TRASLLAT DE PIS

Ens hem traslladat! 

Si voleu seguir llegint els articles de La Finestra aneu al nou blog

I si us ve de gust, podeu donar un tomb per la nova web de Tània Juste  

REDECORANT LA FINESTRA

Comença el compte enrere per a l'arribada de l' "Hospital dels pobres" a les llibreries! 

A poques setmanes del 6 de novembre arriba el moment de redecorar aquest piset i farcir la finestra de novetats. Estem de reformes, de la mateixa manera que ho fem quan arriba el nou fill a casa, o decidim anar a viure plegats o qualsevol altra circumstància que s'ho mereixi. 

Prometo mostrar la coberta del llibre ben aviat; prometo sorprendre amb una història que a mi m'ha tingut completament absorbida i vivint durant el darrer hivern en la primera meitat del segle XX. Precisament en aquella Barcelona on tot era possible, en paraules de la Pema Maymó, la meva editora.  

L'ART DE LA HISTÒRIA

Entre les moltes coses que una vegada em vaig plantejar ser, –suposo que l’ofici d’escriure et fa pensar que pots inventar-te la vida un munt de vegades–, hi ha la de dedicar-me a la museografia o, en altres paraules, l’art d’explicar les obres amb les quals compta un museu. És per això que quan visito una exposició o la col·lecció permanent d’un museu m’imagino si jo hauria fet la mateixa disposició de les obres, si jo hauria explicat el fil conductor que les uneix d’una manera semblant o si ho hauria capgirat tot del revés. Perquè la manera com passegem a través de les sales que contenen una col·lecció d’obres d’art, un recull meditat, estudiat, interpretat d’un moment de la història de l’art o d’un artista en particular o d’un moviment concret, és la manera en què entendrem aquella col·lecció. Cada exposició és una proposta d’un viatge a alguna part que, en el primer instant, no coneixem i de vegades, només de vegades, pot esdevenir el punt de partida a un descobriment, a alguna cosa que et sacseja per dintre i de la qual en vols saber més.

Dit això, m’agradaria recomanar un matí al Museu Nacional d’Art de Catalunya i, en aquesta ocasió, una passejada per la seva primera planta on, des del mes de setembre, es pot descobrir o re-descobrir un patrimoni que deixa bocabadat. Parlo d’una col·lecció d’obres d’art que daten des de mitjan del segle XIX fins als anys 50 del segle XX i que suposen un viatge al principi de la modernitat. Un patrimoni que s’ha anat fent des que el 1888 Barcelona es va posar en el punt de mira internacional a través de la seva Exposició Universal i que ara llueix com un vestit nou en les sales del primer pis del Palau Nacional –construït, per cert, quan la ciutat va repetir experiència internacional en l’Exposició de l’any 29.

"Plen air", Ramon Casas  cap al 1890

La col·lecció d’art dels segles XIX i XX exposada al Museu Nacional se’ns presenta amb tan bon ofici que qualsevol pot fer-se una idea molt concreta de com funcionaven els homes i les dones de fa més de cent anys. No és un recorregut cronològic o classificat per artistes, a la manera convencional, sinó que representa un viatge al naixement de l’artista modern. Perquè parlem d’una època apassionant que compren una fi de segle –amb tota la càrrega psicològica que això comporta– i un principi de nova centúria que, com al llarg de tota la història, ve acompanyada d’una voluntat de trencar amb tot l’anterior.

Ombres reflectides, Lluís Masriera, 1920

Un recorregut, des de les primeres sales, per l’espai de més rellevància, el taller de l’artista, i una mirada atenta a la figura mateixa del creador. Eren iguals els pintors d’altres segles que els que van viure i crear durant aquests anys? En absolut. Si l’Església i l’aristocràcia havien estat els grans impulsors de l’art fins aleshores, a mitjan del XIX tot això canvia amb l’arribada d’un nou client: el burgès. Avançant per les sales del Museu Nacional ens adonem de qui eren, què volien i què rebutjaven en l’art, quin paper jugava l’artista i com es mostrava aquest a ulls del món. Ho farem a través de retrats, d’autorretrats, de paisatges, d’escenes quotidianes, de figures de tota mena pintades o esculpides pels grans com Casas, Rusiñol, Mir, Vayreda, Fortuny, Picasso, Gargallo, González, Nonell... però també de la mà de les altres arts que tan es popularitzen durant el nou segle, com el gravat, la fotografia, el cartellisme, el primer cinema i els mobles, els vitralls, la revista il·lustrada.

