A PAS DE CARRO

Un dels gestos més habituals que fem quan som a casa és anar a la cuina, obrir la nevera i agafar alguna cosa per menjar o beure. Els aliments que hi tenim solen venir envasats, en molts casos precuinats i, fins i tot quan simplement es tracta d’una fruita o d’una verdura, –sense maquillatge aparent–, se’ns presenta neta i polida, sense terra ni brutícia ni bitxos que la facin lletja.

            Sovint anem tan de pressa en consumir aquests aliments que no ens adonem de la història que hi ha al seu darrere: ni més ni menys que la de moltes persones, famílies senceres que, generació rere generació, han viscut del que la terra els donava, lluitant contra les inclemències del temps i les malures de cada segle. Homes i dones la vida dels quals –el seu esforç, el seu sacrifici, els seus anhels i el seu tarannà– ha estat recollida de manera sàvia i entenedora en un dels millors museus que actualment tenim a Catalunya: el Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí.

Venim de ciutat, venim de la pressa, venim de molt temps de no observar les petites coses del nostre voltant i aleshores topem amb un espai que ens proposa una passejada a pas de carro, perquè aquest és el ritme que ens fa aturar i pensar, i veure-hi bé. El Museu de la Vida Rural és una experiència idònia per viure en família, grans i petits, per descobrir com vivien aquells pagesos de fa cent anys i com se’n sortien. Els treballs a la vinya, al camp de blat, l’oli que extreien de les oliveres que omplen el paisatge del camp català, els excedents de cada collita o del propi corral que les pageses portaven el dissabte al mercat de la vila per poder comprar a canvi tot allò que necessitaven. I també el mercat o la fira de bestiar, o l’envelat de Festa Major on coneixien el noi amb qui es casarien. El pagès que s’ha passat segles mirant cap al cel per combatre el mal temps, les pedregades, la neu o el sol excessiu quan no tocava. Els oficis al voltant de la pagesia, des del boter, al cisteller, l’escloper, l’apotecari, el carreter, el ferrer, el corder, el mestre del poble o fins i tot el mossèn, que també pregava per les collites.

Una societat que va canviar quan va arribar la industrialització al camp, però que no hem d’oblidar perquè allà es troba el principi de tot, de nosaltres mateixos, de l’ésser humà i de la seva lluita constant per sortir endavant.

Una passejada a pas de carro per adonar-nos del temps real de les coses, per observar amb mirada neta. Ja ho diu un monjo del monestir que hi ha a la mateixa Conca de Barberà: quan fra Marc de Poblet pregunta als visitants què és el més important, el primer que l’home necessita per viure, no pot evitar un somriure mentre tothom dóna grans respostes transcendentals. Es pren el seu temps i quan tothom ha callat, ell respon, senzillament: respirar. 

TRES GERMANES

Charlotte, Emily, Anne... Tres noms que ràpidament condueixen cap a un sol cognom: Brönte. Filles d’un pastor anglicà que, quan elles eren petites, van destinar a la parròquia d’un poblet del nord d’Anglaterra. Instal·lats a Haworth, Yorkshire, on el vent udolava amb força en els hiverns més crus, les tres germanes de sis fills en total, van haver d’assistir a la mort prematura de la mare al cap de poc temps de viure allà. La casa era a tocar de la parròquia i del cementiri on va ser enterrada. Però aquell cementiri estava destinat, com si d’una de les seves brutals històries victorianes es tractés, a acollir ben aviat a dos membres més d’aquella recent arribada família: les dues filles grans del matrimoni Brönte no van poder aguantar les ínfimes condicions d’un internat –que més tard recrearia Charlotte a Jane Eyre–  on havien estat enviades.

Aquella casa a Haworth, Yorkshire, va esdevenir una llar en la qual les nenes Charlotte, Emily i Anne, juntament amb el seu germà Branwell van ser instruïts per un pare que, amb massa pèrdues doloroses a les espatlles, no volia arriscar-ne cap més. A la sala d’estar, els quatre germans devoraven tots els llibres que el pastor els posava al seu abast, escrivien poesia, inventaven històries entre tots plegats.

