... I SANT JORDI VA MATAR EL DRAC

Mai se m’ha acudit consultar la veracitat del mite perquè, de petita, em van ensenyar que les llegendes no cal que siguin veritat, sinó que n’hi ha prou que siguin boniques o, el que és el mateix, que siguin bones històries. I la de Sant Jordi, certament, ho és.

Aquest cavaller que va salvar a la bella donzella, filla del rei d’un poble que vivia atemorit per les maldats d’un terrible drac, és patró de diverses nacions arreu del món. Perquè la seva llegenda, narrada per primer cop al segle XIII per Iacopo da Varazze, està tan farcida de simbologia que qualsevol poble atemorit per un drac la vol fer seva.

I quina cara podria tenir aquest drac al nostre país? Jo crec que, ara mateix, a cadascú se li apareixen uns quants rostres al capdavant. Un drac que vivia prop d’un llac, les aigües del qual alimentaven des d’antic una població sencera. Una població que aviat va oferir un pacte a la bèstia, consistent en donar-li cada any un parell de moltons a canvi que no els tragués l’aigua del llac. Però a base de donar i donar bestiar a la bèstia, aquest es va anar esgotant, de tanta sacietat com tenia el drac. I els habitants del regne es van veure obligats a fer un nou pacte segons el qual es sacrificaria cada any un exemplar d’ells mateixos. Ells mateixos! Fins que va tocar el torn a la filla del rei. I com succeeix en les belles històries que de petits ens expliquen, un cavaller va aparèixer a temps... i Sant Jordi va matar el drac.

Tinc dubtes sobre qui és el nostre Sant Jordi i sobre si hi ha alguna princesa, concretament, a qui salvar. Però no dubto, ni per un instant, del poder dels habitants d’aquest regne que, lluny de viure atemorits, s’aixequen cada matí, emprenen les seves tasques i, a pesar de les moltes mentides i estratagemes perquè se’n tornin a casa i no facin soroll, surten al carrer quan cal, llegeixen, s’instrueixen, reflexionen, dubten, discuteixen, valoren, agafen embranzida –com el noble cavaller– i lluiten. El nostre no és un regne de cavalls i llances, avui dia, però sí que és un indret de roses i llibres com pot apreciar el foraster si té la fortuna de caure per aquí en un 23 d’abril qualsevol.

            Llibres per pensar, somiar, construir, dubtar, raonar; llibres per ésser nosaltres mateixos.

            Roses per estimar-nos i, a ser possible, vermelles, per mantenir ben viva la passió de tot un regne.

I, per si no n’hi ha prou en esperar que ens vinguin a veure, que ens coneguin, que ens reconeguin, alguns habitants del regne ja surten a fer el nostre Sant Jordi a d’altres indrets, com és el cas dels castellers de Vilafranca, –dignes cavallers–, que aixequen les seves torres humanes –com he sentit a dir als forasters– en ciutats tan universals com Nova York o Londres. I justament a la capital anglesa, on el 2014 també passaran coses, s’hi poden trobar aquests dies els nostres llibres i les nostres roses. És bonic veure “In Diamond Square”, de la donzella Rodoreda, en un mercat fora del regne.

Feliç diada i bones lectures!

ÉS PER L'ANGLÈS, O ÉS PER LA CONVERSA?

Ja fa temps que provo de trobar una activitat d’aquestes que ara en diuen “English conversation” que s’adapti, en horari, a la meva vida diària. Aquesta petita premissa –insignificant–, és la cosa més difícil del món, sembla mentida...

Necessito millorar el meu anglès. Quina frase..., a algú li és familiar? Us hi heu trobat mai, per casualitat? Si és així, segur que ja fa temps que no us passa com a mi; segur que ja vàreu trobar aquell horari compatible i fa temps que aneu a classes. Segur.

Durant un temps, la meva feina implicava parlar molt en anglès i, aleshores, no havia de lluitar contra els elements antinaturals per salvar la meva mala consciència. Però ara l’utilitzo poc i, per tant, la fluïdesa es perd tan ràpid com la mala consciència torna a créixer.