La ballarina, Pablo Gargallo  1929

            Modernistes, japonesistes, impressionistes que van a París i pinten “en plen air”, noucentistes, avantguardistes... Un recorregut que ens demostra que el món, des dels temps del taller de l’artista vuitcentista, definitivament ha canviat. 

Aixafem el feixisme, Pere Català  1936

EN DEFENSA DELS CLÀSSICS

Aquest any són tres els nebots que han començat els seus estudis a la Universitat. Cadascú ha triat una carrera diferent, cadascú ha tingut la immensa sort d’accedir al lloc desitjat. I fa molta impressió, perquè ells són els primers dels que, a la nostra família, encara coneixem com “els nens”.

 

Un feliç esdeveniment que em remet directament a aquell primer dia de fa 24 anys en què jo mateixa vaig trepitjar el que, durant els propers 5 anys, seria la meva Facultat. Recordo aquell dia i tots els que van seguir perquè és precisament aquest el moment de la teva vida en què tot plegat comença a tenir sentit. Fins aleshores és un anar fent, un comentar “jo vull ser”, “jo vull fer”... però és quan et trobes a la facultat, o a les classes especialitzades, o a la teva primera feina quan comences a creure’t que sí, que ara ja decideixes tu.

I és un gran moment personal, almenys així el recordo jo, ja que de cop i volta t’entra una nova curiositat pel món. No només et dediques a començar a formar-te en allò que t’agrada sinó que, a més a més, t’entra un afany irrefrenable per esdevenir una persona més culta, més experimentada, capaç d’una opinió pròpia que se sostingui fermament sobre les bases del coneixement. Llegir és el gran aliat en aquests anys d’aprenentatge i d’especialització, ets com una mena d’esponja i de tot n’acostumes a treure profit.

            Per a mi va significar els anys del descobriment dels clàssics de la literatura, -també del cinema, de l’art i del teatre-, en el sentit de que ja no es tractava d’una llista imposada, sotmesa a lectura obligatòria i a examen, sinó d’una llista inacabable de reptes que em mostrarien, a través dels segles, els valors universals. Perquè això és un clàssic, malgrat que hauríem de canviar-li el nom donada l’al·lèrgia que els adolescents d’avui dia li tenen: és exactament aquella obra que et sacseja per dintre independentment de quan va ser escrita; és aquella història, aquell personatge, aquella reflexió que et fa sentir una empatia tan salvatge que notes que alguna s’ha remogut per sempre més en el teu interior. Tolstoi, Flaubert, Thomas Mann, Oscar Wilde, Virginia Woolf, Sándor Márai, Dickens, Rodoreda, Pla, Oller, Sagarra... Seria impossible anomenar tots i cada un dels que, d’una manera o altra, ens han fet les persones que avui som. Perquè som el que llegim, el que veiem, el que sentim i el que vivim en primera persona perquè volem. I no imagino un camí cap a la maduresa, cap a la formació de la persona que serem, cap al criteri que tindrem i els valors que decidirem defensar, sense aquests dos mots que, malgrat que sonin antics, esdevenen tan poderosos com la vida mateixa: els clàssics.

VIDES AMBULANTS

No devia ser molt bona perquè no en recordo el títol, però una vegada vaig veure una pel·lícula en la qual el protagonista, cuiner de professió, donava un gir a la seva vida quan comprava una camioneta i la convertia en el seu petit restaurant sobre rodes. Sembla que aquest estiu també s’ha estrenat una pel·lícula amb argument similar, “Chef”, del director i actor nord-americà Jon Favreau i no és estrany ja que el fenomen del “food trucking” està arrelant amb molta força a diverses ciutats del món.

