa aquestes terres altes un centenar llarg de quilòmetres més al nord, i la plantació queda a una altitud de més de vuit-cents metres. Durant el dia et semblava que eres molt enlaire, a prop del sol, però els matins i els capvespres eren límpids i reparadors, i les nits eren fredes”

Així comença la coneguda novel·la autobiogràfica “Memòries d’Àfrica”, on Karen Blixen –que firmava amb el pseudònim de Isak Dinesen–, ens endinsa en l’experiència africana que va transformar la seva vida, el seu pensament i la seva manera de veure el món.

            Des de la primera frase d’aquesta novel·la, el lector inicia un viatge sentimental cap a les terres llunyanes que, a través de la seva protagonista –una d’aquelles dones emprenedores i transgressores del masculí segle XIX i part del XX–, aviat se’ns farà tan proper com si hi haguéssim estat nosaltres mateixos.

De vegades, les primeres frases d’una narració esdevenen tan poderoses que ja no les oblidem mai més. Cada cop que les escoltem, que algú les torna a citar, que algú les llegeix en veu alta o simplement ens venen al cap, es produeix aquella màgia de fer-nos viatjar a la història novament, com si d’una vella melodia coneguda es tractés. Es crea una forta complicitat entre nosaltres i aquell seguit de paraules encadenades que configuren un record, un inici, una promesa d’una experiència lectora que vam tenir.

I succeeix que aquesta màgia innegable és aprofitada, sovint, a l’hora de fer la versió cinematogràfica d’aquestes novel·les. Perquè no hi ha opció més idònia que aquelles primeres frases que l’autor o autora van injectar en la nostra memòria.

            La veu de Meryl Streep era l’encarregada de pronunciar aquest meravellós inici quan “Memòries d’Àfrica” va ser portat a la pantalla –en una adaptació força lliure, això sí–, però no és l’únic cas: Alfred Hitchcock va escollir a Joan Fontaine per donar veu a les primeres paraules amb les quals arrencava “Rebeca”, el clàssic escrit per Daphne du Maurier el 1938.

I si busquem un tercer exemple, un de més actual, podem parlar de Stephen Daldry, aquest director que va portar al cinema la novel·la “Les hores” de Michael Cunningham, inspirada en la vida i l’obra de Virginia Woolf, –concretament en la seva “Mrs. Dalloway”–. La importància de la primera frase de la novel·la de l’escriptora britànica és cabdal:

“La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria dels flors”.

Paraules que al cinema pronuncia una transformada Nicole Kidman, en el paper de Virginia Woolf; paraules que llegeix en veu alta Mrs. Brown, interpretada per Julianne Moore; i, finalment, paraules que exclama una Meryl Streep en el mateix paper de Clarissa Dalloway.

De vegades, un bon principi d’una novel·la, d’un conte, d’una narració, ens anuncia ja moltes coses; ens resumeix el mateix contingut de tota l’obra; ens encisa i ens atrapa de tal manera que només podem continuar llegint. El fenomen no s’acaba pas aquí, perquè un cop arribem al final del llibre, és probable que tornem a fullejar-ne el principi i, justament aleshores, ens adonanem que aquella frase ja no ens abandonarà mai més, perquè ha passat a formar part de nosaltres, com el principi de totes les coses bones que ens arriben a passar al llarg de la vida.

EXPERIÈNCIA ROMANA

Una de les coses que més m’agraden de Roma és que té la mida d’una ciutat que pots recórrer caminant.

            Veure com s’enfila el sol, un matí qualsevol, en el fòrum romà; passejar pels carrers empedrats, evitant les grans vies on els cotxes i les motos poden donar-te un bon ensurt –no hi ha res més trepidant que la conducció dels romans!–; asseure’s a migdia en qualsevol terrassa de qualsevol plaça –n’hi ha tantes!– i degustar una bona pasta, un vi de la regió, mentre veus passar la gent, mentre escoltes la musicalitat de l’idioma –perquè no només el parlen, sinó que el canten a cada frase–; endinsar-te a mitja tarda en un palazzo burgès reconvertit en galeria d’art o museu, com la magnífica Galleria Doria Pamphilj –a la mateixa via del Corso–.

