EL COMPLEMENT PERFECTE DE L'HOME

1933: les dones de casa nostra poden dipositar per primera vegada el seu vot en una urna. La seva opinió, com a gran novetat, compta igual que la de qualsevol home.

Ens hem de remetre a la tercera dècada del segle XX, doncs, per assistir al principi del camí de la igualtat entre els homes i les dones en aquest país. Un dret, tanmateix, que els seria arrabassat aviat quan, després d’una guerra civil de tres anys, el franquisme les tornés a situar en el lloc que aquest moviment creia que els corresponia.

Si durant els anys republicans s’havia encetat el camí, si durant la guerra la dona va adquirir el rol de cap de família –a manca dels homes–, si ella va ocupar durant el conflicte els llocs de treball que els homes havien deixat buits per anar al front –a les fàbriques, al camp, als tallers–, quan els nacionals van entrar a casa nostra tot això es va acabar.

            Als anys quaranta la dona tenia la majoria d’edat als 23 anys –els homes als 21– i entre els 17 i els 35 anys havia de fer el “servicio social” si volia trobar una feina, o adquirir un títol, o simplement obtenir el carnet de conduir.  Qualsevol tràmit havia de comptar amb el consentiment de l’espòs o del pare. L’únic motiu que podia tenir la dona per a treballar era la pura necessitat econòmica, mai de la vida la vocació o les ànsies d’emancipació. Si aquesta estava casada, era especialment mal vist que hagués de treballar, ja que la bona imatge imposada pel Règim sobre la dona era la de “mare i esposa abnegada”. La Sección Femenina de la Falange predicava frases com ara aquestes perles:

Que tu vida sea abnegación y sacrificio.

Busca siempre ser el exacto complemento del hombre.

No traiciones tu magnífico destino de mujer, entregándote a funciones varoniles.

Vaja, que en la quarta i la cinquena dècada del segle XX el progrés i la igualtat eren el més semblant a una pel·lícula de ciència ficció. Tot plegat no va millorar gaire als seixanta, quan a altres països la dona lluitava fervorosament pels seus drets. Li van fer falta certs esdeveniments, com la mort natural del dictador i el procés de transició cap a les llibertats democràtiques, per a començar a treure el cap i demostrar que, a més a més d’esposa i de mare, valia per a un munt de coses més. I no només per a fer les mateixes feines que l’home, o per a liderar projectes, recerques científiques, grans empreses i altres iniciatives, sinó també per a decidir amb total llibertat de quina manera volia ser, què volia pensar i quin era el futur pel qual volia lluitar. El seu cos i la seva ment no pertanyien ja a ningú més que a ella mateixa. Res de permisos masculins ni de l’Estat.

            I així arribem a dia d’avui, en què celebrem que ja queden enrere aquells dies en què les tropes de Franco van posar els peus a Catalunya. De cop i volta, però, certes iniciatives aixequen altra vegada les nostres sospites: un nou adoctrinament dels nostres infants a través de la reforma educativa del sr. Wert... i, ara, una proposta de nova llei que restringeix el dret de la dona a l’avortament fins a cotes escandaloses. Adoctrinament, restricció dels drets... quin serà el següent? Fins a quin punt la societat moderna, lliure, democràtica acceptarà aquest retorn al passat?

Molt encertada. L'he trobat al Twitter. Un disseny d'Idoia Vallverdú

UN CRIM CONTRA LA HUMANITAT

Sembla mentida que no sigui fins a l’edat contemporània que l’esclavitud hagi estat declarada un crim contra la humanitat. Que no hagi estat fins al segle XIX –excepte lluites personals i infructuoses d’algun “il·luminat” que ja ho va discutir al segle XVIII– que certs grups de persones es comencessin a plantejar que potser no, que no devia ser del tot correcte això de que un home tingués plens poders sobre un altre; que una persona pogués tenir en “propietat” a una altra, com si d’un bé material es tractés. Una joguina, una màquina de treballar, un producte amb el qual comerciar, al qual explotar...