Va començar als Estats Units, amb aquelles parades ambulants de menjar ràpid, barat i de dubtosa qualitat que tots hem vist en infinitat de pel·lícules. Els brokers de Wall Street, els executius dels anys vuitanta i dels noranta destinant cinc minuts al dia a baixar al carrer i menjar una salsitxa plena de ketchup i mostassa, no exempts d’un alt risc d’embrutar-se el vestit impecable. Però el nou mil·lenni va portar la presa de consciència sobre el que menjàvem i les conseqüències que això tenia en la nostra salut. El retorn al bon menjar, a la cuina feta a casa, el desig per una oferta gastronòmica que fos bona, sana i assequible alhora, va portar a reinventar, també, el menjar a peu de carrer. Van sorgir els primers food-trucks d’un moviment que s’ha anat expandint més enllà del continent americà i que poc a poc es va implantant a tota Europa. El nostre país només és al principi d’aquest moviment, ja que les lleis no beneficien la mobilitat d’aquests chefs ambulants i intrèpids, però només és qüestió de temps que les autoritats se n’adonin que, tal i com ja han fet altres països, cal anar adaptant les normatives a les noves necessitats dels ciutadans.

Són les festes de la Mercè i a Barcelona, al Parc de la Ciutadella, han posat el fre més d’una vintena de camionetes-restaurant que ofereixen un ventall divers de possibilitats gastronòmiques: gelats, sandvitxos espectaculars, crêpes delicioses, croquetes de 12 varietats, menjar fumat, sushi, pasta i tota mena d’especialitats. Només per uns dies, després se’n van a d’altres indrets. Perquè aquest és l’esperit del moviment: la seva temporalitat, l’esperit de llibertat que dóna el fet d’anar sobre rodes, la fantasia de l’efímer, l’afany de noves experiències en ruta.

I al volant de cada furgoneta, roulotte vintage o camió una història digna d’explicar, com la d’una filla que decideix restaurar la furgoneta vella del pare per començar el seu futur, com la d’un grup d’amics que comencen a fer fumats al terrat de casa per acabar sobre rodes venent el que fan, o la d’un cuiner fart del restaurant convencional que no li ofereix la possibilitat del tracte directe amb el client i es llença a la piscina –o més ben dit, a la carretera!– amb un nou format més petit i personal. Segur que de cada història en podria sortir un bon llibre, ja que no hi ha res més literari com el fet de deixar-ho tot, fer un gir de noranta graus a la teva vida i començar de zero amb un nou i estimulant projecte entre mans. Em ve a la ment l’argument d’un llibre que, si bé parla de llibres i no pas de menjar, significa també el principi d’una nova vida: “La librería ambulante”, de Christopher Morley,  una petita joia d’aquelles que editorials com Periférica ens fan descobrir darrerament.

Els petits formats ajuden a la persona a retrobar-se amb un mateix; la distància curta en el tracte humà ens fa més rics, ens ajuda a reflexionar i, sobretot, ens obre un nou món de possibilitats.

TOSSUDAMENT IL·LUSIONATS

“Sàpigues que persistirem, tossudament il·lusionats”

No és una frase meva, sinó extreta de la carta que signen Muriel Casals i Carme Forcadell, en nom d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, per donar les gràcies a tots els que vam assistir a la Via Catalana 2014. Ens expliquen, amb aquell to decidit i irrefutable de sempre –que totes dues dones també porten estampat a les ninetes–, que pensen seguir endavant, ara més que mai, en una tardor que es presenta intensa, decisiva, profundament interessant.

(Foto: Roser Cullell   Instagram: @rosercv)

S’ha escrit molt sobre l’11 de setembre, hem omplert portades de diaris d’arreu del món amb les nostres samarretes grogues i vermelles, amb el nostre tarannà tan pacífic i democràtic com ferma és la nostra voluntat, i jo em quedo amb aquesta frase que defineix a la perfecció un sentiment que, penso, és compartit per molts.