Per reactivar l’anglès a les nostres ments hi ha diverses opcions: podem llegir llibres, premsa o revistes; podem veure pel·lícules en versió original –subtitulada o no, això ja depèn de cadascú–; podem comprar-nos llibres de text, fascicles amb DVD’s o CD’s tutorials de tal i tal mètode –amb una cara que respon al nom i cognom del famós mètode, cosa que impressiona...–; podem apuntar-nos a una acadèmia d’idiomes a fer classes convencionals o classes de conversa; i fins i tot podem apuntar-nos a un grup d’aquells que es troba un dia a la setmana en una cafeteria o qualsevol altre espai de lleure i, mentre es coneixen i prenent cafè, parlen en el desitjat idioma.

            A base de preguntar, he detectat un fet curiós: la modalitat de conversa en anglès, sigui en una acadèmia, en un casal cultural o en una cafeteria, és l’activitat en anglès més sol·licitada que hi ha. Probablement, serà la més difícil per a trobar-hi plaça, perquè es tracta de grups reduïts i tan bon punt obren convocatòria, els plouen les inscripcions. I jo em pregunto: és per l’anglès, o és per la conversa?

Hi ha un munt de gent que passa moltes hores al dia sense parlar amb ningú, o que només intercanvien les mínimes paraules, tot sovint relacionades amb la feina, la compra, la visita al metge, l’escola dels nens... Hi ha un munt de gent que parla moltíssim a través de les xarxes –gairebé no sap respirar sense anunciar-ho al Twitter, al Facebook o a d’altres espais virtuals–, però que d’allò que se’n diu mantenir una conversa tradicional, n’ha perdut el costum.

Molta d’aquesta gent està convençuda que no li cal res més, perquè de fet està farcida d’ “amics” i de “followers” a la xarxa. I aleshores n’hi ha un que baixa el ritme de les seves piulades. I tu et preguntes: està malalt? Deprimit? No té res a dir? Hola? Però potser, només potser, es tracta d’una d’aquestes persones que, de cop i volta, se n’ha adonat que fa temps que no parla de veritat amb ningú –vull dir de manera tradicional–; que fa temps que no emet una frase sense comptar-ne el nombre de caràcters; que fa temps que no el senten quan riu o quan plora o quan crida –malgrat que ho intenta expressar amb els signes de puntuació i altres recursos del teclat–.

Aleshores aquest algú, comença a buscar nous mètodes de contacte humà i, sorprenentment, es veu a ell mateix tornant a aquells que, de tan tradicionals, es pensava que ja no existien. Però existeixen, encara! De vegades costa trencar el gel: trucar per telèfon a algú i sentir-li la veu; quedar en algun lloc a una hora concreta; asseure’s; preguntar; respondre; intercanviar; parlar.

            Actualment hi ha molta gent que ho fa, malgrat que és possible que hi hagi arribat a través d’estratègies camuflades, com l’anglès, l’italià o l’alemany. Fet i fet, qualsevol excusa és bona per trencar el gel.

DESCOBRIDORS DE SOMNIS

“Persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho”.

Aquesta és la definició de “mestre” que trobarem si busquem al DIEC o a l’Enciclopèdia Catalana. Una definició certa, però com succeeix amb infinitat de paraules, els diccionaris i enciclopèdies es queden curts.

            Mestre és la persona que ens acompanya al llarg del nostre aprenentatge des que som tan petits que encara no tenim memòria fins al final dels nostres dies, si així ho volem. Mestres són aquells homes i dones que ens hem anat trobant a dintre i fora de l’aula mentre apreníem a ser persones. Ens hi hem relacionat a l’escola, a l’institut, a la universitat, en l’aprenentatge de qualsevol ofici, però també a l’acadèmia d’idiomes, a l’autoescola, al taller de teatre, de dansa, de tai chi o de kung fu.

            Tots i cada un d’aquests personatges, ens ha ensenyat aquella ciència, art o ofici per als quals estaven preparats, amb títol o sense. I si han estat bons professionals i, nosaltres, bons alumnes, n’haurem après allò que cercàvem. Però si han estat encara millors, n’haurem extret alguna cosa més a banda dels coneixements específics a través dels quals hi havíem anat a parar.

