LA MÀQUINA DEL TEMPS

Conec més d’una persona que si ara mateix el convidessin a asseure’s en una màquina del temps no s’ho rumiaria dues vegades. Hi ha d’altra gent a qui això dels viatges al passat o bé al futur els fa certa angúnia, no fos cas que descobríssim coses que no ens agraden, tant en un sentit del viatge com en l’altre.

La literatura i el cinema s’han nodrit des de temps immemorials d’aquesta fantasia que suposa desplaçar-se a través del temps i s’han inventat tota mena de monstres i situacions que podríem trobar-nos en el trepidant viatge. I no m’estranya que el tema doni lloc a tanta imaginació, perquè ja és prou difícil d’entendre que l’home pot viatjar a més velocitat que el so –ho podia fer l’home corrent amb el Concorde; ho fan els superhomes que viatgen a l’espai–, o que la llum de les estrelles que una nit qualsevol podem observar, ja fa temps que va deixar de brillar en el seu lloc d’origen.

El cinema dels anys vuitanta va donar molt joc en qüestions de viatges en el temps: només cal recordar la trilogia de “Back to the Future” que, per cert, si fas veure a un nen de deu o dotze anys d’avui dia encara s’entusiasma –serà pel to tan vintage que té ara–. Però també n’hi ha d’altres, d’aquesta gloriosa dècada, com aquella de “Peggy Sue got married”, que ens feia viatjar als anys cinquanta.

Abans d’això, a finals dels seixanta ja ens havien impressionat amb l’escena final d’ “El planeta dels simis”, mentre que als setanta assistíem al retrocedir en el temps que en Superman feia per salvar la seva estimada Lois Lane.

Si viatgem als noranta, trobem un dels meus exemples favorits: “Atrapat en el temps”, on Bill Murray prova de seduir una joveneta Andie Macdowell a base de repetir el mateix dia fins a l’extenuació. I si ja parlem del nou mil·lenni, ens trobem amb un Woody Allen que fa les seves aportacions al tema amb la pel·lícula “Midnight in Paris”, per cert, recreant una veritable joia d’època al millor París de tots els temps.

Viatges al passat i al futur. Especulacions de tota mena sobre com va ser i com serà. Pel·lícules bones i no tan bones, però que en definitiva et fan adonar que l’home sent una especial atracció per creuar la barrera del temps. La imaginació al poder.

I A TU, QUÈ ET FA RIURE?

Dissabte passat vaig anar a veure el nou espectacle que fa poc ha estrenat el Tricicle: Bits. Després d’anar de gira per diverses poblacions d’Espanya i de Catalunya, el proper dia 16 d’octubre arribarà al Teatre Poliorama de Barcelona.

            Des de Manicòmic, Èxit o Slastic segueixo amb gran delit aquest trio d’amics, d’actors, d’excel·lents mims, d’acròbates en alguns casos, de bons productors d’espectacles que, tal com ells defineixen, tenen l’humor com a base fonamental.

El nou espectacle està ple de la seva essència, d’aquelles situacions extretes de la nostra quotidianitat que, vistes dalt d’un escenari i portades al punt més absurd, desencadenen el nostre riure de tal manera que, quan te n’adones, ja et comencen a fer mal les mandíbules.

            I riure és catàrtic, una activitat tan sana que l’han convertida en teràpia. La risoteràpia és un mètode psicoterapèutic que cerca el benestar emocional de la persona a través de la pràctica del riure. Sembla una bestiesa però no ho és. Hi ha gent que fa tant de temps que no riu que no sap per on començar. El dia a dia se la menja a base de preocupacions a casa, a la feina, les hores de son li passen factura i el mal humor es converteix en un company habitual. Doncs és aleshores quan tots els senyals d’alarma s’han d’activar i reaccionar a temps a través d’una cosa tant senzilla com el riure. Per a fer-ho, només cal recordar: I a tu, què et fa riure?

A mi, per exemple, em fa riure el Tricicle, i la Mafalda, i el Mr. Bean quan es posa trapella. A mi em fan riure els meus fills quan estan especialment inspirats, i el meu home, i la meva millor amiga quan la veig feliç. Em diverteixen les situacions més absurdes de la vida quotidiana que, de cop i volta, donen un gir inesperat al teu humor i et recorden que ets viu, que respires, que tot és relatiu.  