Arriba la recta final cap als Oscars, un bombonet atractiu per a cinèfils, estiguis o no estiguis d’acord amb el criteri de les seves nominacions. La catifa vermella agrada i les pel·lícules nominades desperten curiositat. És per això que el passat divendres em vaig decidir per “12 anys d’esclavitud”  a l’hora de triar pel·lícula per anar al cinema. No és un tema nou, el seu format és força clàssic i recorda altres pel·lícules sobre les plantacions del sud dels Estats Units on molts esclaus negres van ser explotats i matats a base de treball i tortures. El tema de l’esclavitud als Estats Units d’Amèrica ha estat tractat intensament en llibres d’història, en memòries escrites pels propis testimonis, en novel·les tan clàssiques com “La cabana de l’oncle Tom” de Harriet Beecher Stowe o “Arrels” d’Alex Haley. D’aquesta darrera, se’n va fer una adaptació en format de sèrie de televisió que molts de nosaltres recordem. Un tema del quals se n’han fet pel·lícules, com l’”Esclava lliure” de Raoul Walsh –amb Clark Gable, Ivonne de Carlo i Sidney Poitier– , o exemples més recents com “Amistat” o “Lincoln”, totes dues d’un Steven Spielberg amb voluntat d’exposar diferents capítols de la història d’aquesta dissortada Amèrica.

No sé si “12 anys d’esclavitud” és la pel·lícula que ha de guanyar totes les estatuetes daurades que la festegen, però sí afirmo que, a la manera clàssica, ens aporta un testimoni més del que molts van patir als Estats Units abans que la Guerra de Secessió acabés amb l’infern que es vivia a les plantacions del sud. Un testimoni basat en Solomon Northup, un home nascut lliure que va ser segrestat i venut com a esclau. Un home refinat, culte, que tocava el violí al Nova York del segle XIX i que tenia una esposa i fills. Una història de terror, al cap i a la fi, –molt més que no pas aquelles de monstres i alienígenes que omplen les nostres pantalles actualment–, feta amb tota la cruesa necessària per tal que l’espectador es faci una idea del que va ser, i interpretada amb gran sensibilitat per un actor, Chiwetel Ejiofor, que jo només havia vist en registres molt més superficials.

L’esclau existia ja en les civilitzacions més antigues, normalment esdevinguts arran de les guerres i conquestes: Mesopotàmia, l’antic Egipte, la Grècia clàssica i l’Imperi Romà; els senyors feudals de l’Edat Mitja els van anomenar serfs, i a l’Edat Moderna els esclaus es van convertir en una gran font de riquesa per a alguns que en van fer la seva mercaderia o explotació directa a l’Amèrica colonial.

            Des d’aquells anys del segle XIX en què persones com Solomon Northup van ser segrestades i privades de la seva llibertat, s’ha fet força feina, però encara n’hi ha molta per fer. Les noves formes d’esclavatge s’han anat imposant de manera més o menys visible en diversos territoris del planeta: el treball infantil, l’explotació de mà d’obra barata, la prostitució, el tràfic de persones... Circumstàncies que encara avui viu un nombre fastigós de persones. Gent que no té dret a família, a un sostre digne, a unes condicions mínimes que el recompensin pel seu treball; homes, dones i nens la dignitat dels quals no té importància, no és rellevant, de la mateixa manera com no ho són els seus sentiments, els seus desitjos, les seves inquietuds.

            Una pel·lícula que, malgrat tractar un tema clàssic i aparentment superat, ens ajuda a reflexionar sobre allò que encara cal afrontar per esdevenir, al cap i a la fi, una espècie més digna d’aquest món.

EL ROSTRE DE BARCELONA

Llegeixo una notícia que diu que Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats més reclamades pel turista de compres. Les grans marques internacionals i nacionals s’instal·len als baixos dels edificis centenaris del Passeig de Gràcia i d’altres carrers i un reguitzell de turistes russos, xinesos i d’altres països hi peregrinen en massa a comprar. Les mateixes botigues que poden trobar a les grans capitals mundials, la mateixa roba, els mateixos accessoris, els mateixos productes de luxe globalitzats. Una riuada de gent que passeja matí, tarda i vespre per les voreres empedrades a principis del segle passat i amb la qual els autòctons ens creuem, sense ni tan sols sorprendre’ns ja dels seus rostres exòtics perquè formen part del nostre paisatge quotidià.

Fotografien la Pedrera una trentena de vegades, buscant l’angle perfecte, i peregrinen de la mansana de la Discòrdia a la Sagrada Família admirant-ho tot. I nosaltres ens n’alegrem, és clar, perquè sabem que tots aquests turistes aporten riquesa a la nostra ciutat, generen treball i ens ajuden a tirar endavant.

