UN PETIT I PERSONALÍSSIM TRIBUT

Ahir va passar allò que només passa un cop a l’any a Barcelona: The Glenn Miller Orchestra va inundar la platea i fins a l’última llotja del nostre Gran Teatre del Liceu de la música que als anys quaranta i també als cinquanta sonava als Estats Units i arreu del món. Un so, el d’aquesta època, que als uns els porta records en primera persona i als altres ens fa viatjar a un món del qual, malgrat no haver-lo conegut en directe, ens en sembla formar part.  

Ja vaig escriure una ressenya al blog sobre aquesta experiència intensa que tinc el plaer  de viure un cop a l’any –al febrer del 2013–. No m’estendré, així doncs, amb repeticions del que ja vaig dir. Però sí m’agradaria afegir una cosa que en el seu dia no vaig escriure: aquesta música meravellosa de Glenn Miller, Cole Porter i altres músics excel·lents, és la banda sonora de la infància del meu pare. I dic això perquè és ell qui me la va fer descobrir i qui me la va fer estimar encara que jo no l’hagués viscuda. És ell qui em va ensenyar la història que hi havia darrere els trombons de vares, les trompetes i demés instruments d’aquelles big bands que, en realitat, no eren més que el reflex de tota una època.

El meu pare m’ho va fer estimar com tantes altres coses a la meva vida, fent que aquesta esdevingués més rica i més plena. Des de ben petita que em va fer entendre que la nostra existència no es limita als anys que vivim, o a nosaltres mateixos, sinó a tot allò del qual formem part. La família, com un petit país on conèixer-te a tu mateix.

D’aquí a dos dies hi ha gent que celebra el dia del pare, però n’hi ha d’altres, com jo, que ho celebra durant tot l’any. Recordo, de joveneta, haver vist una pel·lícula que parlava sobre la relació d’un pare i una filla. Portava per títol el mateix que la novel·la que la va inspirar: “Bonjour, tristesse”, escrita meravellosament bé per Françoise Sagan. Podria semblar una història trista, on l’absència tan grotesca en la joventut d’una noia com és la de la pròpia mare, fa que aquesta visqui una relació diferent amb el pare. Una relació que és plena de complicitat, de tendresa i fins i tot d’amistat. Una relació que –afortunadament sense la manca d’una mare al meu costat–, de seguida vaig entendre perquè em resultava molt familiar.

Ahir vaig asseure’m a la platea del Liceu amb el meu pare al costat i plegats vam escoltar un cop més la banda sonora de la seva infància. Vam viatjar als quaranta i també als cinquanta com tantes altres vegades hem fet. A través de pel·lícules, de lectures, de bona música i de records, vam seguir construint aquesta cosa tan gran com és la nostra relació, sense la qual no crec que jo fos qui sóc. Gràcies, papà, i felicitats un dia més.

EXPERIÈNCIA HUMANA

Tinc una filla a qui li agrada actuar i tot allò que tingui a veure amb les arts escèniques. Fa anys que forma part d’uns tallers de teatre que són una autèntica joia d’art i de humanitat. Perquè el teatre el fan les persones i de persones tracta. Els seus professors l’han ensenyat a estimar aquesta feina d’equip on s’entrenen les emocions, on es muda de pell constantment, on es projecta des de l’escenari cap a la part més fosca de la sala, allà on batega algun cor que pot riure, plorar, patir o sorprendre’s d’allò més gràcies al treball de l’actor. Potser no tots els qui formen part d’aquests tallers ho seran, d’actors, però segur que a través del teatre aprendran a ser més persones i a entendre més fàcilment la imperfecció humana.

El mateix que intenten fer tots els artistes de totes les disciplines, que no els mou res més que la curiositat per l’ésser humà i el món que els envolta. De vegades, el teatre salta de l’escenari, travessa el pati de butaques, obre les portes i surt al carrer. De l’espectacle que es representa sota la llum del sol o de la lluna en diem teatre de carrer, però jo en diria teatre de proximitat, perquè és aleshores quan veritablement es trenca aquella quarta paret de què parlen actors, directors i autors. És aleshores quan l’espectacle esdevé més real, més proper, gairebé el podem tocar –de vegades el toquem de veritat!–.