Afirmava Sigmund Freud que una forta rialla té el poder d’alliberar l’energia negativa que hi pugui haver dins el nostre organisme. Així doncs, jo proposo: expulsem-la!

ELS DOS RIVALS

Ahir vespre escoltava la notícia de la nova obertura del Teatre Principal, situat a la Rambla i amb una història al darrere que es remunta al segle XVI. Potser molts no saben que aquest és el teatre més antic de la ciutat i que el seu nom original, fins al segle XIX, va ser el de Teatre de la Santa Creu.

Va ser Felip II qui va atorgar a l’hospital de la Santa Creu, –l’hospital de la ciutat; l’hospital dels pobres; el lloc on anaven a parar, també, tots els orfes de la ciutat i rodalies–, el “Privilegi de les Comèdies”. Això suposava tenir l’exclusivitat de tota representació lírica o teatral que es feia a Barcelona i, el més important, beneficiar-se la pertinent recaptació. Però les coses bones no duren per sempre i el 1844 la Santa Creu va perdre el reial privilegi: Isabel II, una reina feta major d’edat als tretze anys, concedia en el seu primer any de regnat el permís a la Societat del Liceu per edificar un teatre. I aquest es va fer a pocs metres de l’altre, Rambla amunt.

Amb el desig de deixar ben clar qui predominava en aquella ciutat decimonònica, la Santa Creu canvià el nom del seu teatre pel de Teatre Principal. La guerra ja estava encetada entre el que en la premsa de l’època es van anomenar liceistes i creuats.

Al Teatre Principal s’hi van representar moltes òperes i s’hi van estrenar grans obres de teatre. Actrius com la Xirgu van actuar a dalt del seu escenari, polítics com Cambó hi van fer discursos memorables, i fins i tot la Santa Espina es va escoltar per primera vegada en aquest històric teatre. Va patir diversos incendis i reconstruccions. Es va reinventar moltes vegades, tot lluitant contra el temple burgès, Rambla amunt, que li guanyava poc a poc la partida.

Diuen que tot teatre té els seus fantasmes, els quals viuen eternament entre bastidors. Em pregunto, –ara que el Liceu està immers en una lluita aferrissada contra els mals temps–, si els fantasmes del Principal no treuen pit veient com a casa seva s’hi posen diners i se’ls renta la cara per afrontar uns nous temps i una nova encesa de llums. 

         És evident que si bé en el segle XIX formaven part d’una mateixa realitat, ara cadascú hi juga un paper diferent a la ciutat: el Liceu s’ha fet un lloc entre els grans teatres d’òpera d’Europa i el Principal obrirà les portes com a espai multidisciplinari on hi cap la lírica i totes les arts escèniques. Però aquesta voluntat de recuperar la Rambla, de reconvertir-la en un lloc de passeig dels seus ciutadans –tal i com sempre havia estat fins que la van convertir en un gran basar de botigues de souvenirs i marques globalitzades–, podria servir no tan sols per a recuperar el Principal, sinó també per acabar d’una vegada amb els problemes interns que desllueixen el gran temple operístic que ens enorgullim de tenir, des del XIX, uns metres Rambla amunt.

A PAS DE CARRO

Un dels gestos més habituals que fem quan som a casa és anar a la cuina, obrir la nevera i agafar alguna cosa per menjar o beure. Els aliments que hi tenim solen venir envasats, en molts casos precuinats i, fins i tot quan simplement es tracta d’una fruita o d’una verdura, –sense maquillatge aparent–, se’ns presenta neta i polida, sense terra ni brutícia ni bitxos que la facin lletja.

            Sovint anem tan de pressa en consumir aquests aliments que no ens adonem de la història que hi ha al seu darrere: ni més ni menys que la de moltes persones, famílies senceres que, generació rere generació, han viscut del que la terra els donava, lluitant contra les inclemències del temps i les malures de cada segle. Homes i dones la vida dels quals –el seu esforç, el seu sacrifici, els seus anhels i el seu tarannà– ha estat recollida de manera sàvia i entenedora en un dels millors museus que actualment tenim a Catalunya: el Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí.