En una Anglaterra encotillada com la de la primera meitat del segle XIX, on no s’esperava d’una dona res més que no fos formar una llar i ocupar-se de la canalla, les tres germanes Brönte devien ser vistes com una mena d’estranys animals en un poblet tan remot com aquell. Totes tres van optar per una de les poques vies que se’ls oferia a persones cultivades com elles: fer d’institutrius. Mentre es formaven, mentre eren acollides en el si d’algunes famílies benestants, cada una d’elles va anar configurant dins el seu cap un univers d’històries i de personatges que deixarien constància en el paper.

Fa poc temps vaig visitar aquella casa a Haworth, Yorkshire, on les germanes més literàries de la història d’Anglaterra van escriure novel·les tan conegudes com Jane Eyre, Cims borrascosos, o Agnes Grey. Si passeges pels senders que s’allunyen del poblet empedrat, si observes els paisatges inhòspits, erms, sotmesos a les inclemències climàtiques pròpies del nord, et semblarà veure la silueta de les noies Brönte passejant-hi. Només allà, en el paisatge dels seus ulls, acabes d’entendre la força, la brutalitat, l’autenticitat d’allò que escrivien perquè no era altra cosa, ni més ni menys, que allò que els va tocar viure.

Fa poc que ha sortit la segona i darrera novel·la de l’Anne –la menys coneguda de les tres germanes–, traduïda al català: La llogatera de Wildfell Hall. Un bon moment per endinsar-se en la lectura de les Brönte.

CATALUNYA S'AGAFA LES MANS

El poble català construeix grans iniciatives quan ajunta les mans, els cossos, les ments.

La seva dansa és la sardana, que no s’entendria sense la unió de totes les mans; arreu del país s’alcen castells –human towers, com en diuen els anglosaxons–, que no serien possible sense la unió de totes les forces, els cossos i una planificació molt més meditada del que pot semblar; la llarga tradició del cant coral –dels cors de Clavé fins als nostres dies–, explica per si mateixa que es tracta d’un poble a qui agrada ajuntar-se en una sola veu.

 

 

Catalunya, tantes vegades terra d’ acollida, ha esdevingut al llarg dels segles nova llar per a gent d’altres parles, d’altres orígens, d’altres pells i cultures diferents. I és obligat respectar-les, perquè enriqueixen el nostre avui i el nostre demà.

Però Catalunya està amoïnada perquè no la deixen fer, perquè no la deixen ser. Una antiga i vella nació a qui han prohibit, –de manera reiterada en la història–, els seus drets, les seves institucions, la pròpia bandera i la llengua comú. Una terra que han menystingut per voler ser, com si aferrar-se al que hom és, signifiqués talment una provocació. 

L’última Diada, el meu poble s’ha superat fent una cadena humana que cobria 400 Km del territori, malgrat que en podria haver abastat molts més. La gent ha sortit al carrer, s’ha desplaçat arreu del país per dir sí, volem construir el nostre futur. Sense embuts, sense eufemismes. Clar i català.

Fent ús d’un llenguatge que coneix, el del civisme i la força de la unió, ha ajuntat les seves mans un cop més per formar amb el cos una cadena, una veu única per uns instants. Les diferències són moltes, els matisos ja vindran, però si una cosa ha quedat prou clara és que el meu poble vol construir.

El meu poble sap construir grans iniciatives quan s’ajunta: sardanes, castells, cors, cadenes humanes.

            Pot, qualsevol democràcia, girar l’esquena a una declaració d’intencions com aquesta?

UN TEMPS PER ESCRIURE, UN TEMPS PER VIURE

Un oncle-avi a qui vaig estimar molt tenia el bon costum de deixar anar certes frases d’aquelles que, malgrat l’aparent senzillesa, oculten grandíssimes veritats. Joaquim Nin-Culmell, compositor extraordinari nascut el 1908 a Berlín “per pur accident” –com explicava ell–, resident a nombrosos països per causes familiars, instal·lat a Califòrnia en la seva maduresa tot i tenir el cor dipositat allà on eren les seves arrels, –Catalunya–, i on hi vivia part de la seva família,  –nosaltres–, em va regalar un seguit de converses, de cartes i de bons consells que mai oblidaré.

