THE LOVE BOAT

Ja que és estiu i les vacances són a tocar –de fet, hi ha gent que ja les practica!–, posem-nos una mica en sintonia i recordem una, només una, de les múltiples formes de viatjar: els vaixells. Gràcies a aquest transport que es desplaça per aigua, sigui en forma de mar, oceà, riu o fins i tot llac, els destins que podem escollir són infinits! També cal remarcar que l’estil de viatge és molt diferent si ens decantem per un creuer gran, o petit i exclusiu, un veler o una llanxa a motor.

Comencem pel primer, aquest que els diaris afirmen que només fa que créixer en volum i freqüència al port de Barcelona: els creuers de les grans companyies italianes, britàniques i nord-americanes, principalment. Jo mateixa en vaig tastar uns quants amb la família sencera durant uns estius, aquells en què tens unes ganes terribles de moure’t, de canviar d’aires per uns dies, de veure món, però alhora has de buscar una manera còmoda de fer-ho amb nens que aixequen poc més de dos pams de terra. Potser al principi ens vam deixar portar per la idea d’aquella sèrie que –qui no l’ha vist?– als anys vuitanta va arribar des dels Estats Units a les nostres pantalles: “Vacaciones en el mar” –traducció absolutament lliure de “The Love Boat””, que potser sonava excessivament sentimental–.

No sé com seria ara mateix veure aquella sèrie que en el seu moment va triomfar, una comèdia lleugera, amb tocs romàntics i sobretot amb un aire de vacances constants que enganxava. Uns personatges arquetípics que tots recordem, com el capità Stubing, el doctor d’a bord Adam Bricker, la Julie, –la directora del creuer–, o l’entranyable figura del barman Isaac, de la mà del qual vam aprendre el nom de determinats còctels. Tots ells eren part de la tripulació i configuraven el repartiment de personatges fixes de la sèrie, mentre que els itineraris de viatge, els passatgers i les històries anaven canviant.

            Em consta que al 1998 es va rodar un remake que no he arribat a veure mai. Només espero que fos una mica millor del que aquests dies es dediquen a emetre per Antena 3 sobre una sèrie també mítica dels vuitanta: “Dallas”.

Pel que fa als creuers fluvials, només he tastat el del Nil, així que la meva experiència esdevé una mica limitada al respecte. A més a més ho vaig fer fa tants anys que poc tenia a veure, em sembla, amb els creuers actuals per aquest riu,  tan ple d’Història Antiga com de volum de masses turístiques. Queda lluny aquella trama misteriosa que Agatha Christie va recrear en les seves aigües: “Mort al Nil”. Un seguit de personatges que, trobant-se de vacances en una embarcació de luxe, es veien sobtadament implicats en l’assassinat d’una rica hereva nord-americana. Mentre el vaixell remuntava les aigües tranquil·les del Nil, el detectiu belga Hercule Poirot anava esbrinant poc a poc la veritat dels fets. Una bona lectura d’estiu, per cert, així com qualsevol de les trames detectivesques d’aquesta dama anglesa anomenada Agatha Christie que va morir de causes naturals.

 

Una experiència que no he assaborit, encara, i de la qual tots aquells amics i familiars que sí que ho han fet me n’han cantat les mil meravelles és la de viatjar en un veler per les aigües del Mediterrani. Grècia, Turquia... poques persones ben avingudes, nits a bord observant les estrelles, bona conversa, bona lectura, aliments de Km O, com s’anomenen ara –peix d’allà mateix, verdures i fruita dels ports propers...– i, suposo, una sensació de vacances i felicitat que duren tot l’any, fins i tot en els mesos d’hivern quan la idea d’estiu amb els seus colors i sabors sembla del tot un miratge.

SALVAR ELS MOTS

Tinc una capseta de nacre

Lligada amb un llaç sedós.

Hi guardo sospirs de l’aire,

Perfum, estels i frescors.

Entre paraules boniques

I l’amor dels meus amics.

Ai!, si perdés la capseta

Amb aquests tresors tan rics!

