UN AMOR TATUAT AL COR

Diuen que Tennessee Williams, l’autor teatral nord-americà probablement més adaptat al cinema, va escriure “La rosa tatuada” durant una estada a l’Hotel Colon de Barcelona. Fins ara, no s’havia traduït al català i ho ha fet la mateixa dona que dirigeix la nova posada en escena al Teatre Nacional de Catalunya: Carlota Subirós.

Es va estrenar dijous passat a la Sala gran, davant d’un pati de butaques absolutament ple de gent del cinema, del teatre i de la televisió. Actors i actrius, crítics de teatre i de cinema, directors, productors, guionistes, autors... Tennessee Williams desperta interès i, sobretot, quan un dels seus salvatges i apassionats personatges femenins és interpretat per actrius de primer ordre, com ha demostrat ser la Clara Segura. “La rosa tatuada” es va estrenar a Broadway el 1951 i tracta d’una dona, la Serafina, una siciliana immigrada al sud dels Estats Units, que veu com el seu món s’enfonsa en morir el seu marit de manera brutal i sobtada. El cor de la Serafina, que està fet per estimar apassionadament un home, s’esquerda de dalt a baix i decideix enterrar-se en vida, a casa seva, juntament amb l’urna funerària que conté les cendres del seu marit. La Serafina té una filla que creix fidel al somni americà, a la creença que ella forma part del futur d’Amèrica i no pas del passat ancestral, –ple de convencionalismes i presons–, de la seva mare. Pel voltant de la casa ronden tota mena de personatges més o menys afortunats, que representen el mosaic de l’Amèrica dels anys quaranta, nascuts i sobretot nouvinguts.

L’obra està traduïda al català però manté, molt encertadament, diversos passatges o expressions en italià, el qual la fa més autèntica. En això és expert Bruno Oro que, passat el mal tràngol de treure’s del cap els seus personatges a Polònia, –que aquí no tindrien el més mínim sentit–, demostra venir de família d’origen napolità sense cap mena de dubte. Són dues personalitats aparentment enfrontades: la forta càrrega dramàtica de la qual és capaç la Clara Segura no es correspon amb la lleugeresa més en clau de comèdia d’en Bruno Oro, però fixa’t que jo me’ls vaig creure! Es nota que hi ha sintonia entre ells, que han treballat plegats un munt de vegades encara que no en un Tennessee Williams. D’això, n’és la primera vegada.

Aquest autor teatral nord-americà, va guanyar dos premis Pulitzer amb les que molts consideren les seves dues obres mestres: “Un tramvia anomenat desig” i “La gata sobre el terrat de zenc” –... de zen calent, abans de passar la censura–. Totes dues van ser portades al cinema, –per cert, com “La rosa tatuada”, amb una magnífica Anna Magnani i Burt Lancaster–, i com és freqüent en aquest autor va dotar els personatges centrals femenins d’una forta carrega psicològica i passional. Vivien Leigh va fer una interpretació memorable de la Blanche DuBois en la primera, junt a un Marlon Brando que també passaria a la història, mentre que Elisabeth Taylor interpretava a l’esposa d’un Paul Newman ple d’ambigüitat sexual en la segona.

Intensitat dramàtica, joc de passions, personatges que viuen turmentats, sexe, erotisme, violència en alguns casos, enfrontament amb els convencionalismes socials, tot això i molt més trobem en aquests drames de Tennessee Williams magistralment interpretats al llarg de la història per actors i actrius de diverses generacions. Un plaer assistir a la sala gran del TNC i revisitar Williams, i un estímul per aprofitar les vacances de Nadal i tornar a veure les grans adaptacions de les seves obres al cinema.

LA MEVA MARE TENIA UN GERMÀ

La meva mare tenia un germà. En Joan –així és com es deia– tenia onze anys més que ella i una alçada que sobrepassava la mitjana normal. Era ben plantat, era amable amb tothom, era afectuós, bona persona, era el meu oncle estimat.

            Explica la meva mare que quan ella era adolescent es feia anar a buscar pel seu germà perquè, amb la seva bona planta, impressionava. En Joan va estudiar allò que se’n deia peritatge industrial i poc després va entrar a treballar a la SEAT. No va ser per molt temps ja que aviat va fer un cop de cap i va muntar el seu propi negoci, que anys després continuaria el seu fill, el meu cosí.

