XOC CULTURAL DE TRENS

No hi ha ciutat cosmopolita en tot el globus terrestre que no compti amb un barri xinès.

El Chinatown de San Francisco, de Nova York, de Londres, de París, d’Amsterdam, de Buenos Aires, de Vancouver, de Toronto, de Melbourne, de Bangkok o de Singapur. La llista seguiria indefinidament, passant també per Barcelona, on ja hi ha més de 16.000 xinesos que hi viuen i hi treballen.

Petites Xines sovint enmig d’un cosmos completament occidental on, difícilment, comprendran del tot la seva història i les seves tradicions. Si agafem com a exemple l’emblemàtic barri xinès de San Francisco –on es concentra la comunitat xinesa més gran fora de l’Àsia–, apreciarem signes d’un petit univers que es reprodueix en altres ciutats: un gran arc o porta d’entrada a l’Orient que ens introdueix dins un entramat de carrers plens de comerços, restaurants i vivendes que segueixen l’estètica del lloc d’origen dels seus habitants. No sé si tot plegat s’assembla gaire a la Xina primigènia, si els petits i grans objectes plens de colors que els turistes compren amb avidesa recorden molt al més tradicional art xinès, però la Xina és present en totes aquelles persones que hi viuen i hi treballen, que no obliden d’on venen malgrat que siguin a l’altra punta del planeta. Potser els mercats, amb el seu peix, la seva carn, un seguit de verdures i fruites de vegades desconegudes per a nosaltres, ens donen les pistes més ajustades a la seva realitat.

Uns xinesos que, a ulls dels que no van sortir mai del país d’origen, o de les velles generacions que van haver d’emigrar, són ja molt poc xinesos, de tan occidentalitzats com s’han tornat. Aquesta és la sensació que es desprèn d’una novel·la que vaig llegir fa molts anys i que parlava d’això, del xoc cultural entre unes mares i unes filles de la comunitat xinesa de San Francisco: les primeres, nascudes a Xina i emigrades per raons de necessitat; les segones, filles del món occidental per naixement –del qual reclamen ser-ne membre de ple dret– i filles del món oriental per herència –que coneixen només a través del relat de les seves mares, de quatre fotografies antigues i unes tradicions que, tot sovint, troben antigues i fora de lloc.

“El club de la Bona Estrella”, és com es titulava aquell llibre, i estava escrit per una autora que havia viscut en pròpia pell l’experiència de formar part d’aquests dos universos en un de sol. Un llibre del qual se’n va fer una pel·lícula que no recordo si era bona o dolenta, però sí que em va agradar el llibre, pel fet de ser un testimoni sense més pretensió que la d'explicar aquest xoc cultural de trens.

            Mares i filles que sovint no es comunicaven bé, que no es comprenien les unes a les altres malgrat la profunda estimació. Mares que volien preservar la tradició i la moral d’allà, amb la mà ferma d’aquell qui s’aferra al seu passat, perquè sense ell no sap qui és. Filles que lluitaven per evolucionar, progressar, superar allò que els semblava antic i d’un altre temps, com si acceptar-ho, heretar-ho, signifiqués la renúncia a tot allò que volien ser.

 

Un viatge d’Orient a Occident per buscar un món millor, amb més recursos i més possibilitats. Un viatge que van fer uns homes i unes dones amb una maleta petita i un cap ple de records. Possiblement el mateix viatge, però a la inversa, que faran molts dels nostres fills occidentals. Això sí, amb l’avantatge de viure en un món més proper, més comunicat, més mestís i més ampli de mires, voldria pensar.

RECORDS EN CONSERVA

Divendres migdia. Montgat. He quedat amb dues amigues d’infància d’aquelles amb les quals ens veiem massa poc, com amb tantes altres, malgrat que això no afecta el més mínim la nostra amistat. Un seguit de records cauen com una pluja fina cada vegada que ens trobem. El temps s’atura i no marxaries mai d’allà perquè, per una estona curta, has recuperat part del teu passat.