Però al costat de tot això hi ha els comerços centenaris que es veuen obligats a tancar: la xocolateria de principis del segle XX, la botiga de llençols brodats de la iaia, aquella modista del barri o el sabater que ocupava uns baixos des dels temps del seu rebesavi, la botiga de joguines artesanals, la llibreria de sempre, o l’emblemàtica botiga de queviures en un dels molts xamfrans de la nostra històrica i estimada ciutat. El rostre mateix de Barcelona, allò que li dóna caràcter, autenticitat, i genuïnitat dins un món que cada cop és més tallat amb el mateix patró.

   

Un lloguer antic era el que fins ara produïa el miracle de la conservació d’aquests establiments. Les seves portes envidriades, els seus guarniments modernistes, els taulells de fusta i les prestatgeries d’una altra època, seguien en vida perquè les despeses es podien assumir malgrat vendre un producte gens globalitzat. Però com un degoteig constant i irremeiable, assistim a la seva desaparició perquè la llei d’arrendaments urbans els ha tocat de mort. Cada vegada són més els propietaris dels edificis que, encegats per les ofertes milionàries que reben de les grans cadenes, opten per multiplicar per deu el seu lloguer i canviar d’inquilí.

Els comerços de tota la vida, a qui l’Ajuntament ha dedicat alguns llibres i ha regalat certes plaques commemoratives, baixen, aleshores, la persiana sense que cap iniciativa per a la seva protecció i conservació s’acabi de concretar. No rehabilitem les nostres façanes? No protegim el nostre art? Aquests establiments centenaris són els ulls, la boca, el nas de la ciutat. Parlen de nosaltres, dels nostres pares, avis i rebesavis, de famílies senceres que van creure en aquesta ciutat i en van activar la vida i el comerç. Senyors de l’Ajuntament, del Consorci de Turisme o de qualsevol altre estament capaç de fer alguna cosa al respecte: prenguin mesures aviat ja que no els podem deixar morir perquè potser, en el camí, deixem morir la nostra pròpia ànima. 

MIREU L'OCELLET!

Des de temps immemorials l’home ha tingut el gran afany de fer-se retratar per a la posteritat. A principis del segle XX, famílies senceres anaven a cal fotògraf per deixar testimoni, en aquesta vida, de la seva existència. La burgesia s’hi va aficionar de debò: es vestien per a l’ocasió, es pentinaven, es maquillaven, estiraven el cos i la barbeta fins a aconseguir aquella posició pretesament digna, natural, elegant. Les senyores amb els seus barrets, de vegades amb el vestit de núvia, els senyors clavant el bastó a terra, amb fermesa, perquè la imatge arribés a captar, a més a més, el seu caràcter. Bigotis, barbes, plomes, cues de gassa, cintures cenyides, nens muntats dalt d’un cavall de mentida amb la gorra o l’atribut corresponents a la ideologia del pare.

Però no només anaven a cal fotògraf sinó que, en determinades famílies, el senyor fotògraf acudia a la casa: és aleshores quan es realitzaven aquelles escenes que miraven d’immortalitzar la vida quotidiana d’una família “normal”, de la burgesia o de l’aristocràcia, en el seu entorn més proper, més domèstic, més personal. Fotografies que pretenien ser més intimistes, que volien explicar en què consistia la seva vida i com eren ells en realitat.

Tot plegat havia començat al segle XVI, quan la càmera obscura va esdevenir el precedent de la fotografia. Al segle següent, l’habitació fosca va deixar pas a l’instrument, primer de fusta, portàtil, mentre els químics investigaven més sobre les propietats de les sals de plata i descobrien els efectes de la llum sobre aquestes. L’evolució tècnica i els progressos químics van anar fent el seu camí fins arribar al veritable moment en què la fotografia es popularitza per als mortals: el segle XIX.

És amb la revolució industrial que sorgeix aquesta nova classe, la burgesa, caracteritzada per la seva practicitat, el seu afany de progrés i de innovació. Al segle XIX triomfa el daguerrotip, un invent que proporciona a l’home una manera de fer-se retratar molt més barata que la pintura a l’oli. L’ús de la càmera fotogràfica es popularitza a finals d’aquest segle, un instrument que fa de les imatges en blanc i negre les autèntiques reines del mercat.  