A Catalunya tenim la Fira de Tàrrega, una mostra que en la seva cita anual esdevé el millor aparador del teatre de carrer que es fa en aquest país, una fira que té, sens dubte, una gran projecció internacional. Però les manifestacions artístiques al carrer no només les trobem en l’àmbit del teatre sinó en tot el ventall de les arts escèniques, com el circ, la dansa, la màgia, la música, el cant i també en la pintura, l’escultura, la poesia... Artistes de tot arreu i en tots els racons del món que inunden espontàniament els carrers i places i obsequien al públic que així ho vulgui amb una experiència única i autèntica.

Hi ha ciutats més avesades que d’altres a aquesta pràctica que fuig dels convencionalismes i els espais tancats. Una d’elles és, sense cap mena de dubte, Londres, amb el seu gran epicentre al Covent Garden. És allà on s’hi troba el cantant d’òpera que interpreta una ària coneguda davant el passejant bocabadat; també l’acròbata, el contorsionista, el mag, el pallasso, el pintor en viu i en directe, l’home-escultura o el que juga amb foc. Alguns tenen llicència per actuar, d’altres no. Perquè al carrer tot s’hi val, i tot val la pena si és de debò, si desperta en nosaltres alguna cosa que ens fa aturar, observar, aplaudir si fa falta, animar, cridar, victorejar, participar. En definitiva, ser més persones i aproximar-nos els uns als altres, que bona falta ens fa.

No com a la pel·lícula de “Her”, aquests dies al cinema, on Joaquin Phoenix manté una relació amorosa amb un sistema operatiu. Una veu, –la de Scarlett Johansson, per cert–, que sembla dir i fer tot allò que ell espera en una relació de parella. En un món actual o futur completament dominat per les noves tecnologies i les relacions virtuals, el protagonista passeja per uns carrers on ningú es mira i tothom parla amb algun sistema operatiu. Són més amables, més perfectes, més fets a mida que les persones. Dóna la sensació que si, en algun moment, succeís una cosa extraordinària al carrer, com un espectacle, una manifestació artística, un intercanvi humà, ningú hi estaria interessat perquè en aquest món que reprodueix la pel·lícula els éssers humans ja s’han allunyat massa els uns dels altres. Una interessant reflexió.

BRAVO, CATE!

Competies amb una grandiosa dama britànica ­–Judi Dench–, amb una corredora de fons nord-americana –Meryl Streep–, amb una super-vendes de Hollywood –Sandra Bullock– i, finalment, amb una antiga princesa Disney transformada en estafadora professional –Amy Adams. Bravo, Cate, t’has emportat l’estatueta daurada perquè no hi havia cap dubte que te la mereixies. És més, si no te l’haguessis emportat, hauria estat una tremenda injustícia –i ho dic amb coneixement de causa, després d’haver vist les cinc actuacions candidates a l’Oscar a millor actriu protagonista del 2014.

Ja fa unes quantes setmanes d’aquell escrit en aquest blog en el qual parlava de la pel·lícula “Blue Jasmine” i el destacat paper de la seva protagonista. Des d’aleshores, he sentit a dir comentaris bons i comentaris dolents sobre la pel·lícula de Woody Allen –sembla haver decebut alguns dels seus seguidors; sembla haver sorprès gratament a d’altres, després de films absolutament fet a mida d’una ciutat. Tanmateix, ningú amb qui he parlat m’ha discutit el fantàstic paper que hi fa la Cate Blanchett.

La Cate, una australiana que, tal i com va demostrar en el seu speech, segueix molt vinculada al seu teatre de Sydney, estima aquesta professió i això es nota per cada porus de la seva pell. La seva carrera cinematogràfica és extensa i rica en bones interpretacions: ja al 1998 prtagonitza “Elizabeth”, posant-se magistralment a la pell de l’anomenada “reina verge” d’Anglaterra, la darrera de la dinastia Tudor; a “Un marit ideal”, adaptació de l’obra teatral d’Oscar Wilde, comparteix bon ofici amb Rupert Everett, Julianne Moore i Minnie Driver; el 2001 esdevé Charlotte Gray en el film que així es titula, donant vida a una dona inspirada en aquelles que van ser reclutades pel govern britànic durant la Segona Guerra Mundial i enviades a la França ocupada a lluitar contra els nazis. Una dona, en aquest cas, que es llença amb paracaigudes sobre sòl francès amb la secreta intenció de retrobar-se amb l’home que va estimar abans que la guerra se l’emportés; a “Veronica Gerin” es transforma en la periodista irlandesa que va prioritzar el dret a la informació per sobre de la seva pròpia vida; “The Missing” és una pel·lícula tan tèrbola i colpidora com excel·lent és la interpretació de la Blanchett. I la llista segueix exhaustivament en papers cinematogràfics més recents com el de Katharine Hepburn a “L’Aviador”, la professora d’art de “Diari d’un escàndol”, la dona ferida de bala a “Babel”, altra vegada la reina d’Anglaterra a “Elizabeth: l’edat d’or”, la Daisy d’ “El curiós cas de Benjamin Button”, Lady Marion a “Robin Hood” i d’altres papers més o menys encertats.