Som tot allò que recordem i també el que els altres recorden de nosaltres. Ho deia, en altres paraules, aquesta periodista excel·lent de tan curta vida que dijous passat va deixar el nostre món: la Tatiana Sisquella. No la coneixia, però la seva veu m’ha acompanyat sovint i també el seu riure; els seus articles tenien aquella qualitat no tan sols periodística sinó també humana, que no tothom posseeix.

A mida que ens fem grans, apareix una nova afició a les nostres vides: la de col·leccionar records. Una part d’aquests els tenim molt vius gràcies a les fotografies, a les pel·lícules domèstiques que hem gravat al llarg dels anys, a dietaris d’infància, d’adolescència, a aquella capsa plena de cartes que conservem a l’altell de l’armari. Però n’hi ha d’altres que només mantenim gràcies a la nostra memòria o a la memòria dels altres que, en la seva generositat, han conservat un arxiu de moments nostres en el seu propi cap. Amics, beneït regal.

Tant la nostra literatura com la dels altres racons del món es nodreix constantment de memòries de tota mena de personatges: un atleta que vol deixar constància de la seva lluita diària per superar-se; una actriu de cinema que rememora la seva vida; els records de joventut de l’escriptor, del periodista o del polític que vol semblar més humà o senzillament deixar testimoni d’haver viscut; un metge que repassa les seves fites científiques; un artista que decideix despullar-se més enllà del seu art. I al costat d’això, memòries d’un ampli ventall de persones anònimes, menys conegudes, que han volgut escriure allò que van viure en un moment determinat de la seva existència. Perquè tota vida és prou important. Personalment, he après molt de l’espècie humana llegint memòries, perquè el to és més íntim, perquè les experiències són personals, viscudes i molt sentides, perquè tothom quan escriu unes memòries, deixa part de si mateix al damunt del paper.

Moments de cadascú que valdria la pena conservar com si d’una confitura es tractés. Primer, esterilitzar-ne el recipient, no fos cas que el contingut s’oxidés; tot seguit, omplir-lo amb molta cura d’aquell record encara calent; en acabat, tancar el recipient a pressió, fent força, perquè el pas del temps no permeti escapar-ne res. Convindria etiquetar cada pot, per saber-ne la data d’elaboració i finalment, deixar-ho al nostre rebost, aquella cambra fosca i alhora fresca i ventilada que ha de ser la nostra memòria.

            Quan al cap dels anys, obrim un pot i el tastem, ens envairà aquell gust primigeni, estimat, probablement més endolcit del que era, gràcies al sucre que ha actuat de conservant. Records tot sovint idealitzats, segur que sí, però no hi fa res. La importància d’aquests resideix, senzillament, en el grau de felicitat que ens han produït. 

EL TEU JARDÍ

A la vida hi ha molts moments en què necessitem un espai on poder reflexionar, un indret impregnat de silenci on els nostres pensaments puguin brollar com l’aigua d’una font. A la nostra vida hi ha molts moments en què necessitem un jardí.

El jardí pot ser a casa teva mateix, o en una terrassa o petit balcó; pot ser un racó d’un parc públic o el paisatge conegut de la teva infància.

De jardins n’hi ha de tota mena i de totes les èpoques i estils inventats. Els jardins de la Roma antiga, on no hi faltaven les estàtues de grans personatges o divinitats; els claustres monàstics, dissenyats amb l’austeritat necessària per a la pregària i la contemplació de Déu; l’ostentació francesa dels grans palaus de l’aristocràcia de tots els temps, on l’afany de l’home per manipular la natura arribava a l’extrem de convertir els seus jardins en geometries estrictes i mil·limètriques.

 

  

Els jardins anglesos, impregnats d’aquell romanticisme de la seva literatura, on l’evasió és l’element més buscat, on la pròpia naturalesa esdevé un personatge en si mateix; els jardins mediterranis, que semblen ulls que miren al mar, pulmons que respiren la brisa marina deixant-se bressolar suaument com un infant; jardins africans, carregats d’olors; jardins asiàtics, esquitxats de temples, d’aigua i de flors.