(La Capseta. Pinzellades en vers, Joana Raspall)

Eren els anys més foscos del franquisme. Ella estimava la llengua que ara li prohibien parlar, llegir, escriure... Ella va agafar una capsa de sabates i, en un desig de salvar els mots, la va començar a omplir de fitxes. Cada fitxa, una paraula. El conjunt de totes, tres diccionaris que havien de fer perdurar la llengua, a pesar dels seus botxins.

El passat dia 1 de juliol la Joana Raspall va complir cent anys. Al Palau de la Generalitat li van organitzar un acte commemoratiu al qual no va poder assistir –l’edat té les seves coses...–, però això no treu que aquest sigui el seu any i que tots plegats devem un homenatge a una dona que, a més de salvar els mots en una capsa de sabates, ha estimat sempre els infants d’aquest país i a ells els ha dedicat la gran majoria dels seus versos perquè, com ella mateixa ha explicat, “aquesta canalla nostra no sabia versos en català!, així que em vaig posar a escriure’n un darrere l’altre”.  

Amb una delicadesa pròpia de les ànimes sensibles, els seus poemes parlen de les petites coses quotidianes que ens envolten i que, massa sovint, ens oblidem d’observar i admirar. Potser sou de la generació que ja els va començar a memoritzar a l’escola, o potser us heu trobat que els vostres fills, nebots o fillols us han recitat en més d’una ocasió un poema de la Joana Raspall. Són fàcils de reconèixer, perquè desprenen aquella senzillesa i aquella frescor de les coses autèntiques, com la pròpia autora.

Ahir, una noia jove que lluitava per la llengua i la cultura catalanes; avui, una àvia –i besàvia!– centenària que ens sorprèn a través dels seus versos per a infants i joves, però també a través dels seus haikús que en un temps va conrear per a adults, i que tenen la innegable modernitat de les paraules ben dites, els sentiments ben expressats i les idees prou clares que traspassen temps, generacions, dictadures i agressions de tota mena.

Gràcies, Joana, per tota una vida salvant els nostres mots!

MALALTA D'AMOR PEL MEU PAÍS

Barcelona, Camp Nou, dissabte a la tarda. El sol es manté damunt l’horitzó resistint-se a afluixar els raigs en un dia com aquest.

Un formigueig de gent circula pel barri de les Corts, es dirigeixen poc a poc cap al recinte blaugrana però no, aquesta vegada no hi ha motius futbolístics. El Barça avui no jugarà perquè la gespa del Camp Nou està completament ocupada per cadires i gent. Hi han muntat també un escenari, amb escales que pugen cap al cel. Aviat s’ompliran les graderies, fins a dalt de tot, quan el formigueig de gent abandoni les paradetes d’entitats que s’han repartit l’espai exterior del recinte.

   Un avi amb una corbata que representa una estelada; tres adolescents lluint un “Keep calm and speak catalan” en vermell i blanc; banderes –moltes!–  lligades a les espatlles, mocadors, barrets, davantals i un nombre inacabable de complements que homes, dones i nens porten a sobre amb la il·lusió i l’orgull de saber ben bé el que volen.

El Concert per la Llibertat, organitzat per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, amb més de 400 artistes a l’escenari i 90.000 persones entre la gespa i les graderies, ha estat un èxit, es miri per on es miri. I no només per la nombrosa assistència –caldria afegir els més de 700.000 espectadors que ho van seguir per TV3– i l’entusiasme latent, sinó pel seu tarannà integrador i respectuós.

I jo dic, com la cançó d’en Llach, que és així com m’agrada a mi, el meu país.