I comencem el nou curs! Per fi, l’escola ha obert les portes i la rutina dels nostres fills ens permet tornar a la normalitat, a la feina feta en condicions. I ens ho agafem amb ganes, ja que aquesta tardor no només ve repleta de noves obres teatrals, musicals que tornen després de molts anys –“Mar i cel!”–, estrenes cinematogràfiques a càrrec de bons directors –com ara Clint Eastwood–, exposicions amb petites grans joies d’altres museus –com les que han vingut del Museo del Prado–, concerts, festivals i fires de tota mena sinó que aquesta nova estació també ve carregada de novetats literàries, entre elles, “L’hospital dels pobres”, el meu nou fill literari del qual me’n sento molt orgullosa!

Una història al voltant de la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el més gran conjunt modernista de tots els temps, on conflueixen les vides de diversos personatges relacionats amb el món de la medicina i de l’art. Una història que, des de la ficció, recrea un món i un moment que van viure els pioners de la medicina moderna i de les arts del 1900. Metges, germans i germanes de la Caritat, mestres artesans i els seus deixebles, dones pioneres... tots involucrats en aixecar un somni d’hospital per assistir als pobres de la ciutat. A través d’ells, podrem entendre els primers batecs d’un món absolutament nou i modern que ja despuntava en els primers anys del segle XX.

Un fill literari que veurà la llum a principis de novembre, el mateix mes que tots plegats escriurem les línies del nostre futur.

Comencem, doncs, temporada i ho fem tossudament il·lusionats.

US DESITJO UN MOLT BON ESTIU

... I BONES LECTURES!

CINEMA A CASA

Torno de l’escola, de la facultat, de la feina i sé que m’espera un vespre tranquil. Truco algú: quedem per veure una pel·lícula? A casa teva o a la meva? Vaig al videoclub que hi ha al barri, sempre el mateix noi rere el taulell amb la vista fixada en la pantalla que té al davant. Un moviment lleu de cap a manera de salutació, s’avorreix mentre els clients entren, trien, remenen les prestatgeries ben endreçades, plenes de títols per a tots els gustos. Una de por, una comèdia, un bon drama o un clàssic? Depèn de l’estat d’ànim, de la companyia... de tantes i tantes coses.

Aquest és l’esquema clàssic de les visites al videoclub durant els anys 80, 90, 00... Després van venir els videoclubs-caixer, on la targeta de soci tenia un crèdit de diners i ni tan sols calia que entressis a la botiga per triar la pel·lícula, ja que el caixer i el dispensador eren al seu exterior. Llàstima del noi rere el taulell, que poc a poc va perdre la seva raó de ser... A través de la pantalleta del caixer, podies veure els títols de les pel·lícules endreçats per gènere, per ordre alfabètic, per “les més vistes” o “les més recomanades” –quin perill, quina subjectivitat!–, i si el videoclub-caixer era modern també podies visualitzar el tràiler de la pel·lícula!

Hi ha pel·lícules, sobretot dels anys 90, que inclouen algun personatge que treballa en un videoclub. Allà, en aquells espais de culte al cinema que es pot veure a casa per un preu raonable, es donaven casos de flirteig, de noves coneixences, descobriments de tota mena i gènere.

La boda de Muriel

Jersey girl

Com en una mena de foc lent, el videoclub de cada barri, de cada poble, ha anat desapareixent i deixat pas a altres tipus de comerços més pràctics, perquè, qui lloga, avui dia, una pel·lícula en un videoclub? Si fins i tot n’hi ha d’on-line, en gran diversitat de formats i de paquets televisius! Per no parlar de la gran quantitat de persones que, directament, opten per una descàrrega...