Si fem l’exercici de pensar en els nostres mestres, de seguida se’ns començaran a acumular un seguit de rostres al cap i és força probable que ens trobem, de cop i volta, enmig d’un somriure. De tots aquests rostres, n’hi ha uns en concret que destaquen per sobre dels altres: aquests són els homes i dones que, a més a més de l’assignatura en concret, ens han descobert una passió, un possible “jo vull ser”, un nou somni, una fita.

            Si fem l’exercici de pensar-hi, ens adonarem que ells ens van ajudar a construir el nostre jo, ens van enlluernar d’una manera o altra, ens van fer pensar, preguntar-nos coses, ens van ajudar a conèixer-nos una mica més. Fa poc parlava d’una mestra de tai chi, i potser ara em tocaria parlar d’un professor que em va ajudar a decidir que volia estudiar Història. Quan un determinat capítol de la Història l’apassionava, ens l’explicava de tal manera que de vegades, fins i tot, acabava cridant, enfadant-se, com si visqués en pròpia pell aquell moment. Jo vaig començar a rumiar que si aquell mestre era capaç de sentir tot allò, devia ser que la Història era un món apassionant per descobrir. Em vaig decidir a provar-ho, i després de cinc anys em llicenciava. No només em van agradar aquells estudis, sinó que, quan els vaig acabar, els hauria tornat a fer de dalt a baix. Així doncs, gràcies, Agustí.

            I allà en vaig conèixer d’altres, de professors, com en Ricard Salvat en l’àrea d’Història de l’Art Dramàtic, o la Lourdes Cirlot en l’àrea d’Història de l’Art Contemporani. Personatges que em feien patir per no tenir prou temps per llegir tots aquells llibres que recomanaven, o obres de teatre que calia veure, o viatges a fer per observar tot allò que l’home ha anat creant al llarg de la història.

Mestres, descobridors de somnis i passions, gràcies a fer bé la seva feina i anar encara més enllà. Exactament el que es reflecteix en algunes bones pel·lícules que han tractat aquest tema, com ara “Adéu, Mr. Chips”, amb un Peter O’Toole fent de mestre a vàries generacions d’alumnes d’un col·legi al cor d’Anglaterra; “El club del poetes morts”, on un professor –Robin Williams– trasbalsa les estretes ments d’un col·legi elitista amb els seus mètodes innovadors i personals; “Professor Holland”, protagonitzat per un Richard Dreyfuss en el paper d’un músic que descobreix les immenses possibilitats de l’ofici d’ensenyar; o “L’indomable Will Hunting”, on es planteja la problemàtica d’un alumne tan dotat per les matemàtiques com per posar-se en seriosos problemes.  

Perquè se’n parla molt, darrerament, dels mestres; perquè els veiem sovint manifestar-se per les retallades, per la recentralització escandalosa que proposen des de Madrid, perquè els paguen un sou miserable, o els foten al carrer, o els omplen les aules de més alumnes dels que poden arribar a mirar als ulls. I és important, mirar als ulls, perquè potser en alguns d’aquests, hi està naixent l’espurna d’un ofici, art, ciència o passió que faran a la persona una mica més feliç.

HISTÒRIES DALT DEL TREN

La crisi i els pocs recursos econòmics han revifat més que mai un mitjà de transport que podia semblar que havia quedat antic o, si més no, relegat a un paper de segona: el tren. Aquell que va arribar amb la revolució industrial i que va modernitzar la vida i el transport dels nostres besavis i avis, que permetia transportar tota mena de coses i aliments d’uns països a altres, que permetia unes xarxes comercials molt més ràpides i efectives que no pas els cavalls, aquell nou invent del segle XIX que va revolucionar el món sencer i les relacions humanes, va perdre patina i modernitat quan al segle XX li va sorgir la competència de l’avió.

 

El nou mitjà de transport aeri, de passatgers, a més a més de mercaderies, va transformar completament la nostra manera de viatjar, com en el segle XIX ho havia fet el tren amb la dels nostres avantpassats. I els avions, aleshores, ens va introduir el nou concepte del temps, o més aviat, la pressa. Per què gastar hores, dies o setmanes per a creuar fronteres i recórrer països per terra ­–per no parlar de fer-ho per mar- si es pot fer per aire en un període de temps infinitament més curt? Per què perdre temps en el viatge en si mateix, en el trajecte que ens porta d’un indret a l’altre, quan el més important és allà on anem, és a dir, el nostre destí final?