El poeta Enric Casasses recitant Joan Salvat-Papasseit, Sopa de Cabra cantant “Camins”, un “Boig per tu” interpretat per Dyango i Pep Sala, la rumba catalana a mans dels gitanos Sabor de Gràcia i també en Peret i el seu “Catalunya té molt poder”, la Carulla recitant Sagarra, en Paco Ibañez compartint nit amb altres històrics com Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, o el mateix Lluís Llach, en Cesc Freixas i en Pau Abalajos cantant “Al vent”, i la Dharma, com sempre, fent aixecar tothom de la cadira per saltar a ritme de “La presó del rei de França”. “El meu poble i jo” d’Espriu en boca de Núria Feliu, la veu poderosa d’en Lluís Soler , la veu sensual i contundent de la Sílvia Bel i la de l'Anna Sahun, en Joel Joan i la seva samarreta-primícia per a la cadena humana del proper setembre, el nostre metge del son Estivill que confessa que aquesta nit no dormirà, en Màrius Serra i les nostres maneres de dir nosaltres, els Amics de les Arts, la Lídia Pujol, en Joan Dausà, la gallega Mercedes Peón, en Gorka Knörr cantant en euskera, en Fermín Muguruza, el músic alemany Theo versionant la seva “Louisiana” convertida avui en “Catalonia”, l’italià Alessio Lega, Pastora, Gossos,  l’Orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya interpretant “Els segadors” i tothom alçat, mosaic en mà i cantant a ple pulmó. A estones se’m talla la veu, obro molt els ulls i miro per l’escletxa que queda entre el meu paper groc i els del meu costat. Llegeixo clarament “Freedom Catalonia 2014” i sento que el meu país m’agrada, que és així.

En Titot dels Brams ens fa notar que “tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa i que gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. I aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors, i els milers de milicians de la cultura popular de cada poble i de cada barri”. Malgrat que no m'agradin els exèrcits, malgrat que pugui sonar massa cursi, us diré que el cor gairebé se’m surt del pit.

Acabarem aquesta nit d’emocions amb un tres de nou dels castellers de Vilafranca i amb molts més músics que m’he deixat de mencionar, com un Ramoncín que per ser un demòcrata i respectar el dret a decidir del poble català tindrà ferotges crítiques, com tants altres. Primer “L’estaca”, després el “Tossudament alçats”, tots els artistes a l’escenari i el públic esgotat però feliç d’una nit com aquesta.

A mig concert, una Muriel Casals secundada per Forcadell i una bona representació d’aquest moviment civil que trepitja fort, ens deixarà anar: “No perseguim un somni, nosaltres som el somni”. Quanta raó, Muriel!

EN EL CONCERT DEL 1981

L'ANY SENSE ESTIU I LA GESTACIÓ DEL MONSTRE

Fa cosa d’un mes, els meteoròlegs d’un canal de la televisió francesa van pronosticar que aquest estiu que ja ha començat es caracteritzaria per unes temperatures baixes i unes pluges poc habituals d’aquesta estació. Resumint: que ens podríem trobar amb un fenomen que no es dóna des del 1816, i que va ser batejat amb el nom d’ “any sense estiu”.

En el cas d’aquell 1816, sembla que el motiu principal va ser l’erupció –un any abans– del mont Tambora, a l’actual Indonèsia, que va enviar a l’estratosfera milions de tones de cendra. Aquestes partícules infinites, van anar-se estenent de tal manera que en els mesos següents van arribar a cobrir bona part d’Europa, els Estats Units i Canadà, generant un cel temporal ple de boires i tons lluminosos irreals, agrisats en la seva majoria. Un cel temporal que va inspirar tota mena d’artistes, des de pintors com William Turner fins als poetes romàntics i novel·listes.

Aquell estiu del 1816, l’escriptora Mary W. Shelley va viatjar a Suïssa amb el seu company i futur espòs, el poeta romàntic Percy Shelley. Instal·lats a la vora d’un llac i compartint tardes i vespres amb el seu veí, Lord Byron, i amb Polidori, Mary Shelley va explicar, anys més tard, com va resultar d’humit i rigorós l’estiu. La pluja constant els va confinar a l’interior de casa, de vegades durant dies sencers, i tots ells van matar les hores llargues amb la conversa i la bona lectura, fins que Byron va proposar:

            –Que cadascú escrigui un relat de fantasmes!