Les particularitats de cada país o zona del món s’imposen en aquests espais verds demostrant la pròpia naturalesa dels qui hi viuen, la seva manera de ser.

Espais plens de natura que han estat font d’inspiració per a artistes de totes les disciplines: allà han pintat, han composat la seva música, han escrit els seus versos, han estructurat novel·les i petits contes.

Racons amagats on s’han viscut i es viuen veritables històries d’amor de tota mena, de tota classe animal. Un lloc on el pas de les estacions es manifesta de tal manera que ens fa adonar que la vida passa i que nosaltres, allà al jardí, hi hem viscut una eternitat de moments.

            Jardins que formen part de tu i de mi, als quals no hi podem deixar de tornar.

EL COMPLEMENT PERFECTE DE L'HOME

1933: les dones de casa nostra poden dipositar per primera vegada el seu vot en una urna. La seva opinió, com a gran novetat, compta igual que la de qualsevol home.

Ens hem de remetre a la tercera dècada del segle XX, doncs, per assistir al principi del camí de la igualtat entre els homes i les dones en aquest país. Un dret, tanmateix, que els seria arrabassat aviat quan, després d’una guerra civil de tres anys, el franquisme les tornés a situar en el lloc que aquest moviment creia que els corresponia.

Si durant els anys republicans s’havia encetat el camí, si durant la guerra la dona va adquirir el rol de cap de família –a manca dels homes–, si ella va ocupar durant el conflicte els llocs de treball que els homes havien deixat buits per anar al front –a les fàbriques, al camp, als tallers–, quan els nacionals van entrar a casa nostra tot això es va acabar.

            Als anys quaranta la dona tenia la majoria d’edat als 23 anys –els homes als 21– i entre els 17 i els 35 anys havia de fer el “servicio social” si volia trobar una feina, o adquirir un títol, o simplement obtenir el carnet de conduir.  Qualsevol tràmit havia de comptar amb el consentiment de l’espòs o del pare. L’únic motiu que podia tenir la dona per a treballar era la pura necessitat econòmica, mai de la vida la vocació o les ànsies d’emancipació. Si aquesta estava casada, era especialment mal vist que hagués de treballar, ja que la bona imatge imposada pel Règim sobre la dona era la de “mare i esposa abnegada”. La Sección Femenina de la Falange predicava frases com ara aquestes perles:

Que tu vida sea abnegación y sacrificio.

Busca siempre ser el exacto complemento del hombre.

No traiciones tu magnífico destino de mujer, entregándote a funciones varoniles.

Vaja, que en la quarta i la cinquena dècada del segle XX el progrés i la igualtat eren el més semblant a una pel·lícula de ciència ficció. Tot plegat no va millorar gaire als seixanta, quan a altres països la dona lluitava fervorosament pels seus drets. Li van fer falta certs esdeveniments, com la mort natural del dictador i el procés de transició cap a les llibertats democràtiques, per a començar a treure el cap i demostrar que, a més a més d’esposa i de mare, valia per a un munt de coses més. I no només per a fer les mateixes feines que l’home, o per a liderar projectes, recerques científiques, grans empreses i altres iniciatives, sinó també per a decidir amb total llibertat de quina manera volia ser, què volia pensar i quin era el futur pel qual volia lluitar. El seu cos i la seva ment no pertanyien ja a ningú més que a ella mateixa. Res de permisos masculins ni de l’Estat.

            I així arribem a dia d’avui, en què celebrem que ja queden enrere aquells dies en què les tropes de Franco van posar els peus a Catalunya. De cop i volta, però, certes iniciatives aixequen altra vegada les nostres sospites: un nou adoctrinament dels nostres infants a través de la reforma educativa del sr. Wert... i, ara, una proposta de nova llei que restringeix el dret de la dona a l’avortament fins a cotes escandaloses. Adoctrinament, restricció dels drets... quin serà el següent? Fins a quin punt la societat moderna, lliure, democràtica acceptarà aquest retorn al passat?