El 2013, la Cate torna a aparèixer amb “Blue Jasmine” i realitza un treball interpretatiu a partir del qual ja no queda cap mena de dubte: aquesta australiana és també una corredora de fons, una dona que va i ve del teatre –com acostumen a fer les bones actrius–, una nova posseïdora de l’estatueta daurada de Hollywood a més a més de tots els premis anteriors merescuts, que amb el seu indiscutible talent ha superat a les seves difícils contrincants.   

LA GÀBIA DE NINES

La Lucrècia viu en un món imaginari, o això és el que sembla.

La Lucrècia és una vídua que només veu que virtuts en els seus tres fills, o això és el que sembla.

A aquesta mare devota que viu d’esquenes al món veritable, que es posa una vena davant les misèries que habiten als carrers de la postguerra barcelonina, que només parla amb els seus ocellets dins una gàbia bonica, que fa passar els dies un rere l’altre esperant, simplement, la propera setmana per a la seva tarda de te, amb els fills, amb el seu bon amic el doctor, on fa veure que el temps no ha passat, que els fills no han crescut, que els pot acaronar i amanyagar com quan eren petits i corrien al voltant de les seves faldilles... tots i totes li amaguen les vergonyes perquè pensen que ella no ho podria pas suportar. És una nina, diuen. Però potser només ho sembla.

Josep Maria de Sagarra va escriure aquesta obra de teatre que porta per títol “Ocells i llops” que només va ser posada en escena en una ocasió. Eren els darrers anys quaranta, amb gairebé una dècada damunt les espatlles de misèria, fam, repressió i extremismes propis d’una guerra que va desembocar en una dictadura ressentida. Una obra que en aquella època van trobar perillosa perquè parlava d’un món d’aparences rere el qual s’amagaven les vergonyes humanes, i van decidir no exposar-les.

“Hem de procurar que en la nostra gàbia de nines no es trenqui res”, li demana insistent, obstinada, la Lucrècia a la seva fidel minyona. Aquesta és la seva opció i amb ella va donant corda a la nina que canta, que riu, que parla amb els ocellets i esdevé feliç. O només ho sembla.

Ja fa un mesos que vaig veure la Carme Conesa en un número musical dins aquella obra polifacètica que va ser “Taxi al TCN”: amb una escenografia pròpia i, curiosament, dirigida per Lurdes Barba –la mateixa que dirigeix l’obra d’”Ocells i llops”–, la Conesa va donar el to dramàtic amb una cançó anomenada “Flor de vici”, representant el paper d’una cupletista en el seu pitjor moment. Aquell dia la Conesa em va fer aguantar la respiració, em va arribar a l’ànima de tal manera que encara avui sento la veu i veig aquell rostre desencaixat.

El mateix rostre que interpreta la nina dins la seva gàbia daurada, bonica, preciosa, aparentment intocable. Una mare de porcellana fina que estima els seus fills amb passió, amb devoció, sense jutjar-los ni veure cap dels seus defectes. O això és el que sembla.

            Al seu costat, un vell amic que l’estima: un doctor encarnat pel gran Francesc Luccetthi, actor amb majúscules, que du l’ofici a les venes com tots els membres de la seva fabulosa família.  

Quantes nines van haver-hi en aquells anys de postguerra? Quantes nines hi ha hagut al llarg del temps? Una opció de vida que van triar i han triat algunes dones i també alguns homes, segurament, per pura supervivència, pensant que així, dins el seu món d’aparences, res es podria trencar. La qüestió és saber si la gàbia es pot mantenir tancada eternament. Josep Maria de Sagarra ens dóna amb aquesta obra que es pot veure al Teatre Nacional i que recomano efusivament, la seva pròpia visió. 