            En Joan era una persona d’aquelles que sempre veuen el cantó positiu de la vida, que saben gaudir-la, estimar-la, malgrat les adversitats a les quals es va haver d’enfrontar, com tothom. Sabia treure partit al temps lliure i es va interessar pel cinema –entre altres papers, va haver de fer de “dolent” a “El complot dels anells”: tota la família vam anar a veure com el pelaven, i va caure tant bé...–; es va apuntar a una agència de publicitat a través de la qual va rodar alguns anuncis –quina bona planta que feia vestit de doctor i mirant per sobre d’unes ulleres!–; i va participar de bon grat en totes aquelles gimcanes que es feien als barris als anys seixanta, en cotxe o en moto, amb divertides proves de les quals la família en guarda constància gràcies a les fotografies que algú va fer.

En Joan tenia un cos atlètic perquè va practicar l’esport tota la seva vida, primer el bàsquet, arribant a jugar en una lliga gairebé professional; després el tennis, durant molts anys. En tenia prop de seixanta quan un bon dia, precisament jugant a tennis, va sentir com li fallava una cama. Aquest fet es va repetir diverses vegades fins que va decidir anar-s’ho a mirar. Primer va ser el traumatòleg, el qual el va derivar al neuròleg. Un doctor d’aquesta especialitat li va diagnosticar l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica). I què és això? Ens preguntàvem tota la família. Ningú no ho havia sentit anomenar mai. La descripció d’aquesta malaltia deixava el cor convertit en un puny: poc a poc, les neurones motores, que són aquelles que ens fan moure els músculs voluntàriament del cos, anirien degenerant fins a l’irreversible desenllaç. Quant temps, doctor? Tres mesos. La meva mare era amb en Joan quan li van diagnosticar l’ELA i recorda haver-li dit al metge: Escolti, no digui això. El meu germà és fort, molt lluitador. No ens faci aquests pronòstics perquè no es compliran.

El meu oncle Joan era un home molt afectuós, sobretot amb els nens. Tenia un fill i dues filles que el van estimar molt i també una neboda, que l’adorava. Quan jo era petita ell tenia el costum d’aixecar-me tota aquella alçada des de terra i abraçar-me tan fort, tan fort, que un dia em va fer una mica de mal –no res–. Em vaig enrabiar i a ell li va saber tan greu que a partir d’aleshores mesurava la seva força, perquè en tenia molta. La força va començar a fugir-li del cos, va anar perdent la capacitat de moure els braços, les cames. El dia que em vaig casar, el meu oncle Joan va venir amb l’ajut d’unes crosses perquè, tot i que una cadira de rodes li hauria fet més servei, no feia per a un home tan esportista i ben plantat com ell. Aquell dia em va escriure un poema, perquè no me’l podia recitar.

La meva mare tenia un germà que es deia Joan i que quan li van diagnosticar l’ELA i li van donar tres mesos de vida els va convertir en tres anys, perquè era un gran lluitador. En Joan es va sotmetre a un protocol mèdic, una prova d’un nou medicament en un nombre determinat de pacients, i s’hauria sotmès a tot allò que la ciència li pogués oferir per no haver de tancar els ulls abans d’hora i deixar de gaudir dels seus. És per això que iniciatives com les de la Marató que TV3 organitza aquest proper diumenge 15 de desembre són tan importants: aquest any va dedicada, precisament, a les malalties neurodegeneratives i jo us demano que no us ho rumieu més, cal que tots hi aportem el nostre petit gra de sorra. Perquè els científics, avui dia, són optimistes i ens asseguren que si disposen de temps i diners suficients podran assolir resultats en la cura d’aquesta i d’altres malalties degeneratives. Aplanem-los, doncs, el camí.

JO DE GRAN VULL SER... INDEPENDENT

Quan era petita vivia amb els meus pares en un edifici de pisos a Barcelona, d’aquells que tenen un celobert prou ampli i lluminós com per encabir-hi el safareig de cada casa. Es formaven uns petits balcons interiors, doncs, on els veïns hi instal·laven la rentadora, hi estenien la roba, i n’hi havia que hi col·locaven plantes, animals de companyia i tota mena d’andròmines. El nostre balcó interior donava al balcó dels veïns, els Piferrer. Amb un fill i una filla molt propers, en edat, a la meva, –en Lluís i l’Anna–, aquella família i casa seva es va convertir aviat en una extensió de la nostra. Dues famílies que convivíem, una infantesa compartida, un terreny de jocs immens –ja que comprenia dues cases i un replà, a més a més de certes incursions clandestines a les golfes de l’edifici–, que van configurar el meu món fins que la vida em va destinar a altres indrets.