            El segle XX portarà el color –que es comença a generalitzar als anys trenta però sobretot a la dècada següent–i, més endavant, el gran invent de la fotografia instantània: Polaroid aconsegueix crear la primera càmera que revela i positiva una imatge obtinguda tan sols seixanta segons abans!

Retrats, paisatges, experiments científics captats per a la posteritat gràcies al nou invent de la fotografia. Un munt d’oficis i vocacions l’han convertida en la seva còmplice al llarg de la història. Artistes, reporters, dissenyadors, aventurers de tota mena. El fotoperiodisme ha permès donar cara a les guerres, revolucions, ens ha acostat als conflictes i a les misèries més llunyanes que mai hauríem conegut de debò sense una imatge que ens les despullés. Imatges que ajuden a sensibilitzar les persones, a entendre el dolor, la por dels altres, la incertesa, però també l’alegria, les altres cultures, la diferència latent en el planeta terra.

De la fotografia en color i de la instantània, a la fotografia digital, avui possible a través del nostre telèfon mòbil. Del nostre mini o maxi aparell a les xarxes. On està el límit, actualment, en la fotografia? Primer, la feia el fotògraf; després, el pare de família; avui no hi ha membre d’una família que no tingui la seva pròpia càmera –a no ser que tingui menys de cinc anys, gairebé–. Ho fotografiem tot, ho editem al mateix aparell a través de programes o aplicacions, ho compartim tot seguit a través de les xarxes i aleshores esperem aquells “m’agrada” que tothom es dedica a comptar.

            Vas pel carrer i veus la gent fotografiar-ho tot: caminant, comprant, menjant, bevent, ballant... captant la imatge d’un plat, una copa, un cartell, un aparador, qualsevol objecte, qualsevol escena, és susceptible de ser immortalitzat. Estem generant uns arxius d’imatges que van més enllà de tots els límits imaginats. Moments, somriures, experiències de tota mena. I jo em pregunto si, al final, les experiències ens agradarà més fotografiar-les que viure-les.

UN AMOR TATUAT AL COR

Diuen que Tennessee Williams, l’autor teatral nord-americà probablement més adaptat al cinema, va escriure “La rosa tatuada” durant una estada a l’Hotel Colon de Barcelona. Fins ara, no s’havia traduït al català i ho ha fet la mateixa dona que dirigeix la nova posada en escena al Teatre Nacional de Catalunya: Carlota Subirós.

Es va estrenar dijous passat a la Sala gran, davant d’un pati de butaques absolutament ple de gent del cinema, del teatre i de la televisió. Actors i actrius, crítics de teatre i de cinema, directors, productors, guionistes, autors... Tennessee Williams desperta interès i, sobretot, quan un dels seus salvatges i apassionats personatges femenins és interpretat per actrius de primer ordre, com ha demostrat ser la Clara Segura. “La rosa tatuada” es va estrenar a Broadway el 1951 i tracta d’una dona, la Serafina, una siciliana immigrada al sud dels Estats Units, que veu com el seu món s’enfonsa en morir el seu marit de manera brutal i sobtada. El cor de la Serafina, que està fet per estimar apassionadament un home, s’esquerda de dalt a baix i decideix enterrar-se en vida, a casa seva, juntament amb l’urna funerària que conté les cendres del seu marit. La Serafina té una filla que creix fidel al somni americà, a la creença que ella forma part del futur d’Amèrica i no pas del passat ancestral, –ple de convencionalismes i presons–, de la seva mare. Pel voltant de la casa ronden tota mena de personatges més o menys afortunats, que representen el mosaic de l’Amèrica dels anys quaranta, nascuts i sobretot nouvinguts.

L’obra està traduïda al català però manté, molt encertadament, diversos passatges o expressions en italià, el qual la fa més autèntica. En això és expert Bruno Oro que, passat el mal tràngol de treure’s del cap els seus personatges a Polònia, –que aquí no tindrien el més mínim sentit–, demostra venir de família d’origen napolità sense cap mena de dubte. Són dues personalitats aparentment enfrontades: la forta càrrega dramàtica de la qual és capaç la Clara Segura no es correspon amb la lleugeresa més en clau de comèdia d’en Bruno Oro, però fixa’t que jo me’ls vaig creure! Es nota que hi ha sintonia entre ells, que han treballat plegats un munt de vegades encara que no en un Tennessee Williams. D’això, n’és la primera vegada.