Molt encertada. L'he trobat al Twitter. Un disseny d'Idoia Vallverdú

UN CRIM CONTRA LA HUMANITAT

Sembla mentida que no sigui fins a l’edat contemporània que l’esclavitud hagi estat declarada un crim contra la humanitat. Que no hagi estat fins al segle XIX –excepte lluites personals i infructuoses d’algun “il·luminat” que ja ho va discutir al segle XVIII– que certs grups de persones es comencessin a plantejar que potser no, que no devia ser del tot correcte això de que un home tingués plens poders sobre un altre; que una persona pogués tenir en “propietat” a una altra, com si d’un bé material es tractés. Una joguina, una màquina de treballar, un producte amb el qual comerciar, al qual explotar...

Arriba la recta final cap als Oscars, un bombonet atractiu per a cinèfils, estiguis o no estiguis d’acord amb el criteri de les seves nominacions. La catifa vermella agrada i les pel·lícules nominades desperten curiositat. És per això que el passat divendres em vaig decidir per “12 anys d’esclavitud”  a l’hora de triar pel·lícula per anar al cinema. No és un tema nou, el seu format és força clàssic i recorda altres pel·lícules sobre les plantacions del sud dels Estats Units on molts esclaus negres van ser explotats i matats a base de treball i tortures. El tema de l’esclavitud als Estats Units d’Amèrica ha estat tractat intensament en llibres d’història, en memòries escrites pels propis testimonis, en novel·les tan clàssiques com “La cabana de l’oncle Tom” de Harriet Beecher Stowe o “Arrels” d’Alex Haley. D’aquesta darrera, se’n va fer una adaptació en format de sèrie de televisió que molts de nosaltres recordem. Un tema del quals se n’han fet pel·lícules, com l’”Esclava lliure” de Raoul Walsh –amb Clark Gable, Ivonne de Carlo i Sidney Poitier– , o exemples més recents com “Amistat” o “Lincoln”, totes dues d’un Steven Spielberg amb voluntat d’exposar diferents capítols de la història d’aquesta dissortada Amèrica.

No sé si “12 anys d’esclavitud” és la pel·lícula que ha de guanyar totes les estatuetes daurades que la festegen, però sí afirmo que, a la manera clàssica, ens aporta un testimoni més del que molts van patir als Estats Units abans que la Guerra de Secessió acabés amb l’infern que es vivia a les plantacions del sud. Un testimoni basat en Solomon Northup, un home nascut lliure que va ser segrestat i venut com a esclau. Un home refinat, culte, que tocava el violí al Nova York del segle XIX i que tenia una esposa i fills. Una història de terror, al cap i a la fi, –molt més que no pas aquelles de monstres i alienígenes que omplen les nostres pantalles actualment–, feta amb tota la cruesa necessària per tal que l’espectador es faci una idea del que va ser, i interpretada amb gran sensibilitat per un actor, Chiwetel Ejiofor, que jo només havia vist en registres molt més superficials.

L’esclau existia ja en les civilitzacions més antigues, normalment esdevinguts arran de les guerres i conquestes: Mesopotàmia, l’antic Egipte, la Grècia clàssica i l’Imperi Romà; els senyors feudals de l’Edat Mitja els van anomenar serfs, i a l’Edat Moderna els esclaus es van convertir en una gran font de riquesa per a alguns que en van fer la seva mercaderia o explotació directa a l’Amèrica colonial.

            Des d’aquells anys del segle XIX en què persones com Solomon Northup van ser segrestades i privades de la seva llibertat, s’ha fet força feina, però encara n’hi ha molta per fer. Les noves formes d’esclavatge s’han anat imposant de manera més o menys visible en diversos territoris del planeta: el treball infantil, l’explotació de mà d’obra barata, la prostitució, el tràfic de persones... Circumstàncies que encara avui viu un nombre fastigós de persones. Gent que no té dret a família, a un sostre digne, a unes condicions mínimes que el recompensin pel seu treball; homes, dones i nens la dignitat dels quals no té importància, no és rellevant, de la mateixa manera com no ho són els seus sentiments, els seus desitjos, les seves inquietuds.