Venim de ciutat, venim de la pressa, venim de molt temps de no observar les petites coses del nostre voltant i aleshores topem amb un espai que ens proposa una passejada a pas de carro, perquè aquest és el ritme que ens fa aturar i pensar, i veure-hi bé. El Museu de la Vida Rural és una experiència idònia per viure en família, grans i petits, per descobrir com vivien aquells pagesos de fa cent anys i com se’n sortien. Els treballs a la vinya, al camp de blat, l’oli que extreien de les oliveres que omplen el paisatge del camp català, els excedents de cada collita o del propi corral que les pageses portaven el dissabte al mercat de la vila per poder comprar a canvi tot allò que necessitaven. I també el mercat o la fira de bestiar, o l’envelat de Festa Major on coneixien el noi amb qui es casarien. El pagès que s’ha passat segles mirant cap al cel per combatre el mal temps, les pedregades, la neu o el sol excessiu quan no tocava. Els oficis al voltant de la pagesia, des del boter, al cisteller, l’escloper, l’apotecari, el carreter, el ferrer, el corder, el mestre del poble o fins i tot el mossèn, que també pregava per les collites.

Una societat que va canviar quan va arribar la industrialització al camp, però que no hem d’oblidar perquè allà es troba el principi de tot, de nosaltres mateixos, de l’ésser humà i de la seva lluita constant per sortir endavant.

Una passejada a pas de carro per adonar-nos del temps real de les coses, per observar amb mirada neta. Ja ho diu un monjo del monestir que hi ha a la mateixa Conca de Barberà: quan fra Marc de Poblet pregunta als visitants què és el més important, el primer que l’home necessita per viure, no pot evitar un somriure mentre tothom dóna grans respostes transcendentals. Es pren el seu temps i quan tothom ha callat, ell respon, senzillament: respirar. 

TRES GERMANES

Charlotte, Emily, Anne... Tres noms que ràpidament condueixen cap a un sol cognom: Brönte. Filles d’un pastor anglicà que, quan elles eren petites, van destinar a la parròquia d’un poblet del nord d’Anglaterra. Instal·lats a Haworth, Yorkshire, on el vent udolava amb força en els hiverns més crus, les tres germanes de sis fills en total, van haver d’assistir a la mort prematura de la mare al cap de poc temps de viure allà. La casa era a tocar de la parròquia i del cementiri on va ser enterrada. Però aquell cementiri estava destinat, com si d’una de les seves brutals històries victorianes es tractés, a acollir ben aviat a dos membres més d’aquella recent arribada família: les dues filles grans del matrimoni Brönte no van poder aguantar les ínfimes condicions d’un internat –que més tard recrearia Charlotte a Jane Eyre–  on havien estat enviades.

Aquella casa a Haworth, Yorkshire, va esdevenir una llar en la qual les nenes Charlotte, Emily i Anne, juntament amb el seu germà Branwell van ser instruïts per un pare que, amb massa pèrdues doloroses a les espatlles, no volia arriscar-ne cap més. A la sala d’estar, els quatre germans devoraven tots els llibres que el pastor els posava al seu abast, escrivien poesia, inventaven històries entre tots plegats.

En una Anglaterra encotillada com la de la primera meitat del segle XIX, on no s’esperava d’una dona res més que no fos formar una llar i ocupar-se de la canalla, les tres germanes Brönte devien ser vistes com una mena d’estranys animals en un poblet tan remot com aquell. Totes tres van optar per una de les poques vies que se’ls oferia a persones cultivades com elles: fer d’institutrius. Mentre es formaven, mentre eren acollides en el si d’algunes famílies benestants, cada una d’elles va anar configurant dins el seu cap un univers d’històries i de personatges que deixarien constància en el paper.

Fa poc temps vaig visitar aquella casa a Haworth, Yorkshire, on les germanes més literàries de la història d’Anglaterra van escriure novel·les tan conegudes com Jane Eyre, Cims borrascosos, o Agnes Grey. Si passeges pels senders que s’allunyen del poblet empedrat, si observes els paisatges inhòspits, erms, sotmesos a les inclemències climàtiques pròpies del nord, et semblarà veure la silueta de les noies Brönte passejant-hi. Només allà, en el paisatge dels seus ulls, acabes d’entendre la força, la brutalitat, l’autenticitat d’allò que escrivien perquè no era altra cosa, ni més ni menys, que allò que els va tocar viure.

Fa poc que ha sortit la segona i darrera novel·la de l’Anne –la menys coneguda de les tres germanes–, traduïda al català: La llogatera de Wildfell Hall. Un bon moment per endinsar-se en la lectura de les Brönte.

CATALUNYA S'AGAFA LES MANS

El poble català construeix grans iniciatives quan ajunta les mans, els cossos, les ments.