Aquest autor teatral nord-americà, va guanyar dos premis Pulitzer amb les que molts consideren les seves dues obres mestres: “Un tramvia anomenat desig” i “La gata sobre el terrat de zenc” –... de zen calent, abans de passar la censura–. Totes dues van ser portades al cinema, –per cert, com “La rosa tatuada”, amb una magnífica Anna Magnani i Burt Lancaster–, i com és freqüent en aquest autor va dotar els personatges centrals femenins d’una forta carrega psicològica i passional. Vivien Leigh va fer una interpretació memorable de la Blanche DuBois en la primera, junt a un Marlon Brando que també passaria a la història, mentre que Elisabeth Taylor interpretava a l’esposa d’un Paul Newman ple d’ambigüitat sexual en la segona.

Intensitat dramàtica, joc de passions, personatges que viuen turmentats, sexe, erotisme, violència en alguns casos, enfrontament amb els convencionalismes socials, tot això i molt més trobem en aquests drames de Tennessee Williams magistralment interpretats al llarg de la història per actors i actrius de diverses generacions. Un plaer assistir a la sala gran del TNC i revisitar Williams, i un estímul per aprofitar les vacances de Nadal i tornar a veure les grans adaptacions de les seves obres al cinema.

LA MEVA MARE TENIA UN GERMÀ

La meva mare tenia un germà. En Joan –així és com es deia– tenia onze anys més que ella i una alçada que sobrepassava la mitjana normal. Era ben plantat, era amable amb tothom, era afectuós, bona persona, era el meu oncle estimat.

            Explica la meva mare que quan ella era adolescent es feia anar a buscar pel seu germà perquè, amb la seva bona planta, impressionava. En Joan va estudiar allò que se’n deia peritatge industrial i poc després va entrar a treballar a la SEAT. No va ser per molt temps ja que aviat va fer un cop de cap i va muntar el seu propi negoci, que anys després continuaria el seu fill, el meu cosí.

            En Joan era una persona d’aquelles que sempre veuen el cantó positiu de la vida, que saben gaudir-la, estimar-la, malgrat les adversitats a les quals es va haver d’enfrontar, com tothom. Sabia treure partit al temps lliure i es va interessar pel cinema –entre altres papers, va haver de fer de “dolent” a “El complot dels anells”: tota la família vam anar a veure com el pelaven, i va caure tant bé...–; es va apuntar a una agència de publicitat a través de la qual va rodar alguns anuncis –quina bona planta que feia vestit de doctor i mirant per sobre d’unes ulleres!–; i va participar de bon grat en totes aquelles gimcanes que es feien als barris als anys seixanta, en cotxe o en moto, amb divertides proves de les quals la família en guarda constància gràcies a les fotografies que algú va fer.

En Joan tenia un cos atlètic perquè va practicar l’esport tota la seva vida, primer el bàsquet, arribant a jugar en una lliga gairebé professional; després el tennis, durant molts anys. En tenia prop de seixanta quan un bon dia, precisament jugant a tennis, va sentir com li fallava una cama. Aquest fet es va repetir diverses vegades fins que va decidir anar-s’ho a mirar. Primer va ser el traumatòleg, el qual el va derivar al neuròleg. Un doctor d’aquesta especialitat li va diagnosticar l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica). I què és això? Ens preguntàvem tota la família. Ningú no ho havia sentit anomenar mai. La descripció d’aquesta malaltia deixava el cor convertit en un puny: poc a poc, les neurones motores, que són aquelles que ens fan moure els músculs voluntàriament del cos, anirien degenerant fins a l’irreversible desenllaç. Quant temps, doctor? Tres mesos. La meva mare era amb en Joan quan li van diagnosticar l’ELA i recorda haver-li dit al metge: Escolti, no digui això. El meu germà és fort, molt lluitador. No ens faci aquests pronòstics perquè no es compliran.

El meu oncle Joan era un home molt afectuós, sobretot amb els nens. Tenia un fill i dues filles que el van estimar molt i també una neboda, que l’adorava. Quan jo era petita ell tenia el costum d’aixecar-me tota aquella alçada des de terra i abraçar-me tan fort, tan fort, que un dia em va fer una mica de mal –no res–. Em vaig enrabiar i a ell li va saber tan greu que a partir d’aleshores mesurava la seva força, perquè en tenia molta. La força va començar a fugir-li del cos, va anar perdent la capacitat de moure els braços, les cames. El dia que em vaig casar, el meu oncle Joan va venir amb l’ajut d’unes crosses perquè, tot i que una cadira de rodes li hauria fet més servei, no feia per a un home tan esportista i ben plantat com ell. Aquell dia em va escriure un poema, perquè no me’l podia recitar.