En aquesta meva petita i primera pàtria, que porto al cor com a part intrínseca de mi mateixa –com una cama, un braç, un tros d’orella–, solíem parlar molt a través dels balcons interiors del pati de llums. Ens explicàvem secrets en un llenguatge de gestos que vam inventar –molt més emocionant que dir-s’ho directament al replà–, decidíem a casa de qui anàvem a jugar, i també ens explicàvem somnis i el que de grans volíem ser. Anys després, la més gran dels germans Piferrer, l’Anna, es reia sovint tot recordant quan, encara amb una alçada poc digna, jo afirmava al celobert: “Jo de gran vull ser... independent”. En aquesta declaració solemne feta de balcó a balcó, no hi havia ni molt menys cap implicació política –aquestes van arribar quan vaig guanyar més alçada–, sinó que hi havia tan sols un afany de decidir el meu futur, de dirigir la pròpia vida. Un afany que, venint d’uns pares que lluitaven clandestinament contra Franco, no era gens d’estranyar malgrat la meva escassa talla.

En aquell pis on vaig viure amb els meus pares i, es podria dir, amb els Piferrer –després també hi van venir a viure uns altres amics a l’edifici, els Guilà, segurament atrets per aquella germanor–, vaig aprendre moltes coses i vaig començar a configurar la meva manera de ser. Avui dia, assolida des de fa anys la independència personal, busquem una altra independència: la col·lectiva. Jo penso en aquella frase que manifestava de balcó a balcó, i m’adono que al “jo vull ser” hi vaig haver d’afegir un “com vull ser”. Ara em plantejo, doncs, que en el cas del meu país, Catalunya, el recorregut haurà de ser el mateix: malgrat que la pròpia lluita per poder decidir ja ens té força ocupats, caldria urgentment que busquéssim una mica més de temps i espai en el paper escrit per definir el “com” voldrem ser. Si bé ja hi ha experts en cada àmbit que s’hi dediquen, no hi ha res com l’aportació ciutadana, anònima, desinteressada que ens pot ajudar a dibuixar un país millor, un país de tots. Heu sentit a parlar de The catalan project?

SI LA JASMINE HAGUÉS ESTUDIAT...

Divendres vaig anar a veure l’última pel·lícula de Woody Allen. Des de fa anys que, cada tardor, l’estrena de la nova pel·lícula d’aquest director em suposa un feliç esdeveniment. Cal matisar que la seva estricta regularitat en estrenar cada any no és directament proporcional a la regularitat en la qualitat de les obres presentades. Malgrat que en sóc fan des de fa molts anys i que és cert que Mr. Allen m’ha fet passar estones fantàstiques amb els seus diàlegs enginyosos i personatges d’allò més peculiars, també cal incidir en el fet que m’ha fet sofrir salvatges decepcions, sobretot en els darrers temps.

Però parlem de la Cate Blanchett, una actriu d’aquelles que s’escriu en majúscules, que a “Blue Jasmine” –la nova pel·lícula de Mr. Allen– és protagonista absoluta. La seva interpretació d’una dona trencada per dintre i per fora, –la Jasmine–, d’una dona que després de nedar en l’abundància i el luxe de la societat novaiorquesa cau en picat quan el seu marit, responsable del seu status, és engarjolat per estafador i es suïcida, és una interpretació magistral, colpidora, tan plena de veritat que quan surts del cinema només penses en dues coses: la primera, que la Cate és un monstre de la interpretació i que podria ser que el mèrit d’aquesta pel·lícula tingués més a veure amb el seu treball excel·lent que amb el propi director –ella és tan absorbent que, en determinades estones, has de fer un esforç per recordar que estàs veient una pel·lícula de Woody Allen–; la segona cosa que penses, és que el director ha hagut d’inspirar-se en algun cas real per escriure un personatge com aquest, ja que –malgrat que alguns crítics puguin acusar-lo d’exagerar–, feia molt de temps que no veia en les seves pel·lícules un personatge que destil·lés tanta veritat.

La Cate interpreta una dona que només és a dalt de la cresta o en les profunditats més negres de l’oceà, en funció de l’home que té al costat. La Jasmine ho és tot per matrimoni, i és per això que només veu la seva taula de salvació a través d’un segon casament. Si la Jasmine s’hagués deixat de barbies i castells de princeses i hagués jugat, de petita, amb el kit de les futures enginyeres amb què poden jugar les nenes d’avui dia, com en aquest anunci que ha donat la volta al món i ha esdevingut viral en els darrers dies a Youtube, potser no hauria depès tota la seva vida dels homes... Caldria, doncs, advertir, a les futures Jasmines.