            Una pel·lícula que, malgrat tractar un tema clàssic i aparentment superat, ens ajuda a reflexionar sobre allò que encara cal afrontar per esdevenir, al cap i a la fi, una espècie més digna d’aquest món.

EL ROSTRE DE BARCELONA

Llegeixo una notícia que diu que Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats més reclamades pel turista de compres. Les grans marques internacionals i nacionals s’instal·len als baixos dels edificis centenaris del Passeig de Gràcia i d’altres carrers i un reguitzell de turistes russos, xinesos i d’altres països hi peregrinen en massa a comprar. Les mateixes botigues que poden trobar a les grans capitals mundials, la mateixa roba, els mateixos accessoris, els mateixos productes de luxe globalitzats. Una riuada de gent que passeja matí, tarda i vespre per les voreres empedrades a principis del segle passat i amb la qual els autòctons ens creuem, sense ni tan sols sorprendre’ns ja dels seus rostres exòtics perquè formen part del nostre paisatge quotidià.

Fotografien la Pedrera una trentena de vegades, buscant l’angle perfecte, i peregrinen de la mansana de la Discòrdia a la Sagrada Família admirant-ho tot. I nosaltres ens n’alegrem, és clar, perquè sabem que tots aquests turistes aporten riquesa a la nostra ciutat, generen treball i ens ajuden a tirar endavant.

Però al costat de tot això hi ha els comerços centenaris que es veuen obligats a tancar: la xocolateria de principis del segle XX, la botiga de llençols brodats de la iaia, aquella modista del barri o el sabater que ocupava uns baixos des dels temps del seu rebesavi, la botiga de joguines artesanals, la llibreria de sempre, o l’emblemàtica botiga de queviures en un dels molts xamfrans de la nostra històrica i estimada ciutat. El rostre mateix de Barcelona, allò que li dóna caràcter, autenticitat, i genuïnitat dins un món que cada cop és més tallat amb el mateix patró.

   

Un lloguer antic era el que fins ara produïa el miracle de la conservació d’aquests establiments. Les seves portes envidriades, els seus guarniments modernistes, els taulells de fusta i les prestatgeries d’una altra època, seguien en vida perquè les despeses es podien assumir malgrat vendre un producte gens globalitzat. Però com un degoteig constant i irremeiable, assistim a la seva desaparició perquè la llei d’arrendaments urbans els ha tocat de mort. Cada vegada són més els propietaris dels edificis que, encegats per les ofertes milionàries que reben de les grans cadenes, opten per multiplicar per deu el seu lloguer i canviar d’inquilí.

Els comerços de tota la vida, a qui l’Ajuntament ha dedicat alguns llibres i ha regalat certes plaques commemoratives, baixen, aleshores, la persiana sense que cap iniciativa per a la seva protecció i conservació s’acabi de concretar. No rehabilitem les nostres façanes? No protegim el nostre art? Aquests establiments centenaris són els ulls, la boca, el nas de la ciutat. Parlen de nosaltres, dels nostres pares, avis i rebesavis, de famílies senceres que van creure en aquesta ciutat i en van activar la vida i el comerç. Senyors de l’Ajuntament, del Consorci de Turisme o de qualsevol altre estament capaç de fer alguna cosa al respecte: prenguin mesures aviat ja que no els podem deixar morir perquè potser, en el camí, deixem morir la nostra pròpia ànima. 

MIREU L'OCELLET!