                Si pensem en un trajecte d’avió, és obvi que, quan abans arribem al destí, millor. Perquè l’única cosa que podem fer –a banda de llegir una estona o veure allò que ens imposin en una pantalleta penjada del sostre- és observar l’hostessa recórrer el passadís amunt i avall, amunt i avall, potser un cop de colze, potser el feliç esdeveniment del carret del menjar, de les begudes, del cafè que no volem o, el que és pitjor, del carret del duty free. Les finestres ens mostren un tros de cel blau, els núvols canviants, la negror absoluta de la nit i poca cosa més.

El tren és una altra cosa. Sempre he pensat que no hi ha viatge millor que arribar al teu destí assegut en un vagó de tren. El trajecte, ja de per sí pot ser molt estimulant, perquè té la mesura de l’home, de tocar de peus a terra i anar descobrint el paisatge canviant a través de la pròpia mirada. Podem saber més del país, la ciutat o la petita població on arribem gràcies a tot allò que veiem i que ja ens comença a donar pistes del que ens trobarem al final del camí.

El tren té el romanticisme dels vells temps, tant si es tracta d’una màquina d’època per a recorreguts turístics com si viatgem amb els més moderns equipaments. En els seus compartiments sempre hi passen coses, es coneix tota mena de gent, es disposa de temps per parlar, per llegir, per rumiar nous projectes, per estretir vincles amb algú, per enamorar-se.

     La literatura i el cinema n’ha fet nombroses pel·lícules, dalt d’un tren, essent l’escenari perfecte tant per a una història d’amor com per a un meditat assassinat. En un tren amb tanta patina com l’Orient Express, Agatha Christie matava un milionari nord-americà a base de dotze punyalades, donant feina de valent al seu Hercule Poirot, que havia d’investigar entre una sèrie de passatgers il·lustres, cadascun amb la seva coartada pertinent. També, dalt d’un tren, provocava un encontre Alfred Hitchcock –tot inspirant-se en una novel·la de Patricia Highsmith- entre dos estranys, per a cometre un doble assassinat. Tanmateix, no tot són males intencions les que viatgen en els vagons, perquè bé que una Meryl Streep era capaç d’enamorar-se d’un Robert de Niro molt jove en un trajecte diari cap a la ciutat, o anys més tard, en un viatge en tren per Europa, d’aquells que sempre ha fet la gent jove en un moment determinat de la seva vida, un Ethan Hawke coneix a una Julie Delpy, acordant fer parada a Viena per veure si en vint-i-quatre hores és possible fer néixer l’amor entre noi nord-americà i noia europea.

Històries dalt del tren, reals, inventades, narrades per grans escriptors, dirigides per bons cineastes... totes elles transcorregudes mentre la màquina llisca per les vies travessant paisatges propers o llunyans, llacs, muntanyes, glaciars, vegetació exòtica, camps de blat, terrasses de vinyes, sabanes africanes, seguint el curs d’un riu i, de vegades, arribant fins al mateix mar. Persones de tota mena que s’asseuen als seus vagons i observen a través de la finestra mentre veuen canviar el paisatge i s’adonen, al cap i a la fi, d’aquest gran invent que connecta casa nostra amb els indrets més recòndits i sorprenents del món. 

SAVIESA ORIENTAL

Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada. La vida passava de pressa davant dels meus ulls i ni tan sols arribava a fixar la mirada en res concret. En aquell període de temps em vaig convertir en una malabarista que feia anar més pilotes de les que humanament podia. Volia ser i arribar a tot arreu i, com ens passa a tots els mortals que patim ceguera temporal, el cos em va començar a llençar advertències a la manera més clàssica: estrés, migranyes,

hèrnies cervicals, una son que no te l’acabes perquè no dorms bé, perquè has oblidat aturar-te una mica, només una mica, i descansar de veritat... Probablement, a més d’un o una li resulti familiar aquesta situació.

Va ser aleshores quan vaig descobrir el taixí i, de passada, la filosofia oriental. Quan anomenes aquesta paraula, la primera imatge que acudeix a la ment és la d’aquells vellets xinesos que practiquen una mena de gimnàstica coreografiada i pausada en els parcs públics d’Orient. Poques persones occidentals en tenen gaire més informació, i això que la pràctica del taixí amaga un món molt més enllà d’aquesta visió amable i estètica dels vellets xinesos.