            A la Mary li va costar uns dies trobar la història, perquè volia “una història que parlés a les pors misterioses de la nostra naturalesa i despertés un horror estremidor; una història que fes mirar al lector esporuguit al seu voltant, li gelés la sang i li accelerés els batecs del cor”.

            Així va néixer la seva abominable criatura, “Frankenstein o el modern Prometeu”, que quan vaig llegir per primera vegada durant la meva adolescència em va colpir de tal manera que mai més l’he oblidat. Potser sí que vaig sentir la por que descriu la pròpia Mary; potser sí que va ser terrible conèixer els fets que duu a terme aquest monstre espantosament lleig. Però no és aquest el sentiment que més recordo de Frankenstein, sinó més aviat la profunda tristesa que em va inspirar el personatge.

Una trista història sobre l’ambició d’un científic que depassa els límits entre la vida i la mort. Que com un modern Prometeu, desafia les lleis divines creant una criatura de la qual se’n penedeix massa tard. Una criatura que no pot ser feliç ni estimat per una espècie humana posada fermament en qüestió.

Una història, al cap i a la fi, de soledat, d’incomprensió, de maldat i de violència extrema.

Aproximant-nos a un altre “any sense estiu”, aquesta nit TV2 ens ofereix una pel·lícula que va guanyar uns quants Goya: en una combinació de fantasia i realitat, envoltada d’una boira espessa pròpia de les històries de fantasmes, “Remando al viento” ens transporta a la figura de Mary Wollstonecraft Shelley i els seus amics romàntics. No sabria dir si us la recomano o no, perquè fa massa anys que la vaig veure, però sí recordo que hi surt aquell estiu del 1816 i la gestació d’un monstre que, com confessa la pròpia Mary, té molts aspectes d’ella mateixa.

 

UN BERENAR A GINEBRA

Fa uns dies va arribar a les meves mans una pel·lícula presentada al Festival de Màlaga el passat mes d’abril. Una història que veurà la llum a casa nostra la propera tardor i de la qual ja n’havia sentit a parlar amb gran entusiasme. Es tracta de la darrera pel·lícula de Ventura Pons, un home de cine que, com el bon vi, va madurant d’allò més bé.

No sóc aquí per parlar de les seves pel·lícules anteriors, –algunes de les quals he vist i d’altres, ho haig de confessar, no he vist–; sóc aquí per sumar-me a aquelles poques veus, encara, que han tingut el privilegi –com jo– de veure la seva darrera pel·lícula sobre la nostra gran escriptora, sobre la Rodoreda, i afirmar que és magnífica, minuciosament documentada, exquisidament interpretada, meravellosament realitzada.

Com el seu títol indica, assistim a un berenar a Ginebra, a casa la Rodoreda, dos anys després que morís el gran amor de la seva vida, Armand Obiols. La Mercè ha preparat un berenar copiós –excessiu, si ens fixem amb la mirada dels seus convidats– per a en Castellet i la seva esposa, la Isabel, que passen uns dies a la ciutat suïssa.

            La tarda d’aquell 1973 avança mentre els dos convidats inciten la Mercè a parlar sobre la seva vida, la seva escriptura, les seves experiències al llarg d’una guerra, un exili, un amor, un desamor i una solitud, a estones, molt mal portada. La Mercè els obre el cor més enllà del previst i s’expressa amb una sinceritat i una proximitat que mai abans li havien vist.

            Rodoreda és interpretada per una Vicky Peña molt ben caracteritzada que, com tan sols una actriu amb molt d’ofici sabria fer, ens fa creure des del primer gest –fins i tot a aquells que sempre hem estimat la nostra escriptora, tendint així a idealitzar-la– que és ben bé ella, la Mercè.

            El seu parlar, una mirada que fuig cap al no-res, el seu traginar nerviós a la cuina, l’oferiment de més te, de més entrepans, de més... per guanyar temps en aquell berenar que es converteix en un reviure les parts més felices i més doloroses de la seva vida, ens hipnotitza de tal manera com si la llegíssim, com si fullegéssim novament la Plaça, el Mirall Trencat, Aloma...