XOC CULTURAL DE TRENS

No hi ha ciutat cosmopolita en tot el globus terrestre que no compti amb un barri xinès.

El Chinatown de San Francisco, de Nova York, de Londres, de París, d’Amsterdam, de Buenos Aires, de Vancouver, de Toronto, de Melbourne, de Bangkok o de Singapur. La llista seguiria indefinidament, passant també per Barcelona, on ja hi ha més de 16.000 xinesos que hi viuen i hi treballen.

Petites Xines sovint enmig d’un cosmos completament occidental on, difícilment, comprendran del tot la seva història i les seves tradicions. Si agafem com a exemple l’emblemàtic barri xinès de San Francisco –on es concentra la comunitat xinesa més gran fora de l’Àsia–, apreciarem signes d’un petit univers que es reprodueix en altres ciutats: un gran arc o porta d’entrada a l’Orient que ens introdueix dins un entramat de carrers plens de comerços, restaurants i vivendes que segueixen l’estètica del lloc d’origen dels seus habitants. No sé si tot plegat s’assembla gaire a la Xina primigènia, si els petits i grans objectes plens de colors que els turistes compren amb avidesa recorden molt al més tradicional art xinès, però la Xina és present en totes aquelles persones que hi viuen i hi treballen, que no obliden d’on venen malgrat que siguin a l’altra punta del planeta. Potser els mercats, amb el seu peix, la seva carn, un seguit de verdures i fruites de vegades desconegudes per a nosaltres, ens donen les pistes més ajustades a la seva realitat.

Uns xinesos que, a ulls dels que no van sortir mai del país d’origen, o de les velles generacions que van haver d’emigrar, són ja molt poc xinesos, de tan occidentalitzats com s’han tornat. Aquesta és la sensació que es desprèn d’una novel·la que vaig llegir fa molts anys i que parlava d’això, del xoc cultural entre unes mares i unes filles de la comunitat xinesa de San Francisco: les primeres, nascudes a Xina i emigrades per raons de necessitat; les segones, filles del món occidental per naixement –del qual reclamen ser-ne membre de ple dret– i filles del món oriental per herència –que coneixen només a través del relat de les seves mares, de quatre fotografies antigues i unes tradicions que, tot sovint, troben antigues i fora de lloc.

“El club de la Bona Estrella”, és com es titulava aquell llibre, i estava escrit per una autora que havia viscut en pròpia pell l’experiència de formar part d’aquests dos universos en un de sol. Un llibre del qual se’n va fer una pel·lícula que no recordo si era bona o dolenta, però sí que em va agradar el llibre, pel fet de ser un testimoni sense més pretensió que la d'explicar aquest xoc cultural de trens.

            Mares i filles que sovint no es comunicaven bé, que no es comprenien les unes a les altres malgrat la profunda estimació. Mares que volien preservar la tradició i la moral d’allà, amb la mà ferma d’aquell qui s’aferra al seu passat, perquè sense ell no sap qui és. Filles que lluitaven per evolucionar, progressar, superar allò que els semblava antic i d’un altre temps, com si acceptar-ho, heretar-ho, signifiqués la renúncia a tot allò que volien ser.

 

Un viatge d’Orient a Occident per buscar un món millor, amb més recursos i més possibilitats. Un viatge que van fer uns homes i unes dones amb una maleta petita i un cap ple de records. Possiblement el mateix viatge, però a la inversa, que faran molts dels nostres fills occidentals. Això sí, amb l’avantatge de viure en un món més proper, més comunicat, més mestís i més ampli de mires, voldria pensar.

RECORDS EN CONSERVA

Divendres migdia. Montgat. He quedat amb dues amigues d’infància d’aquelles amb les quals ens veiem massa poc, com amb tantes altres, malgrat que això no afecta el més mínim la nostra amistat. Un seguit de records cauen com una pluja fina cada vegada que ens trobem. El temps s’atura i no marxaries mai d’allà perquè, per una estona curta, has recuperat part del teu passat.

Som tot allò que recordem i també el que els altres recorden de nosaltres. Ho deia, en altres paraules, aquesta periodista excel·lent de tan curta vida que dijous passat va deixar el nostre món: la Tatiana Sisquella. No la coneixia, però la seva veu m’ha acompanyat sovint i també el seu riure; els seus articles tenien aquella qualitat no tan sols periodística sinó també humana, que no tothom posseeix.