El taixí és un art marcial d’origen incert practicat al llarg dels segles per una sèrie de famílies xineses que en guardaven els seus secrets gelosament. Les claus per a practicar-lo es transmetien de generació en generació i servien per a l’autodefensa i també per a la relaxació. Un art marcial que parteix de premisses tan antibel·licistes com “utilitza la ment i no la força”.

Cada un dels seus moviments es coneix amb una frase tan suggeridora com “acariciar la cua del pardal” o “apartar la crinera del cavall” o “abastar l’Univers”. Tots ells són d’aparença senzilla i s’encadenen els uns als altres configurant formes de gran bellesa que els mestres xinesos i deixebles occidentals han après. La pràctica del taixí pot semblar fàcil, poca cosa, però amaga un veritable esforç de concentració, memorització i aprenentatge que, si aconsegueixes assolir-lo, et porta a un estat d’equilibri cos i ment a través del qual, us ho asseguro, es pot assolir la felicitat. Perquè aquesta no és altra cosa que aquells instants en què t’atures, observes al teu voltant i t’agrada allò que veus.

Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada i vaig trobar una mestra de taixí que em va ajudar a aturar-me, respirar i observar el món al meu voltant. L’Evelyn Cabiles em va iniciar en un art desconegut que, segons diuen els mestres xinesos, t’acompanya durant tota la vida.

Evelyn A. Cabiles

I de la Xina al Japó, de la mà del poeta Matsuo Bashô, un dels grans mestres del haikú, una  forma de poesia tradicional japonesa que, a través de poemes curts, es dedica sovint a la contemplació i l’exaltació del món natural que ens envolta. Fa unes setmanes que vaig llegir una ressenya d’en Jordi Llavina, publicada al suplement cultural del Punt Avui, en la qual parlava del poeta i d’un llibre de viatges seu, recentment publicat en català. En Llavina en transcriu un passatge on el mestre descriu un instant del viatge realitzat a peu pel nord del Japó: “Ens vam asseure en una roca per descansar una estona i vaig reparar en un cirerer d’uns cinc pams d’alçada amb les flors mig obertes. Que ni tan sols aquest cirerer tardà, mig enterrat a la neu, s’hagués oblidat de la primavera em va omplir d’emoció: era com sentir el perfum de les flors de prunera en la calda de l’estiu”.

            Sembla que el poeta Matsuo Bashô es va convertir aviat en una celebritat i va esdevenir mestre de poetes. Però a ell li agradava recórrer el seu país a peu i contemplar la natura. Era així com trobava la seva font d’inspiració, contemplant de manera directa tot allò que l’envoltava. Convertia aquestes vivències en haikús d’exquisida senzillesa, tot seguint el camí dels seus predecessors. Tanmateix, ell aclaria: “No segueixo el camí dels antics; cerco allò que ells cercaren”.

I si ens plantegem què cercaven i cerquen els poetes de totes els temps i cultures, ens adonem que no és cap secret, ni cap cosa inabastable. És simplement un esclat de color, de primavera, de vivència, de vida. Només cal aprendre a observar i no deixar-s’ho perdre a causa de la nostra terrible pressa.

UN PAÍS AMB POCA XOCOLATA...!

“Som un país que consumim poca xocolata”, afirma el mestre xocolater Enric Rovira. Català internacional gràcies al seu talent i innovació en aquest aliment temptador, jove emprenedor, artista de cap a peus... són moltes les definicions d’aquest noi que, a més a més d’haver-hi coincidit a escola, era el fill dels pastissers del meu barri d’infància. I recordo aquella pastisseria com un dels indrets més dolços i familiars dels temps passats, perquè allà hi acudíem els caps de setmana a comprar les postres més delicioses, a encarregar els pastissos d’aniversari o qualsevol dolç de temporada que significava festa i família alhora. Els pares de l’Enric atenien la meva mare amb aquell ofici d’abans, i mentrestant jo observava amb ulls àvids el mostrador del davant, ple de suculències que eren embolicades amb el paper, la capsa, el llaç i tot aquell cerimonial típic d’una altra època. El fill dels pastissers, –tan sols un any més gran que jo–, entrava i sortia de l’obrador amb la seguretat de qui es troba a casa seva, al negoci familiar, sabent exactament què es cuina més enllà de la porta que separa la clientela, quines subtileses de nata, xocolata i crema es preparen a l’altra banda de la pastisseria.