Des de temps immemorials l’home ha tingut el gran afany de fer-se retratar per a la posteritat. A principis del segle XX, famílies senceres anaven a cal fotògraf per deixar testimoni, en aquesta vida, de la seva existència. La burgesia s’hi va aficionar de debò: es vestien per a l’ocasió, es pentinaven, es maquillaven, estiraven el cos i la barbeta fins a aconseguir aquella posició pretesament digna, natural, elegant. Les senyores amb els seus barrets, de vegades amb el vestit de núvia, els senyors clavant el bastó a terra, amb fermesa, perquè la imatge arribés a captar, a més a més, el seu caràcter. Bigotis, barbes, plomes, cues de gassa, cintures cenyides, nens muntats dalt d’un cavall de mentida amb la gorra o l’atribut corresponents a la ideologia del pare.

Però no només anaven a cal fotògraf sinó que, en determinades famílies, el senyor fotògraf acudia a la casa: és aleshores quan es realitzaven aquelles escenes que miraven d’immortalitzar la vida quotidiana d’una família “normal”, de la burgesia o de l’aristocràcia, en el seu entorn més proper, més domèstic, més personal. Fotografies que pretenien ser més intimistes, que volien explicar en què consistia la seva vida i com eren ells en realitat.

Tot plegat havia començat al segle XVI, quan la càmera obscura va esdevenir el precedent de la fotografia. Al segle següent, l’habitació fosca va deixar pas a l’instrument, primer de fusta, portàtil, mentre els químics investigaven més sobre les propietats de les sals de plata i descobrien els efectes de la llum sobre aquestes. L’evolució tècnica i els progressos químics van anar fent el seu camí fins arribar al veritable moment en què la fotografia es popularitza per als mortals: el segle XIX.

És amb la revolució industrial que sorgeix aquesta nova classe, la burgesa, caracteritzada per la seva practicitat, el seu afany de progrés i de innovació. Al segle XIX triomfa el daguerrotip, un invent que proporciona a l’home una manera de fer-se retratar molt més barata que la pintura a l’oli. L’ús de la càmera fotogràfica es popularitza a finals d’aquest segle, un instrument que fa de les imatges en blanc i negre les autèntiques reines del mercat.  

            El segle XX portarà el color –que es comença a generalitzar als anys trenta però sobretot a la dècada següent–i, més endavant, el gran invent de la fotografia instantània: Polaroid aconsegueix crear la primera càmera que revela i positiva una imatge obtinguda tan sols seixanta segons abans!

Retrats, paisatges, experiments científics captats per a la posteritat gràcies al nou invent de la fotografia. Un munt d’oficis i vocacions l’han convertida en la seva còmplice al llarg de la història. Artistes, reporters, dissenyadors, aventurers de tota mena. El fotoperiodisme ha permès donar cara a les guerres, revolucions, ens ha acostat als conflictes i a les misèries més llunyanes que mai hauríem conegut de debò sense una imatge que ens les despullés. Imatges que ajuden a sensibilitzar les persones, a entendre el dolor, la por dels altres, la incertesa, però també l’alegria, les altres cultures, la diferència latent en el planeta terra.

De la fotografia en color i de la instantània, a la fotografia digital, avui possible a través del nostre telèfon mòbil. Del nostre mini o maxi aparell a les xarxes. On està el límit, actualment, en la fotografia? Primer, la feia el fotògraf; després, el pare de família; avui no hi ha membre d’una família que no tingui la seva pròpia càmera –a no ser que tingui menys de cinc anys, gairebé–. Ho fotografiem tot, ho editem al mateix aparell a través de programes o aplicacions, ho compartim tot seguit a través de les xarxes i aleshores esperem aquells “m’agrada” que tothom es dedica a comptar.

            Vas pel carrer i veus la gent fotografiar-ho tot: caminant, comprant, menjant, bevent, ballant... captant la imatge d’un plat, una copa, un cartell, un aparador, qualsevol objecte, qualsevol escena, és susceptible de ser immortalitzat. Estem generant uns arxius d’imatges que van més enllà de tots els límits imaginats. Moments, somriures, experiències de tota mena. I jo em pregunto si, al final, les experiències ens agradarà més fotografiar-les que viure-les.