Doncs bé, no ens hauria de sorprendre el més mínim que un videoclub com Video Instan, el local de cinema a casa més emblemàtic de Barcelona, amb el catàleg videogràfic més exhaustiu de tot el país, surti a les notícies del vespre anunciant que es troba en perill de tancament. La seva persiana s’ha aixecat cada matí des de fa una pila d’anys i n’ha vist passar de tots els colors; pels seus passadissos hi han circulat cinèfils de tots els temps i en les seves prestatgeries ha estat possible, des de sempre, trobar-hi allò que era impossible en qualsevol altre lloc. Amants del cinema: aixequeu-vos i defenseu un dels últims bastions!

Els propietaris de Video Instan fan ara una crida per recollir firmes: demanen a l’Ajuntament que els declari botiga emblemàtica, només d’aquesta manera podran fer front a un lloguer que s’apujarà i a un mercat que se’ls menja lenta i impassiblement. Un patrimoni de la ciutat, del país, del cinema, de tots als qui el cinema ens fa feliços.

LA DESCOBERTA D'UN MÓN IMPERFECTE

Llegint una breu novel·la d’una de les meves escriptores favorites, Irène Némirovsky, he tornat a reflexionar un cop més sobre la seva terrible mort.

Quan, fa molts anys, la vaig descobrir a través de la que considero la seva millor obra, “Suite Francesa”, sobre l’ocupació nazi d’una part de França i sobre com els habitants d’un poblet conviuen amb els soldats alemanys allà instal·lats, vaig ser conscient de la seva realitat i també de la seva terrible mort, en arribar al final del llibre. I no pel final propi d’aquest llibre, ja que no en té: “Suite francesa” és una novel·la inacabada d’una escriptora que, per la seva condició de jueva, va ser detinguda i deportada a Auschwitz, on va morir de tifus al cap d’un mes.

 

S’havia refugiat en un poblet de la Borgonya, amb el seu marit i les seves dues filles, però el govern de Vichy no només li va prohibir publicar, –els jueus no hi tenien dret–, sinó que la va anar a cercar i la va matar. Al seu home el va perseguir el mateix final, després d’uns mesos de provar de salvar-la. Dues nenes van quedar soles, amb un munt de lletra escrita de la mare que, algun dia, quan el món canviés, arribarien a publicar.

Una realitat tan tràgica i incomprensible com la que ens ha arribat a través de centenars de veus que van viure l’Holocaust. Algunes d’aquestes veus són infantils: n’hi ha de fictícies –com el cas d’ “El noi del pijama a ratlles”–, i n’hi ha de colpidorament reals –com el cas de l’Anna Frank–. Tenen en comú el fet d’esdevenir, en molts casos, la primera lectura que fa una nova generació sobre l’horror nazi. Adolescents que no han viscut ni les guerres del segle XX ni la conseqüent postguerra, tenint així una mirada del tot llunyana sobre el que va succeir; adolescents com els meus fills, els meus nebots, com els amics de tots ells, que a través d’unes primeres lectures amb veu de nen o de nena s’endinsen en allò que difícilment es pot explicar. Menys encara entendre-ho o digerir-ho. De veritat que als jueus els van fer això? Què vol dir genocidi?, pregunta una boca que fa quatre dies era, encara, al món dels infants.

 

El despertar adolescent és magnífic, estimulant, complicat. No només descobreixen el seu entorn més immediat, sinó el món sencer i la condició humana amb totes les seves llums i ombres. Per primera vegada, els pares no tenen resposta per a tot; per primera vegada, hi ha coses i fets que no queden ni ben explicats ni ben digerits. Les parpelles d’aquests adolescents baixen a mitja alçada i les ninetes observen un punt llunyà, indefinit: el de la incomprensió.

Madurar equivaldrà a engrossir la llista de dubtes, d’incomprensions, de desacords, però alhora també voldrà dir implicar-s’hi, decidir quina mena de persones volen ser i de quina manera volen ells contribuir a construir un món millor, més just, menys inhumà.

UN HOSPITAL DE MODA

El vaig conèixer en una altra vida, quan el meu dia a dia era al sector de la moda. Vam treballar plegats organitzant un munt de desfilades, cada sis mesos durant uns anys, presentant les col·leccions de la firma de moda Armand Basi, a Barcelona i a París. Va ser en aquell temps quan vaig descobrir el seu talent com a dissenyador i, alhora, el seu bon tarannà com a persona.