Joaquim Nin - Culmell

Va ser ell qui un bon dia, reflexionant plegats sobre l’escriptura com a forma de vida, –sabia del que parlava, doncs tenia una germana que es dedicava a aquest bell ofici: Anaïs Nin–, em va expressar la seva creença de que en la vida de tot escriptor hi ha un temps per escriure i un temps per viure. Són dos temps que es complementen l’un a l’altre i que, al llarg dels anys i de les estacions, es van alternant. Suposo que això mateix li succeïa a ell a l’hora d’escriure la seva música: és tanta la vida pròpia, el jo interior, el sentir més personal que inclouen les seves partitures, que difícilment li restava temps per viure quan les escrivia a peu dret sobre el seu piano de cua. Més enllà de l’ instrument hi tenia un finestral, unes hortènsies grandioses, un jardí, uns amics, una universitat on hi donava classes, unes sales de concerts que l’esperaven, un país sencer, un oceà, i una terra a l’altra banda on hi havia part de la seva història, tot un món.

De tant en tant, havia de deixar d’escriure la seva música per sortir a l’exterior, per viure tot allò que l’esperava a l’altra banda de la finestra. I ho feia, durant un temps, per després tornar al seu piano i a les seves partitures que no va deixar mai, perquè fins i tot quan la vista ja no li permetia escriure, les devia escriure mentalment, perquè sense això no podia viure.

Ha passat un estiu sencer. Som a setembre i el curs comença per a tots i totes. Ara venen els bons propòsits, els nous projectes, el “jo faré”... Temps per viure; temps per escriure. Després d’un estiu molt viscut, molt gaudit en família, torno amb ganes d’omplir papers, de deixar anar lletres, de viure amb tots vosaltres una nova tardor a través de l’escriptura. Esperant compartir moltes coses, us desitjo una feliç tornada.

ÉS FESTA MAJOR

Són molts els pobles de Catalunya que celebren la seva festa major en aquestes dates. El flux d’estiuejants ve a engrossir el nombre d’habitants per metre quadrat i això fa que sigui el moment adient per a la gresca, els concerts a l’aire lliure, un pregó ple de gent i les més diverses activitats que configuren els dies més esperats de l’any.

            En tota vila o petit poble hi trobem els escenaris de la festa major, que no són altres que la plaça, l’església i els seus carrers. Aquests s’engalanen per a l’ocasió i en ells s’hi veuen processons, cercaviles i potser diables i correfoc quan el sol s’amaga per l’horitzó. La festa coincideix, en molts casos, amb el patró de la vila, i és a l’església on s’hi celebra alguna missa especial, aplecs o determinades activitats religioses entorn la figura del sant. Però de tots els espais, potser el més emblemàtic és la plaça major, perquè aquesta acostuma a ser el centre de la vida en comunitat, des dels temps més remots, aquells en què ni tan sols les àvies del poble havien nascut encara. 

És a la plaça on, de dia, s’acostuma a muntar una fira de mostres amb l’artesania local o els productes de la terra; és a la plaça on s’organitzen campionats de tota mena –de ping pong, de cartes, d’escacs...–, o gimcanes, o concursos, o tallers de manualitats per a grans i petits. Allà s’hi ballen sardanes i s’hi fan castells. En aquest espai que és el cor de tota vila, s’hi sol muntar un entarimat que, a la nit, farà la funció d’escenari per a l’orquestra, per al grup de música convidat o fins i tot servirà per a la companyia teatral que ve a presentar espectacle. Sota un cel ple d’estrelles la plaça esdevindrà l’espai indiscutible de la festa, del ball, de la música, de les copes, dels amics i les parelles que per una nit d’estiu s’obliden de tot, absolutament de tot, i es preocupen simplement de passar-s’ho bé –serà una nit recordada per molts durant el llarg i fred hivern!–.

            De vegades també hi trobem un altre escenari, en certs pobles i viles, que és als afores: allà on hi ha una bona esplanada s’hi pot arribar a muntar una fira d’atraccions. Aquesta fa les delícies dels més petits, mentre escura les butxaques dels pares.

            I si el pressupost ho permet, la festa major acabarà amb una nit de focs d’artifici on, aixecant la vista des del nostre lloc a la gespa, a la sorra o sobre l’empedrat, destriarem els millors moments dels dies passats, començant a convertir-los en bons records que guardarem tot l’any.