INTENTO IMAGINAR UN DIA COM AVUI... FA 75 ANYS

Intento imaginar un dia com avui fa 75 anys: som a casa; som catalans; som republicans; algun membre de la nostra família és al front, lluitant contra els nacionals. Potser és un germà, o un fill, o un nebot que, de tant jove com és, va marxar dalt del camió plorant. Se’l van emportar a la batalla de l’Ebre, l’última gran operació militar que ens van assegurar que donaria un gir a la guerra civil. Fa tres anys que la patim, la guerra. A casa, al barri, la gent no pot més. Sota un cel barceloní on hi plouen bombes cada dia, el president Companys ens crida a “resistir, resistir, resistir.”. I la família no pensa més que en el noi de casa, que va marxar a l’Ebre.

Mentre escoltem les notícies que arriben del front, mentre assistim a la desfeta de l’exèrcit republicà, dels nostres soldats i dels nostres nens, comptem les hores, els dies, per saber quan ens tornaran el noi. Potser no tornarà.

El novembre de 1938, les tropes republicanes que mesos abans havien creuat el riu Ebre, guanyant territori als nacionals, van haver de recular enmig d’un pols titànic amb un exèrcit que anava més i millor armat. Feixistes de Hitler i Mussolini els van ajudar. I als nostres republicans només els va quedar la fugida. Van recular fins a casa, –els que hi van arribar–, i a l’ entretant, a Barcelona i a tots els pobles que encara quedaven lliures de tancs, les famílies van haver de decidir si emprenien el camí de l’exili o es quedaven a patir les conseqüències. “Tota persona que hagi treballat per a l’Administració republicana, o en una empresa col·lectivitzada, o que tingui el carnet d’afiliació a qualsevol sindicat corre perill”, diran.

Intento imaginar un dia com avui fa 75 anys i l’única cosa que penso és en tots ells i elles, família meva i desconeguts, víctimes del moment terrible que els va tocar viure. És aleshores quan, tornant al present, demano: no permetem que caiguin en l’oblit. No s’ho mereixen.

Republicans: 5 anys abans del malson de la guerra

CLAUDE I ALICE, ELS PERFECTES AMFITRIONS DE GIVERNY

Giverny, un petit poble de pocs habitants situat a l’Alta Normandia, on al 1883 hi arriba un pintor: Claude Monet. Els seus quadres impressionistes es comencen a vendre amb una certa regularitat i en els propers anys podrà aspirar a comprar-se la casa on s’ha instal·lat amb la seva companya, l’Alice Hoschedé,  i els fills de tots dos. El pintor va comprant els terrenys adjacents a la casa i comença a construir els seus meravellosos jardins: hi planta espècies exòtiques, fa proves, inventa... construeix el seu paradís particular que, tot seguit, esdevindrà el gran protagonista de les seves obres.

A aquesta agradable maison de famille hi convida sovint els seus amics i col·laboradors: Renoir, Pissarro, Cézanne, Durand-Ruel i artistes d’altres països el venen a veure i s’asseuen a una taula que l’amic pintor, –conegut pel seu coup de fourchette i ,alhora, pel seu fi paladar–, omple generosament amb els plats més suculents. Li agrada repassar setmanalment els menús amb l’Alice; gaudeix a taula tallant ell mateix els rostits de carn i l’aviram; i les espècies, verdures i herbes amb què es cuinen els seus plats són collides en el propi jardí. L’art de viure s’imposa al menjador groc dels Monet com una rica paleta que queda recollida i immortalitzada, molts anys després, gràcies a un llibre: “Les carnets de Cuisine de Monet” (Editions du Chêne, 1989).

Amb un prefaci de Joel Robuchon i el text de la historiadora Claire Joyes, aquest recull de receptes dels dos amfitrions de Giverny, esdevé el primer d’una sèrie de llibres que relacionen l’art de la cuina amb artistes prou coneguts. Potser alguns d’ells ja són pur oportunisme, però la idea és bona si tenim en compte que el món de l’artista no es limita a les seves pintures, o escultures, o partitures, o manuscrits que omple, sinó que el seu art és fruit d’un concepte de vida i un pensament determinat, d’una manera particular de veure les coses que l’envolten i del seu respirar. També, –quan per l’artista esdevé important–, del seu menjar.

De la mateixa editorial trobem els quaderns de cuina de George Sand, que sembla que va fer servir a la seva casa de Nohan. Plats que podien ser degustats per convidats tan il·lustres com Chopin, Balzac, Delacroix o Dumas fill.
       Precisament, del pare d'aquest darrer, l’Alexandre Dumas autor d’ “Els tres mosqueters” o d’ “El comte de Montecristo” –per citar només dues de les seves grans novel·les–, en sabem que va escriure un gran diccionari de receptes que anys més tard ha estat reinterpretat i adaptat per cuiners més moderns. Un home, en Dumas pare, que es veu que va viure intensament i a qui agradava no només menjar, sinó també cuinar.  