Haurem d’esperar l’estació en què cauen les fulles dels arbres per poder gaudir tots plegats d’aquest meravellós testimoni literari i de vida que ens ofereix Ventura Pons. Mentrestant, no trobo res millor que la perspectiva de les vacances d’estiu per passejar-se per la biblioteca de casa o del barri, o acudir a les prestatgeries de la nostra llibreria preferida i escollir dos, tres, quatre títols de la Rodoreda per tornar-hi a fer boca. Si una cosa té, aquesta autora que tant m’estimo, és que cada vegada que hi torno em descobreix algun detall més que em fa somriure. Les seves novel·les són riques en matisos, com ho va ser la seva pròpia vida.

En els darrers anys la Rodoreda va tornar a Catalunya i, allunyant-se d’una Barcelona que ja no recordava com la seva, de tant grisa i sorollosa, mancada de jardins, va trobar el seu racó de món en un bell indret de les Gavarres. Envoltada d’arbres i flors, com a ella li agradava, amb el cant dels ocells i tots els sorolls que de dia i de nit emeten els habitants de la natura, la Rodoreda va viure els últims anys a Romanyà de la Selva. Si hi aneu a parar, si passegeu pels camins i boscos que allà s’hi troben, amb cases com les de la Mercè amagades entre l’espessa vegetació, hi podreu sentir alguna cosa d’ella, un alè que encara la fa viva, perquè a través del paisatge que un escriptor un dia va estimar, podem comprendre –no en dubteu– tot allò que va escriure.

UN BON PRINCIPI

“Jo tenia una plantació a l’Àfrica, al peu de la serra de Ngong. L’equador travessa aquestes terres altes un centenar llarg de quilòmetres més al nord, i la plantació queda a una altitud de més de vuit-cents metres. Durant el dia et semblava que eres molt enlaire, a prop del sol, però els matins i els capvespres eren límpids i reparadors, i les nits eren fredes”

Així comença la coneguda novel·la autobiogràfica “Memòries d’Àfrica”, on Karen Blixen –que firmava amb el pseudònim de Isak Dinesen–, ens endinsa en l’experiència africana que va transformar la seva vida, el seu pensament i la seva manera de veure el món.

            Des de la primera frase d’aquesta novel·la, el lector inicia un viatge sentimental cap a les terres llunyanes que, a través de la seva protagonista –una d’aquelles dones emprenedores i transgressores del masculí segle XIX i part del XX–, aviat se’ns farà tan proper com si hi haguéssim estat nosaltres mateixos.

De vegades, les primeres frases d’una narració esdevenen tan poderoses que ja no les oblidem mai més. Cada cop que les escoltem, que algú les torna a citar, que algú les llegeix en veu alta o simplement ens venen al cap, es produeix aquella màgia de fer-nos viatjar a la història novament, com si d’una vella melodia coneguda es tractés. Es crea una forta complicitat entre nosaltres i aquell seguit de paraules encadenades que configuren un record, un inici, una promesa d’una experiència lectora que vam tenir.

I succeeix que aquesta màgia innegable és aprofitada, sovint, a l’hora de fer la versió cinematogràfica d’aquestes novel·les. Perquè no hi ha opció més idònia que aquelles primeres frases que l’autor o autora van injectar en la nostra memòria.

            La veu de Meryl Streep era l’encarregada de pronunciar aquest meravellós inici quan “Memòries d’Àfrica” va ser portat a la pantalla –en una adaptació força lliure, això sí–, però no és l’únic cas: Alfred Hitchcock va escollir a Joan Fontaine per donar veu a les primeres paraules amb les quals arrencava “Rebeca”, el clàssic escrit per Daphne du Maurier el 1938.

I si busquem un tercer exemple, un de més actual, podem parlar de Stephen Daldry, aquest director que va portar al cinema la novel·la “Les hores” de Michael Cunningham, inspirada en la vida i l’obra de Virginia Woolf, –concretament en la seva “Mrs. Dalloway”–. La importància de la primera frase de la novel·la de l’escriptora britànica és cabdal:

“La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria dels flors”.