            Museus a l’interior de grans villes o autèntics museus a l’aire lliure, un espectacle que ens remet a la nostra història i als propis orígens i que, tot passejant-nos-hi, ens fa adonar que l’home les ha passat de tots colors.

L’entramat de carrerons i petites places, amaguen sovint autèntiques joies arquitectòniques: fa molts anys vaig estudiar les esglésies barroques de Roma, –que constitueixen un motiu en si mateix per a una escapada a la ciutat–; a classe, les vam llistar, les vam estudiar una a una, en vam analitzar la seva estructura, en molts casos revolucionària en la seva època i finalment les vam visitar. No hi ha res com refugiar-se en l’interior d’algun d’aquests temples per comprendre el bon ofici d’arquitectes, escultors i pintors del millor barroc. I en l’indret menys pensat –de tant amagat com es troba–, dins aquella penombra fresca i silenciosa, ens pot sorprendre la presència d’un botó –de vegades cal posar-hi una moneda–. L’hem d’activar immediatament, perquè aleshores es farà la llum!, i descobrirem que teníem al davant nostre un autèntic Caravaggio o un “Extasi de Santa Teresa” del mateix Bernini.

 

  

Però Roma no només ens parla de temps molt antics, sinó també d’un segle XX que la va convertir en un dels principals platós cinematogràfics d’Europa. Escenes mítiques com la d’un Gregory Peck i una Audrey Hepburn conduint una vespa a la manera italiana a “Vacances a Roma”, o l’exuberant  Anita Ekberg banyant-se de nit a la Fontana di Trevi amb Marcello Mastroiani a “La Dolce Vita”, han estat part important de la història del setè art. També la Roma reconstruïda en els famosos estudis de Cinecittà per gravar escenes memorables de Ben Hur, Cleopatra o Quo Vadis. Infinitat de pel·lícules clàssiques del cinema, que només van ser el principi d’una Roma convertida en plató, perquè en l’actualitat la llista creix any rere any, acollint-hi directors de tot el món, gèneres de tota mena, actors i actrius de totes les espècies.

Ciutat de les arts, ciutat del cinema, reminiscència del vell imperi, epicentre de la dolce vita... un assortiment de gustos tan variat com els gelati que omplen de color cada racó i cada plaça de la vecchia Roma.

LE MÉTÈQUE

 

“Amb aquesta cara de métèque,

de jueu errant, de pastor grec

 i els meus cabells als quatre vents...”

Són les paraules amb les quals es descriu a si mateix el personatge d’una de les cançons més famoses de George Moustaki, ‘Le métèque’, que no és altre que el propi cantautor. Nascut a Alexandria, de família grega, francès d’adopció i mediterrani per excel·lència, home de tantes pàtries –així en vaig parlar en aquest mateix blog fa més d’un any a l’escrit que portava per títol “Ma solitude”, una de les meves cançons favorites de l’entranyable Moustaki.

Fa pocs dies que la premsa ens informava de la seva mort i, d’una manera molt intensa, les seves cançons van retornar a mi com una glopada, com una banda sonora que descriu millor que cap altra cosa el tarannà d’aquest cantautor. Vaig rebre uns quants whatsapp de gent molt propera, homes i dones d’edats diverses que estimen la música de Moustaki com jo mateixa. Molts tristos, tots plegats...

Perquè Moustaki era com una conversa íntima, una confidència feta a mitja veu, una manera de veure i de viure la vida que desprenia humanitat, passió i llibertat.

Un personatge que pertanyia a una generació concreta, la dels meus pares, però que també va arribar a tots aquells i aquelles que en un moment o altre de les nostres vides el vam descobrir i en vam interioritzar les seves lletres i la seva música.