A mida que ens fem grans, apareix una nova afició a les nostres vides: la de col·leccionar records. Una part d’aquests els tenim molt vius gràcies a les fotografies, a les pel·lícules domèstiques que hem gravat al llarg dels anys, a dietaris d’infància, d’adolescència, a aquella capsa plena de cartes que conservem a l’altell de l’armari. Però n’hi ha d’altres que només mantenim gràcies a la nostra memòria o a la memòria dels altres que, en la seva generositat, han conservat un arxiu de moments nostres en el seu propi cap. Amics, beneït regal.

Tant la nostra literatura com la dels altres racons del món es nodreix constantment de memòries de tota mena de personatges: un atleta que vol deixar constància de la seva lluita diària per superar-se; una actriu de cinema que rememora la seva vida; els records de joventut de l’escriptor, del periodista o del polític que vol semblar més humà o senzillament deixar testimoni d’haver viscut; un metge que repassa les seves fites científiques; un artista que decideix despullar-se més enllà del seu art. I al costat d’això, memòries d’un ampli ventall de persones anònimes, menys conegudes, que han volgut escriure allò que van viure en un moment determinat de la seva existència. Perquè tota vida és prou important. Personalment, he après molt de l’espècie humana llegint memòries, perquè el to és més íntim, perquè les experiències són personals, viscudes i molt sentides, perquè tothom quan escriu unes memòries, deixa part de si mateix al damunt del paper.

Moments de cadascú que valdria la pena conservar com si d’una confitura es tractés. Primer, esterilitzar-ne el recipient, no fos cas que el contingut s’oxidés; tot seguit, omplir-lo amb molta cura d’aquell record encara calent; en acabat, tancar el recipient a pressió, fent força, perquè el pas del temps no permeti escapar-ne res. Convindria etiquetar cada pot, per saber-ne la data d’elaboració i finalment, deixar-ho al nostre rebost, aquella cambra fosca i alhora fresca i ventilada que ha de ser la nostra memòria.

            Quan al cap dels anys, obrim un pot i el tastem, ens envairà aquell gust primigeni, estimat, probablement més endolcit del que era, gràcies al sucre que ha actuat de conservant. Records tot sovint idealitzats, segur que sí, però no hi fa res. La importància d’aquests resideix, senzillament, en el grau de felicitat que ens han produït. 

EL TEU JARDÍ

A la vida hi ha molts moments en què necessitem un espai on poder reflexionar, un indret impregnat de silenci on els nostres pensaments puguin brollar com l’aigua d’una font. A la nostra vida hi ha molts moments en què necessitem un jardí.

El jardí pot ser a casa teva mateix, o en una terrassa o petit balcó; pot ser un racó d’un parc públic o el paisatge conegut de la teva infància.

De jardins n’hi ha de tota mena i de totes les èpoques i estils inventats. Els jardins de la Roma antiga, on no hi faltaven les estàtues de grans personatges o divinitats; els claustres monàstics, dissenyats amb l’austeritat necessària per a la pregària i la contemplació de Déu; l’ostentació francesa dels grans palaus de l’aristocràcia de tots els temps, on l’afany de l’home per manipular la natura arribava a l’extrem de convertir els seus jardins en geometries estrictes i mil·limètriques.

 

  

Els jardins anglesos, impregnats d’aquell romanticisme de la seva literatura, on l’evasió és l’element més buscat, on la pròpia naturalesa esdevé un personatge en si mateix; els jardins mediterranis, que semblen ulls que miren al mar, pulmons que respiren la brisa marina deixant-se bressolar suaument com un infant; jardins africans, carregats d’olors; jardins asiàtics, esquitxats de temples, d’aigua i de flors.

Les particularitats de cada país o zona del món s’imposen en aquests espais verds demostrant la pròpia naturalesa dels qui hi viuen, la seva manera de ser.

Espais plens de natura que han estat font d’inspiració per a artistes de totes les disciplines: allà han pintat, han composat la seva música, han escrit els seus versos, han estructurat novel·les i petits contes.

Racons amagats on s’han viscut i es viuen veritables històries d’amor de tota mena, de tota classe animal. Un lloc on el pas de les estacions es manifesta de tal manera que ens fa adonar que la vida passa i que nosaltres, allà al jardí, hi hem viscut una eternitat de moments.

            Jardins que formen part de tu i de mi, als quals no hi podem deixar de tornar.