Paraules que al cinema pronuncia una transformada Nicole Kidman, en el paper de Virginia Woolf; paraules que llegeix en veu alta Mrs. Brown, interpretada per Julianne Moore; i, finalment, paraules que exclama una Meryl Streep en el mateix paper de Clarissa Dalloway.

De vegades, un bon principi d’una novel·la, d’un conte, d’una narració, ens anuncia ja moltes coses; ens resumeix el mateix contingut de tota l’obra; ens encisa i ens atrapa de tal manera que només podem continuar llegint. El fenomen no s’acaba pas aquí, perquè un cop arribem al final del llibre, és probable que tornem a fullejar-ne el principi i, justament aleshores, ens adonanem que aquella frase ja no ens abandonarà mai més, perquè ha passat a formar part de nosaltres, com el principi de totes les coses bones que ens arriben a passar al llarg de la vida.

EXPERIÈNCIA ROMANA

Una de les coses que més m’agraden de Roma és que té la mida d’una ciutat que pots recórrer caminant.

            Veure com s’enfila el sol, un matí qualsevol, en el fòrum romà; passejar pels carrers empedrats, evitant les grans vies on els cotxes i les motos poden donar-te un bon ensurt –no hi ha res més trepidant que la conducció dels romans!–; asseure’s a migdia en qualsevol terrassa de qualsevol plaça –n’hi ha tantes!– i degustar una bona pasta, un vi de la regió, mentre veus passar la gent, mentre escoltes la musicalitat de l’idioma –perquè no només el parlen, sinó que el canten a cada frase–; endinsar-te a mitja tarda en un palazzo burgès reconvertit en galeria d’art o museu, com la magnífica Galleria Doria Pamphilj –a la mateixa via del Corso–.

            Museus a l’interior de grans villes o autèntics museus a l’aire lliure, un espectacle que ens remet a la nostra història i als propis orígens i que, tot passejant-nos-hi, ens fa adonar que l’home les ha passat de tots colors.

L’entramat de carrerons i petites places, amaguen sovint autèntiques joies arquitectòniques: fa molts anys vaig estudiar les esglésies barroques de Roma, –que constitueixen un motiu en si mateix per a una escapada a la ciutat–; a classe, les vam llistar, les vam estudiar una a una, en vam analitzar la seva estructura, en molts casos revolucionària en la seva època i finalment les vam visitar. No hi ha res com refugiar-se en l’interior d’algun d’aquests temples per comprendre el bon ofici d’arquitectes, escultors i pintors del millor barroc. I en l’indret menys pensat –de tant amagat com es troba–, dins aquella penombra fresca i silenciosa, ens pot sorprendre la presència d’un botó –de vegades cal posar-hi una moneda–. L’hem d’activar immediatament, perquè aleshores es farà la llum!, i descobrirem que teníem al davant nostre un autèntic Caravaggio o un “Extasi de Santa Teresa” del mateix Bernini.

 

  

Però Roma no només ens parla de temps molt antics, sinó també d’un segle XX que la va convertir en un dels principals platós cinematogràfics d’Europa. Escenes mítiques com la d’un Gregory Peck i una Audrey Hepburn conduint una vespa a la manera italiana a “Vacances a Roma”, o l’exuberant  Anita Ekberg banyant-se de nit a la Fontana di Trevi amb Marcello Mastroiani a “La Dolce Vita”, han estat part important de la història del setè art. També la Roma reconstruïda en els famosos estudis de Cinecittà per gravar escenes memorables de Ben Hur, Cleopatra o Quo Vadis. Infinitat de pel·lícules clàssiques del cinema, que només van ser el principi d’una Roma convertida en plató, perquè en l’actualitat la llista creix any rere any, acollint-hi directors de tot el món, gèneres de tota mena, actors i actrius de totes les espècies.

Ciutat de les arts, ciutat del cinema, reminiscència del vell imperi, epicentre de la dolce vita... un assortiment de gustos tan variat com els gelati que omplen de color cada racó i cada plaça de la vecchia Roma.