A mi me’l va descobrir François Destal, el millor professor de francès que un alumne pot tenir. Un home que també té un cert aire de métèque o de cantautor francès; un professor que va saber introduir-me a aquest idioma de la cultura universal a través de la bona música i les bones arts d’ensenyar. I justament va ser "Le métèque" la primera cançó que jo vaig aprendre en francès, traduint-la poc a poc, amb el seu ajut, i descobrint-hi algú que parlava de barreja de cultures, de mestissatge, de passió per la vida i l’amor. Una meravella de lletra, com totes les de Moustaki, que acaba amb una declaració d’amor tan profunda com aquesta:

“I nosaltres farem de cada dia

tota una eternitat d’amor,

que viurem fins a morir”

Un home, en Moustaki, que portava la Mediterrània tan endins que malgrat viure bona part de la seva vida en una ciutat sense mar, París, va triar instal·lar-se en una illa enmig del riu que la creua, una petita illa anomenada Saint Louis de quatre carrers i comerços de barri, envoltat d’aigua.

Deia que li agradava comunicar-se amb la gent, que hi tenia molta facilitat perquè la gent mediterrània passa bona part dels seus dies al carrer, parlant, intercanviant, compartint... en contrast amb els països freds, on la gent sol tancar-se més a casa.

Ell deia que estimava molts països, però que no s’identificava exactament amb cap. Ell afirmava sentir-se “estranger” a tot arreu, sense saber que gràcies a la seva música, a la seva manera de ser, no hi ha paraula que se li allunyi més en els nostres cors.

TEMPS DE TERRASSES

Malgrat que els darrers dies semblin voler-nos confondre, fa prop de dos mesos que hem entrat en aquesta estació de l’any en què tot al nostre voltant sembla renéixer.

La primavera arriba acompanyada de pluges i, de vegades, ens sorprèn amb algunes nevades. Un comiat digne al gris hivern i l’expectativa de que tot canviarà. Després del desgel, el sol acaba sortint –uns anys més aviat; uns anys amb més recança–, i quan ho fa, als carrers, a les places, als patis interiors d’alguns edificis, als terrats d’alguns hotels i museus i allà on hi hagi quatre metres quadrats disponibles, s’hi planten unes taules i cadires, un tendal o tres para-sols mal comptats. Aleshores ja hi tenim una terrassa on asseure’ns i observar com el temps s’atura per uns instants, mentre la vida passa al voltant nostre.

    Prendre un cafè, fer el vermut abans de dinar, compartir un còctel després de la feina, o fins i tot esmorzar, dinar i sopar. Gaudir d’uns instants de solitud on deixar anar la ment, intercanviar moments romàntics amb la parella o trobar-se amb gent per fer-la petar.

Deia fa uns anys el crític i assagista George Steiner que un dels  signes distintius d’Europa eren, precisament, els seus cafès. Jo afegiria que també les seves terrasses expliquen el tarannà d’una ciutat i d'una època sencera, i més encara si parlem d’un espai geogràfic on el sol esdevé visitant freqüent.

    La vida cultural de moltes de les grans ciutats europees s’ha esdevingut justament a peu de carrer, on les grans personalitats dels segles XIX i XX han deixat transcórrer les hores asseguts al voltant de quatre cadires i una taula, sigui a París, a Berlin, a Roma o a Barcelona. Terrasses on han sorgit moviments artístics, on s’han escrit grans poemes, on s’ha debatut  sobre noves i velles teories i on s’han engendrat conspiracions, revolucions senceres.

    Barcelona forma part de tot això, perquè per les seves terrasses més emblemàtiques hi ha passat tota mena d’artistes, escriptors, poetes,músics, científics, polítics i gent del seu moment.

Terrasses de principis de segle XX, com la Maison Dorée, –el primer establiment que va instal·lar una porta giratòria d’entrada!–, on sovint s’hi trobava al bo i millor de la societat, a més a més de ser lloc freqüentat per artistes tan coneguts com Puig i Cadafalch, Isidre Nonell, Ramon Casas o Santiago Rusiñol.  