Josep Abril desfilava l’altre dia en el marc de la Fashion Week, a la passarel·la 080 que, aquesta temporada, s’ha instal·lat al recinte modernista de l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Com cada sis mesos des de fa molts anys, el dissenyador prepara i presenta una col·lecció de moda masculina que signa amb el seu nom, unes propostes amb estil propi, impregnades d’un concepte treballat i d’una tècnica que només demostren que, al seu darrere, hi ha un bon equip de treball. El disseny català, un valor a tenir en compte i a potenciar des de tots els àmbits.

 

Feia temps que jo no trepitjava una passarel·la perquè la vida i l’ofici m’han portat per altres camins, però l’altre dia, es produïa un fet curiós d’aquells que només passen de tant en tant: l’amic Josep Abril desfilant en un dels antics pavellons de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, precisament l’escenari on he passat un hivern d’escriptura i molta, molta documentació.

La Pilar, l’arxivera, ho podria corroborar, i també us diria la quantitat de preguntes que li he fet i la de documents que m’ha hagut de mostrar. Ella em va advertir: quan comences a indagar sobre la història de l’antic Hospital, ja no saps quan ni com en podràs sortir, de tant com t’atrapa tot el que amaga aquesta institució. Perquè tot comença amb un antic hospital per als pobres de la ciutat que, al tombant del segle XIX al XX, quan ja portava cinc segles existint, s’ofegava entre els vells murs del que ara és la seu de la Biblioteca de Catalunya. La població havia crescut desmesuradament, la manca d’higiene i les dures condicions de la classe treballadora abarrotaven les sales de malalts i les fileres de llits es multiplicaven. Des d’allà, els grans metges de la nostra història, juntament amb els germans i germanes hospitalaris que tenien cura dels pobres malalts, somniaven en el dia que els construïssin un nou hospital amb el qual afrontar aquell nou segle XX que havia de revolucionar la Medicina, la Ciència, la ciutat, el país, les persones, el món sencer.

Lluís Domènech i Montaner va ser, finalment, l’arquitecte encarregat de dur a terme l’ambiciós projecte, engegat gràcies a un gran benefactor, el banquer Pau Gil, que va llegar bona part de la seva fortuna per a la construcció d’un nou hospital per als pobres de la ciutat. L’ubicarien en un immens solar al voltant del qual heu d’imaginar que tot eren camps, un terreny que es trobava en els límits d’on havia d’arribar el pla de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, un cop estigués del tot construït.

El 1930 s’inauguraven els pavellons modernistes que ara coneixem, en un acte on va assistir Alfons XIII i totes les autoritats del moment. La dictadura de Primo de Rivera feia aigües, els aires d’una futura República es començaven a palpar en l’ambient, i mentre tothom passejava pel nou i flamant Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, admirant-se de la riquesa de materials, de l’exquisidesa decorativa, de la modernitat de les seves instal·lacions que donaven pas a una nova etapa en la Medicina i en l’assistència hospitalària de la ciutat, pocs podien imaginar que anys després, havent passat una República, una guerra civil i uns anys obscurs de postguerra, viuríem la restauració d’aquest espectacular conjunt modernista, el més gran d’Europa, convertit en Patrimoni de la Humanitat. I menys encara, podien imaginar aquells metges, infermers, polítics i ciutadans que aquell dia de gener de l’any 30 van passejar per la gran avinguda central, que allà hi passarien coses, al llarg del temps, com que s’hi instal·lés una Fashion Week, o s’hi rodés un programa de televisió, o s’hi fes qualsevol acte que destorbés el treball dels metges i el benestar dels malalts. Però, és clar, a l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ja no hi queden malalts...

Malgrat tot, valdria la pena que tot ciutadà i persona interessada en la història d’aquesta ciutat, d’aquest país, d’aquesta gent que va viure i treballar aquí, anés a veure el recinte, en fes la visita i descobrís, d'aquesta manera, el món que s’amaga entre els bells pavellons.