            Recordo que ens vam fer grans i que cadascú va seguir amb els seus estudis específics i que, quan anàvem a la Pastisseria Rovira, els pares comentaven les coses dels fills, com creixen, què volen fer... I l’Enric treballava a la pastisseria però ja se li veia la mirada encesa de l’artista que vol anar més enllà. Sembla que va posar-li els ulls a la xocolata com a matèria a partir de la qual realitzar els seus somnis. I així ho va fer.

Fa molt temps que no vaig a la Pastisseria Rovira perquè visc lluny d’allà; em consta que hi segueix el pare, i que l’Enric té un obrador i una empresa propis des de fa ja molts anys, on elabora obres d’art en xocolata que després distribueix per tot el món. Sé que ha treballat amb els grans cuiners, com Ferran Adrià; sé que del seu taller de xocolata hi surten rajoles de Gaudí i Puig i Cadafalch, barretines, floquets de neu, planetes del sistema solar, maridatges de xocolata amb llimona, pebre rosa, maduixa, safrà, gingebre, bitxo i molt més. I me n’alegro molt quan veig les seves capses de disseny impecable en els espais gastronòmics més il·lustres del món, perquè em recorda un nen de mirada encesa i força tímid que amagava un somni de xocolata que més tard li vam descobrir.

La xocolata està plena de virtuts i no tant de pecats, com ens han volgut fer creure des dels segles dels segles. Els maies ja es referien al cacao com “l’elixir dels déus”, i els asteques el consumien en les altes esferes per als plaers més exquisits. Diuen que la xocolata conté antioxidants que retarden el procés d’envelliment; diuen que té propietats antiinflamatòries, que pot reduir el risc d’infart o d’ictus, i fins i tot ens pot alleujar l’ansietat –aspecte gens menyspreable, en el món en què vivim–. Aconsellen els experts que, de la varietat negra, n’hauríem de consumir uns 20 grams al dia –l’equivalent a dos quadrats d’una rajola–, de la mateixa manera que s’aconsella l’exercici diari i una bona dieta mediterrània. No és cap tonteria, i potser que ens traiem de sobre els antics tabús. Perquè parlant de xocolata i de tabús, també em ve a la ment aquella pel·lícula protagonitzada per la Juliette Binoche i que precisament tracta d’això: de xocolata, de tabús, i de intolerància. “Chocolat”, –del director de boníssimes pel·lícules com “Querido intruso”, “¿A quién ama Gilbert Grape?” o “Las normas de la casa de la sidra”–, explota el poder afrodisíac que se li atribueix, també, a la xocolata. Perquè expliquen que aquest aliment conté una substància que és, precisament, la que el nostre cos segrega quan ens enamorem. La pel·lícula està explicada a manera de faula, i la història arrenca quan una mare i una filla s’instal·len en un poblet de França en el qual hi regnen les tradicions més ancestrals, els prejudicis més ferotges i una por terrible al plaer. Justament en un entorn com aquest, mare i filla hi obriran una xocolateria.

Xocolata traduïda en art. Xocolata traduïda en cinema. I per si no n’hi hagués prou, xocolata convertida en causa solidària: el Museu de la Xocolata de Barcelona, en col·laboració amb l’AFANOC, ha engegat una campanya en la qual hi han participat diversos artistes i esportistes. Pilarín Bayès, Juste de Nin, Bojan, Isidre Esteve, Asha Miró, Marc Comas, Manolo García, Philip Stanton han dissenyat embolcalls especials per a unes rajoles de 25 grams de xocolata que es poden comprar al propi museu o bé a les pastisseries. I de cada rajola que ens emportem, a més a més dels beneficis que en treu el nostre cos, 50 cèntims de cada venda ajuden a mantenir oberta la Casa dels Xuklis, una casa impulsada per l’AFANOC (Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya) que acull a les famílies dels nens malalts de càncer quan s’han de desplaçar a Barcelona per als tractaments mèdics necessaris. D’aquesta manera, el nen té a prop la família sense que aquesta hagi d’assumir, a més a més del patiment que ja acompanya la pròpia malaltia, els elevats costos d’una estada a la ciutat.