 

Una manera més d’acostar-nos a aquests grans artistes que també van ser persones corrents, que menjaven, que bevien, que somiaven i que degustaven la vida com tots nosaltres.

DIES ROMANS

Obrir la finestra i escoltar la cantarella italiana que arriba des d’ algun racó d’una piazza del centre històric de Roma: un  guia explica a un grup de turistes els detalls de la façana barroca que allà s’hi troba. Si hi entres, pots descobrir qualsevol meravella d’un dels mestres italians que van omplir el nostre món de bellesa, misticisme i plaer per als sentits.

            De sobte, el repicar impacient de les campanes que criden a missa. Domenica mattina. Roma.

Han passat dos dies des que vam arribar a l’antiga capital de l’imperi romà. L’octubre ha deixat pas al mes de novembre i amb ell ha arribat una certa fresca –que no pas fred, encara– que bona falta feia. Als carrers adjacents a la via del Corso hi treuen el cap les parades de castanyes. No sé com s’ho fan, però són més grans, més rodones i més maques que les que hem vist per la nostra terra, aquests dies. La seva olor i l’escalforeta que desprenen omplen de tardor els carrers romans, on una riuada de gent –la majoria italians de tota la província que visiten la ciutat i hi fan les seves compres– passeja sense pressa, badant a cada aparador.

Quan el capvespre es fa present, les taules que totes les trattorie mantenen a fora des de l’estiu es comencen a omplir de clients. Plats de pasta, risotto, cotoletta alla milanese, puntarelle, carciofi alla romana i un mosaic de colors i sabors mediterranis et fan girar la vista a cada moment, convidant-te a seure en la darrera taula lliure, allà al racó.

            Veure passar la gent, assegut a la terrassa d’un cafè, d’un restaurant, en una piazza qualsevol de Roma, et fa perdre el món de vista per uns instants i  assaboreixes, senzillament, el present. El passat, tanmateix, es fa notar amb força si observes al teu voltant. Segur que, des de la terrassa on et trobes, arribes a veure una façana, un fris, una cúpula que sobresurt, un frontó sostingut per columnes mil·lenàries...

Els cotxes i les motos passen temeràriament entre la munió de vianants. El meu fill em pregunta si les pedres que trepitgem són les mateixes sobre les quals caminaven els antics gladiadors –aquells homes que omplien de coratge el Colosseo, grans amants, adorats i admirats per tots i totes–. Entre el bullici, un refugi de pau: el Palazzo Doria – Pamphillj. No és la primera vegada que el menciono, ni tampoc serà l’última. Un cop superada l’entrada principal, accedeixes a un pati de columnes renaixentistes al voltant del qual es disposen les ales de la residència d’aquesta important família. Una família, com totes les poderoses, que es va fer a base de matrimonis entre els integrants de les millors cases, contribuint així a incrementar-ne el seu valor, el seu poder, el seu patrimoni. El Palazzo Doria Pamphilj és una meravella amagada al bell mig de Roma, un reducte de pau i de bon gust d’altres èpoques que ningú que trepitgi la vella capital italiana pot perdre’s. Un edifici que guarda amb recel la més impressionant col·lecció privada de pintures i escultures dels grans mestres de la pintura i l’escultura de tots els temps. Però no només és això, sinó també la llar dels que hi van viure, i gràcies als seus salons ben conservats, als mobles, retrats, miralls i objectes que han quedat aturats en el temps, dintre els murs revestits de vellut i tapisseries brodades, podem saber una mica com eren i com vivien. 

        Agafo un aparell d’aquells que sembla un telèfon i que anomenen audio-guia. Me’l poso a l’orella i una veu jove, masculina, em relata els detalls de la vida al palazzo. En cert moment, la veu que em fa de guia em confessa que ell en forma part, d’aquella família, que n’és un dels descendents. M’explica com ell i la seva germana, de petits, jugaven per aquells salons i em parla dels personatges que ens miren, a través dels quadres, com dels seus oncles-avis i tietes. Els Doria Pamphilj segueixen vivint al palau, probablement en una ala que mai mostren al visitant. Amb la família –la meva–, especulem, tot observant les finestres des del pati quadrat. Potser és allà on es veu certa llum, unes finestres l’interior de les quals no arribem a veure. Potser els ulls de la veu que ens ha fet de guia ens observen des de l’altra banda.

Domenica pomeriggio. Marxem cap a casa amb la motxilla carregada de les nostres més recents experiències, dels nostres dies romans.