La festa major d’un poble, ciutat o vila, referma el sentiment de pertinença a una comunitat, a un col·lectiu determinat que ens fa entendre qui som i d’on venim. I de vegades assistim a aquella festa sense ser del poble, perquè algú ens hi ha convidat. És aquest el cas que he viscut el darrer cap de setmana, en el qual gràcies a uns bons amics, la meva família i jo hem pogut assistir a la festa major del poble més petit de Catalunya: Sant Jaume de Frontanyà. Si bé és el més petit en nombre d’habitants, és un poble –us ho puc assegurar– dels més grans de Catalunya quant a autenticitat i bellesa. Un poble d’aquells en què la gent encara treu la taula i les cadires al carrer, convertint-lo en una extensió de la pròpia llar; un poble on els nens encara juguen plegats, siguin petits, mitjans o grans, de pagès o de ciutat en els mesos d’hivern, autòctons o estiuejants; un poble on els carrers empedrats parlen d’història, on els murs de l’església romànica guarden la frescor en la penombra del seu interior; un poble on cada casa té un nom que explica moltes coses, segur.

Al voltant de Sant Jaume de Frontanyà hi creix una vegetació espessa que l’aïlla en certa manera de la resta del món: als seus boscos hi viuen els cérvols i els senglars que només treuen el cap de nit, quan ningú els veu. Les més variades espècies d’ocells fan niu a les copes dels arbres i en les aigües glaçades dels afluents de la riera de Merlès, s’hi esmunyen els peixos quan els habitants i visitants del poble gosen enfonsar el cap a l’aigua.

            Un poble que es vesteix de festa major a l'estiu, com tants d'altres, i que ens recorda el país que tenim i la seva gent, tant autèntica com el propi paisatge. 

BON ESTIU A TOTS I TOTES I FINS A LA TORNADA!

EL PODER DE LA LLUM

Està comprovat científicament que la llum influeix de manera determinant en el nostre estat d’ànim. He llegit diversos articles que en parlen, cadascun amb els seus matisos, incidint en estats psicològics de les persones; en tendències a l’optimisme o a la depressió, en funció de les hores de llum al dia en països diversos; en estudis realitzats que indiquen l’índex de suïcidis o de determinades patologies, en funció de l’exposició a la llum solar. Diuen que les persones necessitem la llum com l’aire que respirem, que ens ajuda a sentir-nos vius, a veure-ho tot possible, a somriure, a ser feliços.

Jo afegiria una impressió personal i no demostrada científicament, però en la qual m’agrada creure: cadascú de nosaltres té la seva llum del dia favorita. Així doncs, hi ha persones de llum de matí, n’hi ha de mitja tarda i també de llum de capvespre. Us diré que aquesta darrera és la meva llum, la més íntima, la de l’horabaixa, la que m’agrada des de qualsevol punt del planeta on em trobi, sigui un paisatge de mar, de muntanya, el jardí de casa meva o la coberta d’un vaixell.

            Cadascú troba el seu moment d’inspiració, de plenitud, a una determinada hora del dia: aquella estona en la qual penses millor, decideixes millor, afrontes qualsevol tema o situació de manera més favorable, somnies millor. És el teu moment del dia, que va banyat amb la teva llum favorita.

La llum ha estat l’obsessió de molts pintors al llarg de la història, en tota l’edat moderna i contemporània. Només per citar-ne alguns, podríem parlar dels pintors venecians com Carpaccio, Giorgione, Bellini, Tiziano, il Veronese, Tintoretto, Canaletto o Guardi, alguns dels quals van deixar-nos constància, a través de les seves magnífiques obres, de tots els matisos possibles de la llum del sol sobre les aigües d’aquesta misteriosa i encisadora llacuna.

Si busquem un exemple del nord, podríem anar a parar a Vermeer, que acostumava a treballar la incidència de la llum sobre els rostres o alguna figura, una llum nacrada que entrava per una finestra i suavitzava contorns, modelava faccions d’un rostre femení o els detalls d’una mà, d’una roba, d’un objecte, amb aquella precisió d’alguns pintors holandesos del segle XVII.

Van ser els primers impressionistes, a la recerca de la llum i el color, qui van defensar la idea de pintar a plein air, per captar els matisos de la llum natural, l’autèntica, la que donava un aire de realitat de debò a les coses i al paisatge. Monet, Renoir, Bazille, Pissarro, Cézanne i Sisley van dedicar moltes, moltes hores, dies sencers, a estudiar els efectes lumínics que després posaven sobre la tela. En alguns casos, la mateixa escena pintada per més d’un artista; en d’altres, el retrat obsessiu d’una mateixa escena pintada en diferents hores del dia.