La meva mare tenia un germà que es deia Joan i que quan li van diagnosticar l’ELA i li van donar tres mesos de vida els va convertir en tres anys, perquè era un gran lluitador. En Joan es va sotmetre a un protocol mèdic, una prova d’un nou medicament en un nombre determinat de pacients, i s’hauria sotmès a tot allò que la ciència li pogués oferir per no haver de tancar els ulls abans d’hora i deixar de gaudir dels seus. És per això que iniciatives com les de la Marató que TV3 organitza aquest proper diumenge 15 de desembre són tan importants: aquest any va dedicada, precisament, a les malalties neurodegeneratives i jo us demano que no us ho rumieu més, cal que tots hi aportem el nostre petit gra de sorra. Perquè els científics, avui dia, són optimistes i ens asseguren que si disposen de temps i diners suficients podran assolir resultats en la cura d’aquesta i d’altres malalties degeneratives. Aplanem-los, doncs, el camí.

JO DE GRAN VULL SER... INDEPENDENT

Quan era petita vivia amb els meus pares en un edifici de pisos a Barcelona, d’aquells que tenen un celobert prou ampli i lluminós com per encabir-hi el safareig de cada casa. Es formaven uns petits balcons interiors, doncs, on els veïns hi instal·laven la rentadora, hi estenien la roba, i n’hi havia que hi col·locaven plantes, animals de companyia i tota mena d’andròmines. El nostre balcó interior donava al balcó dels veïns, els Piferrer. Amb un fill i una filla molt propers, en edat, a la meva, –en Lluís i l’Anna–, aquella família i casa seva es va convertir aviat en una extensió de la nostra. Dues famílies que convivíem, una infantesa compartida, un terreny de jocs immens –ja que comprenia dues cases i un replà, a més a més de certes incursions clandestines a les golfes de l’edifici–, que van configurar el meu món fins que la vida em va destinar a altres indrets.

En aquesta meva petita i primera pàtria, que porto al cor com a part intrínseca de mi mateixa –com una cama, un braç, un tros d’orella–, solíem parlar molt a través dels balcons interiors del pati de llums. Ens explicàvem secrets en un llenguatge de gestos que vam inventar –molt més emocionant que dir-s’ho directament al replà–, decidíem a casa de qui anàvem a jugar, i també ens explicàvem somnis i el que de grans volíem ser. Anys després, la més gran dels germans Piferrer, l’Anna, es reia sovint tot recordant quan, encara amb una alçada poc digna, jo afirmava al celobert: “Jo de gran vull ser... independent”. En aquesta declaració solemne feta de balcó a balcó, no hi havia ni molt menys cap implicació política –aquestes van arribar quan vaig guanyar més alçada–, sinó que hi havia tan sols un afany de decidir el meu futur, de dirigir la pròpia vida. Un afany que, venint d’uns pares que lluitaven clandestinament contra Franco, no era gens d’estranyar malgrat la meva escassa talla.

En aquell pis on vaig viure amb els meus pares i, es podria dir, amb els Piferrer –després també hi van venir a viure uns altres amics a l’edifici, els Guilà, segurament atrets per aquella germanor–, vaig aprendre moltes coses i vaig començar a configurar la meva manera de ser. Avui dia, assolida des de fa anys la independència personal, busquem una altra independència: la col·lectiva. Jo penso en aquella frase que manifestava de balcó a balcó, i m’adono que al “jo vull ser” hi vaig haver d’afegir un “com vull ser”. Ara em plantejo, doncs, que en el cas del meu país, Catalunya, el recorregut haurà de ser el mateix: malgrat que la pròpia lluita per poder decidir ja ens té força ocupats, caldria urgentment que busquéssim una mica més de temps i espai en el paper escrit per definir el “com” voldrem ser. Si bé ja hi ha experts en cada àmbit que s’hi dediquen, no hi ha res com l’aportació ciutadana, anònima, desinteressada que ens pot ajudar a dibuixar un país millor, un país de tots. Heu sentit a parlar de The catalan project?