Encara hi ha dubtes, doncs, sobre el consum de la xocolata?

CARTES

Ho puc afirmar amb rotunditat: “Adreça desconeguda” és la millor obra de teatre que he vist aquest últim any. Aparentment, pot semblar que una història sense grans escenaris –una catifa, dues cadires, una làmpada...–, sense molts personatges –només n’hi ha dos, d’actors, en tota l’obra–, sense grans efectes escènics, no ens pugui sacsejar per dintre, ni sorprendre’ns en gran mesura, ni fer-nos aplaudir fins que les mans diuen prou de tan adolorides com queden. Però això és exactament el que li succeeix a tot aquell que va a veure aquesta obra, si és que s’estima el bon teatre i les històries senzilles i extraordinàries alhora.

 

“Adreça desconeguda” és una obra de teatre que parteix d’un llibre de Kathrine Kressmann Taylor i que dirigeix i interpreta a La Villarroel aquest tros d’actor que es diu Lluís Homar. Compartint escenari amb un altre tros d’actor, l’Eduard Fernández, ens expliquen la història d’una amistat entre dos homes separats per un oceà i pel progressiu ascens de la ideologia nazi. Tots dos són alemanys, tots dos residien a San Francisco des de feia anys, tots dos comparteixen negoci i una amistat gairebé de germans. Però l’un és jueu; l’altre no. Corre l’any 32 quan en Martin Schulse torna a l’Alemanya que aviat impulsa un nou canceller, Adolf Hitler, mentre en Max Eisenstein es queda als Estats Units. S’inicia la correspondència entre els dos amics, una correspondència llegida de manera alterna i que va avançant en el temps de la mateixa manera que avança la sorpresa, la incomprensió, l’horror.

            Quan en Martin escriu a en Max que sempre l’ha estimat no pas a causa de la seva "raça", sinó MALGRAT aquesta... un crit silenciós ho esguerra tot, perquè no hi ha ment humana que pugui comprendre això i menys encara tolerar-ho. No hi ha marxa enrere, la mateixa Guerra Mundial és iniciada entre aquests amics fins i tot abans que els soldats es matin els uns als altres. I això que s’estimaven com germans...

Unes cartes per a descriure una amistat i tot un món que la determina al darrere. La correspondència entre dues persones ens mostra tipus de relacions: d’amor, de desamor, d’il·lusions compartides, d’anhels perduts, de tot allò que van compartir en un moment determinat dos éssers humans en la distància. Em ve a la memòria una entranyable pel·lícula que també es basa en la relació epistolar dels seus dos personatges, en aquest cas, una escriptora novaiorquesa i un llibreter anglès. La pel·lícula, que porta el mateix títol que la novel·la en la qual està inspirada, –“84 Charing Cross Road”, és una exquisidesa digna de veure o reveure, amb l’afegit de poder gaudir de la magnífica interpretació d’Antony Hopkins en el paper de llibreter i d'Anne Bancroft com a escriptora nordamericana.

I també gràcies a la correspondència entre alguns dels nostres més preuats escriptors, poetes, filòsofs, músics, artistes de totes les disciplines, avui dia tenim el privilegi d’assistir a tot allò que pensaven o sentien en una determinada època de les seves vides. Com si ens escoléssim enmig d’una conversa íntima, de manera furtiva, coneixem el seu aspecte més humà, més personal, i que en molts casos ens fa comprendre millor la seva obra o el seu pensament. Joan Sales, Carles Riba, Josep Pla, Màrius Torres, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany... només amb els de casa, la llista ja esdevé infinita. Però de cartes n’hi ha rescatades de tots els racons del món i per a tots els gustos: de Tolstoi, de Faulkner, de Karen Blixen, de Kafka, de Flaubert, de Cortázar, de Henry James, del poeta Neruda, del pintor Vincent Van Gogh i de tots aquells cors sensibles que van tenir o tenen coses a dir.