Catedral de Rouen, Claude Monet

I si parlem de pintors de la llum és obligat citar el valencià que al final del segle XIX i durant els dos primers decennis del XX va plasmar millor que ningú la llum del nostre mediterrani, una llum blanca, plena, enlluernadora en molts casos i rica en colors en molts altres. Observar les pintures de Joaquín Sorolla és un autèntic plaer per als sentits i una experiència que ajuda a comprendre com n’és d’important aquesta llum mediterrània per a les ànimes que hi viuen a prop.

Pintors d’arreu del món i de totes les èpoques, –Eduard Hoper seria un bon exemple més enllà de l’Atlàntic–, que han buscat i busquen la llum, perquè en aquesta hi veuen el secret de moltes coses, la vida mateixa, nosaltres i el nostre entorn. Una llum que, si deixés de projectar-se sobre el planeta terra, la vida deixaria d’existir.

THE LOVE BOAT

Ja que és estiu i les vacances són a tocar –de fet, hi ha gent que ja les practica!–, posem-nos una mica en sintonia i recordem una, només una, de les múltiples formes de viatjar: els vaixells. Gràcies a aquest transport que es desplaça per aigua, sigui en forma de mar, oceà, riu o fins i tot llac, els destins que podem escollir són infinits! També cal remarcar que l’estil de viatge és molt diferent si ens decantem per un creuer gran, o petit i exclusiu, un veler o una llanxa a motor.

Comencem pel primer, aquest que els diaris afirmen que només fa que créixer en volum i freqüència al port de Barcelona: els creuers de les grans companyies italianes, britàniques i nord-americanes, principalment. Jo mateixa en vaig tastar uns quants amb la família sencera durant uns estius, aquells en què tens unes ganes terribles de moure’t, de canviar d’aires per uns dies, de veure món, però alhora has de buscar una manera còmoda de fer-ho amb nens que aixequen poc més de dos pams de terra. Potser al principi ens vam deixar portar per la idea d’aquella sèrie que –qui no l’ha vist?– als anys vuitanta va arribar des dels Estats Units a les nostres pantalles: “Vacaciones en el mar” –traducció absolutament lliure de “The Love Boat””, que potser sonava excessivament sentimental–.

No sé com seria ara mateix veure aquella sèrie que en el seu moment va triomfar, una comèdia lleugera, amb tocs romàntics i sobretot amb un aire de vacances constants que enganxava. Uns personatges arquetípics que tots recordem, com el capità Stubing, el doctor d’a bord Adam Bricker, la Julie, –la directora del creuer–, o l’entranyable figura del barman Isaac, de la mà del qual vam aprendre el nom de determinats còctels. Tots ells eren part de la tripulació i configuraven el repartiment de personatges fixes de la sèrie, mentre que els itineraris de viatge, els passatgers i les històries anaven canviant.

            Em consta que al 1998 es va rodar un remake que no he arribat a veure mai. Només espero que fos una mica millor del que aquests dies es dediquen a emetre per Antena 3 sobre una sèrie també mítica dels vuitanta: “Dallas”.

Pel que fa als creuers fluvials, només he tastat el del Nil, així que la meva experiència esdevé una mica limitada al respecte. A més a més ho vaig fer fa tants anys que poc tenia a veure, em sembla, amb els creuers actuals per aquest riu,  tan ple d’Història Antiga com de volum de masses turístiques. Queda lluny aquella trama misteriosa que Agatha Christie va recrear en les seves aigües: “Mort al Nil”. Un seguit de personatges que, trobant-se de vacances en una embarcació de luxe, es veien sobtadament implicats en l’assassinat d’una rica hereva nord-americana. Mentre el vaixell remuntava les aigües tranquil·les del Nil, el detectiu belga Hercule Poirot anava esbrinant poc a poc la veritat dels fets. Una bona lectura d’estiu, per cert, així com qualsevol de les trames detectivesques d’aquesta dama anglesa anomenada Agatha Christie que va morir de causes naturals.

 

Una experiència que no he assaborit, encara, i de la qual tots aquells amics i familiars que sí que ho han fet me n’han cantat les mil meravelles és la de viatjar en un veler per les aigües del Mediterrani. Grècia, Turquia... poques persones ben avingudes, nits a bord observant les estrelles, bona conversa, bona lectura, aliments de Km O, com s’anomenen ara –peix d’allà mateix, verdures i fruita dels ports propers...– i, suposo, una sensació de vacances i felicitat que duren tot l’any, fins i tot en els mesos d’hivern quan la idea d’estiu amb els seus colors i sabors sembla del tot un miratge.