    Locals que la burgesia emprenedora de l’època es va encarregar de fer al gust modernista que tant es portava, com el Bar Torino –famós pel seu vermut–, o el Cafè-bar La Lune, a la terrassa del qual hi havia reproduccions dels cartells d’Anís del Mono i del Vermouth Martini Rossi fets pel pintor Casas. Un establiment, aquest darrer, que veuria espanyolitzar-se el seu nom –“La Luna”– quan els camisas azules es van fer els amos de la ciutat.

Quan gairebé ja despuntaven els anys vint, aquella Barcelona “entramaliada” que va descriure entre altres el cronista Sempronio, veuria néixer les flamants terrasses que acollirien la intel·lectualitat de l’època, com la terrassa del famós i wagnerià Oro del Rhin, –a la Gran Via amb Rambla de Catalunya–, local on hi tocava el mestre Tolrà i on se li va fer un bon comiat a la Xirgu. Per la seva terrassa hi van passar visitants que no se’n volien perdre detall, com el poeta García Lorca.

    I la terrassa cosmopolita per excel·lència, la més animada segons alguns, la que tenia com a client habitual personatges tant emblemàtics com en Sagarra, des de la qual potser va escriure sovint el seu Aperitiu, secció dins la revista de l’època, “El Mirador”. Gran part dels rostres de la cultura i l’art, de la política i la ciència dels anys vint i trenta del segle XX van asseure’s en un moment o altre a la terrassa de l’Hotel Colón, situat a la Plaça Catalunya.

Espais de conversa, de tertúlia, de penyes de tota mena i ofici que s’hi reunien aprofitant les hores de sol o la complicitat de la nit, perquè moltes d’aquestes obrien de sol a sol.

I aquest art de la terrassa no era pas signe distintiu d’una sola classe, la burgesa, sinó que també era pràctica freqüent entre aquells que volien capgirar el món de dalt a baix. El seu escenari, sobretot, van ser les grans terrasses del Paral·lel, -com la de l'Español, o la del bar La Tranquilidad, entre d'altres-, molt més heterogènies, molt més diverses i probablement divertides, on hi tenien cabuda tant els anarquistes, com els policies del sindicat lliure, a més a més de vedettes, gitanos i gent del barri. Un autèntic plaer per als ulls, probablement.

Històries i anècdotes que no acabaríem mai d’explicar, però totes elles esdevingudes als nostres carrers, a les nostres places, allà on un dia van passejar-s’hi també els nostres avis i besavis. Si els poguéssim ara preguntar... quantes coses ens podrien explicar!

BOMBES AL TEATRE

Març de 1938. Cauen bombes sobre la nostra ciutat, Barcelona. Com si la vida no servís per a res, els avions de la Legionaria italiana i la Luftwaffe alemanya fan proves sobre el nostre cel, les nostres llars, les nostres famílies, per experimentar com s’atemoreix una població sencera. Dones, homes, nens; pares, mares, fills, oncles, avis, amics, veïns, ciutadans... objectius que serveixen per mesurar la por.

            La recepta de la por per a un poble que gosa voler la llibertat, la democràcia; uns ciutadans que trien respectar les institucions votades a les urnes, com si això pogués ésser un crim.

La setmana passada es va estrenar “Barcelona” al Teatre Nacional, una de les millors obres que he vist aquesta temporada. I ho afirmo obviant alguna crítica d’aquelles a les quals alguns hi estan abonats.

            No només la direcció de Pere Riera, sinó també la interpretació d’Emma Vilarasau i Míriam Iscla, a més a més de bona part del repartiment, ens demostren que no tenim res a envejar a ningú, perquè una cultura com la nostra, un teatre com el que som capaços de fer, ens hauria de donar força i coratge suficients per a tantes bombes com ens vulguin llençar.

“Barcelona” és la crònica d’un dia en el si d’una família burgesa barcelonina que pateix els bombardeigs que van arrasar part de la ciutat i va esquinçar tantes vides en aquell març del 38. Assistim, això sí, a una visió de tot aquell terror ciutadà des d’una perspectiva limitada, parcial, si tenim en compte que no sortim de l’interior d’una casa i d’uns personatges pertanyents a la classe més privilegiada.