La seva dansa és la sardana, que no s’entendria sense la unió de totes les mans; arreu del país s’alcen castells –human towers, com en diuen els anglosaxons–, que no serien possible sense la unió de totes les forces, els cossos i una planificació molt més meditada del que pot semblar; la llarga tradició del cant coral –dels cors de Clavé fins als nostres dies–, explica per si mateixa que es tracta d’un poble a qui agrada ajuntar-se en una sola veu.

 

 

Catalunya, tantes vegades terra d’ acollida, ha esdevingut al llarg dels segles nova llar per a gent d’altres parles, d’altres orígens, d’altres pells i cultures diferents. I és obligat respectar-les, perquè enriqueixen el nostre avui i el nostre demà.

Però Catalunya està amoïnada perquè no la deixen fer, perquè no la deixen ser. Una antiga i vella nació a qui han prohibit, –de manera reiterada en la història–, els seus drets, les seves institucions, la pròpia bandera i la llengua comú. Una terra que han menystingut per voler ser, com si aferrar-se al que hom és, signifiqués talment una provocació. 

L’última Diada, el meu poble s’ha superat fent una cadena humana que cobria 400 Km del territori, malgrat que en podria haver abastat molts més. La gent ha sortit al carrer, s’ha desplaçat arreu del país per dir sí, volem construir el nostre futur. Sense embuts, sense eufemismes. Clar i català.

Fent ús d’un llenguatge que coneix, el del civisme i la força de la unió, ha ajuntat les seves mans un cop més per formar amb el cos una cadena, una veu única per uns instants. Les diferències són moltes, els matisos ja vindran, però si una cosa ha quedat prou clara és que el meu poble vol construir.

El meu poble sap construir grans iniciatives quan s’ajunta: sardanes, castells, cors, cadenes humanes.

            Pot, qualsevol democràcia, girar l’esquena a una declaració d’intencions com aquesta?

UN TEMPS PER ESCRIURE, UN TEMPS PER VIURE

Un oncle-avi a qui vaig estimar molt tenia el bon costum de deixar anar certes frases d’aquelles que, malgrat l’aparent senzillesa, oculten grandíssimes veritats. Joaquim Nin-Culmell, compositor extraordinari nascut el 1908 a Berlín “per pur accident” –com explicava ell–, resident a nombrosos països per causes familiars, instal·lat a Califòrnia en la seva maduresa tot i tenir el cor dipositat allà on eren les seves arrels, –Catalunya–, i on hi vivia part de la seva família,  –nosaltres–, em va regalar un seguit de converses, de cartes i de bons consells que mai oblidaré.

Joaquim Nin - Culmell

Va ser ell qui un bon dia, reflexionant plegats sobre l’escriptura com a forma de vida, –sabia del que parlava, doncs tenia una germana que es dedicava a aquest bell ofici: Anaïs Nin–, em va expressar la seva creença de que en la vida de tot escriptor hi ha un temps per escriure i un temps per viure. Són dos temps que es complementen l’un a l’altre i que, al llarg dels anys i de les estacions, es van alternant. Suposo que això mateix li succeïa a ell a l’hora d’escriure la seva música: és tanta la vida pròpia, el jo interior, el sentir més personal que inclouen les seves partitures, que difícilment li restava temps per viure quan les escrivia a peu dret sobre el seu piano de cua. Més enllà de l’ instrument hi tenia un finestral, unes hortènsies grandioses, un jardí, uns amics, una universitat on hi donava classes, unes sales de concerts que l’esperaven, un país sencer, un oceà, i una terra a l’altra banda on hi havia part de la seva història, tot un món.

De tant en tant, havia de deixar d’escriure la seva música per sortir a l’exterior, per viure tot allò que l’esperava a l’altra banda de la finestra. I ho feia, durant un temps, per després tornar al seu piano i a les seves partitures que no va deixar mai, perquè fins i tot quan la vista ja no li permetia escriure, les devia escriure mentalment, perquè sense això no podia viure.

Ha passat un estiu sencer. Som a setembre i el curs comença per a tots i totes. Ara venen els bons propòsits, els nous projectes, el “jo faré”... Temps per viure; temps per escriure. Després d’un estiu molt viscut, molt gaudit en família, torno amb ganes d’omplir papers, de deixar anar lletres, de viure amb tots vosaltres una nova tardor a través de l’escriptura. Esperant compartir moltes coses, us desitjo una feliç tornada.