D’aquí a uns mesos, jo mateixa presentaré la meva pròpia i personal contribució a l’hospital dels pobres de la ciutat; ho faré a través de la meva propera novel·la que, mentre li fan el vestit de presentació a Columna, –com sempre amb aquell saber fer de les bones editores–, sospira per tornar a trepitjar els carrers, les avingudes enjardinades, els pavellons de l’arquitecte don Lluís de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on ha nascut. 

TOT UN ESTIU PER GAUDIR DEL PINTOR DEL MAR

Ja fa uns quants anys d’un viatge que vaig fer amb la meva mare a Madrid. Només un dia, anar i tornar, totes dues soles i amb el temps suficient per badar i descobrir nous racons. Allò que les mares i filles haurien de fer, almenys, un cop a l’any per retrobar-se en els petits moments, per gaudir del llaç més estret que existeix en el món natural.

En aquell viatge a Madrid, la meva mare em va fer descobrir el Museu Sorolla, una casa amb jardí d’una altra època on, a través del murmuri feble de l’aigua de les seves fonts, gairebé es podia percebre el pinzell del pintor treballant sobre el llenç.

Joaquín Sorolla va néixer arran de mar, en la València banyada per les aigües del Mediterrani i per una llum que no oblidaria mai. Una infantesa on la platja, el mar, els jocs a la sorra esdevindrien la seva petita pàtria de felicitat. Potser per això Sorolla va fer del mar i la llum canviant el seu tema favorit i també el més popular.

A Barcelona, tenim ara tot un estiu per gaudir de l’obra d’aquest pintor: una vuitantena d’obres seves han estat portades al Caixaforum, provinents del Museu Sorolla de Madrid, del Museu Carmen Thyssen de Málaga i de col·leccions particulars, per tal de que ens fem una bona idea de com estimava en Sorolla el mar. Unes fotografies de gran format ens el presenten damunt la sorra, de peu dret, treballant amb el pinzell i la seva paleta de colors. Vestit de fosc o de clar, amb un barret que el protegeix del sol, en Sorolla intenta copsar aquell instant fugisser en què la llum del dia provoca uns reflexes en l’aigua i en les pells dels nens banyistes, en el blanc dels vestits de les dones, un cop de vent que infla veles o llençols i que ell representa amb moviments ràpids, àgils, abans que la propera llum ho esborri.

 

Estudis preliminars sobre taules i cartrons, notes de color, obres acabades que ens transporten a la gran passió d’un artista que val la pena observar de prop. I, per si no n’hi hagués prou, sobre els panels hi trobem fragments de les cartes que en Sorolla enviava a la Clotilde, la seva esposa, després de tot un dia de pintura al natural arran de mar. Només faltaria el so de l’aigua, el murmuri de les onades que van i venen per a la capbussada final. Sorolla en estat pur.

AMBAIXADORS DE LA LLIBERTAT

Aquest és el nostre estil; aquest, el nostre tarannà. Perquè som un poble que estima la seva cultura, que recorda les seves arrels i allò que ens fa particulars dins aquest món global.

Des de sempre que hi ha hagut catalans que han sentit la necessitat d’expressar el seu talent arreu del planeta: músics, pintors, arquitectes de tos els temps, escriptors traduïts a infinitat de llengües, fotògrafs, dissenyadors, emprenedors de tota mena, fabricants d’idees i, des de fa un temps, també els nostres castellers.

 

Diumenge 8 de juny, 12 del migdia: més de cinc mil castellers alcen simultàniament els seus castells en diverses ciutats de tota Europa: París, Londres, Brussel·les, Berlín, Lisboa, Ginebra, Roma... També a Catalunya, moltes colles castelleres els acompanyen en diferents pobles i ciutats. Tots ells, amb un missatge clar i directe:

“Catalans want to vote”.