            Però “Barcelona” és, sobretot, un dibuix sobre la condició humana en un escenari tan extrem com el del bombardeig d’una població civil sencera, dut a terme de manera indiscriminada i brutal. Dins d’aquella casa burgesa on la guerra ja ha amputat família, amistats i il·lusions, cada personatge ho viu, ho pateix, ho afronta a la seva manera. Sorgeixen les bèsties, retornen els fantasmes, l’odi, l’amor, la rancúnia, tot allò que els personatges senten és portat fins a l’extrem. Quina capacitat té l’home, de resistir?

            Va ser Winston Churchill qui, anys després dels bombardeigs a Barcelona, quan sobre el cel de Londres queien les bombes de l’enemic feixista, indiscriminada i brutalment, va provar d’encoratjar els seus habitants amb un dels seus discursos més recordats, tot citant:

“No subestimo en absolut la severitat de la prova a què ens enfrontem, però crec que els nostres compatriotes seran capaços de resistir com ho va fer la valenta Barcelona, i seran capaços de resistir i suportar-ho almenys tan bé com altra gent ho ha fet al món”.

I sota el sostre de la casa burgesa de “Barcelona”, dues dones que es retroben després de quatre anys. Dues amigues que se sentien germanes abans que l’amor d’un home i el dolor de la guerra les separés. Dues maneres diferents d’afrontar la vida i la mort. Dues dones, Emma Vilarasau i Míriam Iscla, que trobaran la manera de dir-s’ho tot a través d’un tango. La veu de Gardel recorre la sala sencera del TNC mentre el ball esdevé conversa íntima. I és aleshores quan t’adones que el teatre, quan és bon teatre, és la vida mateixa. Ni més ni menys.

MARES

No succeeix a totes les dones, però estic segura que moltes s’han trobat en aquesta situació:

En un moment determinat de la teva vida, comences a acaronar la idea de ser mare. A partir d’aleshores, –i malgrat els dubtes i les pors traïdorenques–, el desig va creixent en el més profund del teu cor i ja no hi ha res que ho pugui aturar. Pots tenir la fortuna de viure-ho en parella, però també en solitari; pots assistir a la transformació del teu propi cos mentre el somni es va fent gran i més gran, o pots anar a buscar aquest somni a l’altra banda del món.

            La qüestió és que quan arriba el moment de conèixer aquell nadó, nen o nena, aquell rostre petit que t’observa amb curiositat i et fa preguntar-te qui ets, en realitat, tu mateixa, te n’adones de moltes coses que mai abans havies pensat.

I mentre et fas preguntes sobre com t’ho faràs, on és el manual d’instruccions i què t’havia passat pel cap quan pensaves que en series capaç... aleshores gires la mirada cap a una dona: és més gran que tu, sap perfectament què fer perquè ella mateixa ho va viure fa anys, i et vol ajudar perquè encara que no te n’hagis adonat, ella sempre és al teu costat en moments importants. Quan et trobes en aquell estat de pànic, d’ incertesa i felicitat alhora, gires la mirada cap a la teva mare i, potser per primera vegada a la teva vida, l’entens –i tant, que l’entens!–. S’estableix un vincle més fort, encara, perquè ara totes dues sou mares.

El nadó creix, es converteix en personeta que parla, que pensa i més aviat del que havies previst et trobes que ha entrat a l’adolescència. Té la seva pròpia personalitat, els seus propis gustos –sovint diferents als teus–, i has d’aprendre a deixar anar la corda poc a poc, confiant en haver-li ensenyat tot allò que volies.

Mares. No acostumen a ser mai protagonistes de les grans històries literàries, ni del cinema, ni del teatre, malgrat que mereixerien tots els focus sobre seu.

Mares a qui dediquem un diumenge de maig i que elles, sovint, aprofiten per fer allò que més els agrada: dedicar-nos el dia a nosaltres, els fills!

 

FELICITATS A TOTES!