A cada ciutat, un padrí que representa una part de nosaltres mateixos, sigui per adopció o per naixement, un integrant de la nostra cultura i de la nostra manera de veure el món: Jordi Savall a París, Sergi López a Brussel·les, Pep Guardiola a Berlín, Paul Preston a Londres, Helder Costa a Lisboa, Joan Mompart a Ginebra, llegeixen un manifest per fer constar el desig i el dret a la llibertat de cada poble per a triar el seu futur.

Tot plegat organitzat per Òmnium Cultural, amb una Muriel Casals al capdavant que està fent una feina impecable per al nostre país. Ella transmet serenor, i alhora força, constància, fermesa i coratge, tot acompanyat d’una mirada digna d’una gran líder, com ho és també la de la Carme Forcadell.

Valors compartits per tots aquells i aquelles que cada setmana aixequen nous castells, que treballen col·lectivament per aconseguir el que, de vegades, sembla un impossible. Perquè són ben vius i tenen reptes; perquè saben que, a través del seu treball col·lectiu, del seu esforç constant, de la fermesa amb la qual s’agafen i se sostenen els uns als altres, aconseguiran tot allò que es proposin. I si un cop no se’n surten, si la torre humana cau abans de coronar el cim o bé no arriben a descarregar com cal, no passa res, perquè segur que ben aviat ho tornaran a intentar fins que la colla sencera pugui veure l’enxaneta alçar la mà cap al cel.

JUNY

Comença el mes de juny i s’acosta, perillosament, el final de curs. Ja ho tenim tot lligat? Casals, colònies, vacances? Hem omplert tots els papers d’inscripció? Hem fet tots els pagaments? Hem autoritzat tot allò que ens demanen, constantment, que autoritzem els pares? I les notes, quan arriben? I els festivals de dansa, de teatre, els darrers partits de futbol, de bàsquet, els sopars de fi de curs? Les botes de muntanya per a les colònies se’ls han quedat petites! Al sac de dormir ja no hi caben, cal comprar-ne un de més llarg... El vestuari del festival! Ja l’hem pagat? L’hem de comprar nosaltres o ens el donen? I les entrades: quants som de família? Venen els avis? I els tiets? Tal dia a tal hora cal comprar les entrades per internet, sens falta: volem les primeres files per veure bé el nostre fill...

Juny. Cada any el mateix propòsit: aquesta vegada serà diferent, ens ho prendrem de manera més relaxada, si no arribem a alguna cosa... doncs no arribem. Però mai és així. Els nostres pares ens recorden que abans les coses es feien diferent, que som una generació de pares “estressats” per tanta activitat i demanada dels fills. I potser és veritat.

Però no ho sabem fer d’una altra manera, perquè els nostres fills són la nostra passió i ens agrada veure’ls feliços: dalt l’escenari, al terreny de joc, al final d’una taula plena d’amics en una nit a la fresca. Ens agrada que tinguin neguit per la vida i per fer coses; ens agrada participar de tot el que fan i aplaudir-los; ens agrada observar-los mentre es fan persones. 

Tinc uns amics que fa uns dies han vist com la seva filla gran marxava a París, contractada per una gran empresa on segur que aportarà tot el seu talent, totes les seves ganes. El pare comenta: ara sí que ha volat del niu. I segurament, mentre l’ajuden a instal·lar-se en la seva nova vida, recordaran cada instant d’aquella nena que els somreia amb les mil cares de cada edat; recordaran els menjars a casa, els plats que no li agradaven, les trifulgues amb els germans, els jocs, els deures, els temps d’exàmens finals, els primers amors d’una filla que, de cop i volta, ja era gran, els anhels, el jo vull ser. I recordaran, segur, cada mes de juny en què cada any acabava el cicle i en què anaven de corcoll firmant autoritzacions, fent llistes de material per a les colònies o preparant el vestuari de fi de curs.

Potser algun dia el mes de juny esdevindrà més tranquil per a tots nosaltres, els pares, i ja no caldrà fer bons propòsits per a estressar-nos menys amb tot l’enrenou infantil. Però, aleshores, és possible que ho trobem a faltar?

Feliç començament de juny!