SAVIESA ORIENTAL

Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada. La vida passava de pressa davant dels meus ulls i ni tan sols arribava a fixar la mirada en res concret. En aquell període de temps em vaig convertir en una malabarista que feia anar més pilotes de les que humanament podia. Volia ser i arribar a tot arreu i, com ens passa a tots els mortals que patim ceguera temporal, el cos em va començar a llençar advertències a la manera més clàssica: estrés, migranyes,

hèrnies cervicals, una son que no te l’acabes perquè no dorms bé, perquè has oblidat aturar-te una mica, només una mica, i descansar de veritat... Probablement, a més d’un o una li resulti familiar aquesta situació.

Va ser aleshores quan vaig descobrir el taixí i, de passada, la filosofia oriental. Quan anomenes aquesta paraula, la primera imatge que acudeix a la ment és la d’aquells vellets xinesos que practiquen una mena de gimnàstica coreografiada i pausada en els parcs públics d’Orient. Poques persones occidentals en tenen gaire més informació, i això que la pràctica del taixí amaga un món molt més enllà d’aquesta visió amable i estètica dels vellets xinesos.

El taixí és un art marcial d’origen incert practicat al llarg dels segles per una sèrie de famílies xineses que en guardaven els seus secrets gelosament. Les claus per a practicar-lo es transmetien de generació en generació i servien per a l’autodefensa i també per a la relaxació. Un art marcial que parteix de premisses tan antibel·licistes com “utilitza la ment i no la força”.

Cada un dels seus moviments es coneix amb una frase tan suggeridora com “acariciar la cua del pardal” o “apartar la crinera del cavall” o “abastar l’Univers”. Tots ells són d’aparença senzilla i s’encadenen els uns als altres configurant formes de gran bellesa que els mestres xinesos i deixebles occidentals han après. La pràctica del taixí pot semblar fàcil, poca cosa, però amaga un veritable esforç de concentració, memorització i aprenentatge que, si aconsegueixes assolir-lo, et porta a un estat d’equilibri cos i ment a través del qual, us ho asseguro, es pot assolir la felicitat. Perquè aquesta no és altra cosa que aquells instants en què t’atures, observes al teu voltant i t’agrada allò que veus.

Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada i vaig trobar una mestra de taixí que em va ajudar a aturar-me, respirar i observar el món al meu voltant. L’Evelyn Cabiles em va iniciar en un art desconegut que, segons diuen els mestres xinesos, t’acompanya durant tota la vida.

Evelyn A. Cabiles

I de la Xina al Japó, de la mà del poeta Matsuo Bashô, un dels grans mestres del haikú, una  forma de poesia tradicional japonesa que, a través de poemes curts, es dedica sovint a la contemplació i l’exaltació del món natural que ens envolta. Fa unes setmanes que vaig llegir una ressenya d’en Jordi Llavina, publicada al suplement cultural del Punt Avui, en la qual parlava del poeta i d’un llibre de viatges seu, recentment publicat en català. En Llavina en transcriu un passatge on el mestre descriu un instant del viatge realitzat a peu pel nord del Japó: “Ens vam asseure en una roca per descansar una estona i vaig reparar en un cirerer d’uns cinc pams d’alçada amb les flors mig obertes. Que ni tan sols aquest cirerer tardà, mig enterrat a la neu, s’hagués oblidat de la primavera em va omplir d’emoció: era com sentir el perfum de les flors de prunera en la calda de l’estiu”.

            Sembla que el poeta Matsuo Bashô es va convertir aviat en una celebritat i va esdevenir mestre de poetes. Però a ell li agradava recórrer el seu país a peu i contemplar la natura. Era així com trobava la seva font d’inspiració, contemplant de manera directa tot allò que l’envoltava. Convertia aquestes vivències en haikús d’exquisida senzillesa, tot seguint el camí dels seus predecessors. Tanmateix, ell aclaria: “No segueixo el camí dels antics; cerco allò que ells cercaren”.

I si ens plantegem què cercaven i cerquen els poetes de totes els temps i cultures, ens adonem que no és cap secret, ni cap cosa inabastable. És simplement un esclat de color, de primavera, de vivència, de vida. Només cal aprendre a observar i no deixar-s’ho perdre a causa de la nostra terrible pressa.

UN PAÍS AMB POCA XOCOLATA...!

“Som un país que consumim poca xocolata”, afirma el mestre xocolater Enric Rovira. Català internacional gràcies al seu talent i innovació en aquest aliment temptador, jove emprenedor, artista de cap a peus... són moltes les definicions d’aquest noi que, a més a més d’haver-hi coincidit a escola, era el fill dels pastissers del meu barri d’infància. I recordo aquella pastisseria com un dels indrets més dolços i familiars dels temps passats, perquè allà hi acudíem els caps de setmana a comprar les postres més delicioses, a encarregar els pastissos d’aniversari o qualsevol dolç de temporada que significava festa i família alhora. Els pares de l’Enric atenien la meva mare amb aquell ofici d’abans, i mentrestant jo observava amb ulls àvids el mostrador del davant, ple de suculències que eren embolicades amb el paper, la capsa, el llaç i tot aquell cerimonial típic d’una altra època. El fill dels pastissers, –tan sols un any més gran que jo–, entrava i sortia de l’obrador amb la seguretat de qui es troba a casa seva, al negoci familiar, sabent exactament què es cuina més enllà de la porta que separa la clientela, quines subtileses de nata, xocolata i crema es preparen a l’altra banda de la pastisseria.

            Recordo que ens vam fer grans i que cadascú va seguir amb els seus estudis específics i que, quan anàvem a la Pastisseria Rovira, els pares comentaven les coses dels fills, com creixen, què volen fer... I l’Enric treballava a la pastisseria però ja se li veia la mirada encesa de l’artista que vol anar més enllà. Sembla que va posar-li els ulls a la xocolata com a matèria a partir de la qual realitzar els seus somnis. I així ho va fer.

Fa molt temps que no vaig a la Pastisseria Rovira perquè visc lluny d’allà; em consta que hi segueix el pare, i que l’Enric té un obrador i una empresa propis des de fa ja molts anys, on elabora obres d’art en xocolata que després distribueix per tot el món. Sé que ha treballat amb els grans cuiners, com Ferran Adrià; sé que del seu taller de xocolata hi surten rajoles de Gaudí i Puig i Cadafalch, barretines, floquets de neu, planetes del sistema solar, maridatges de xocolata amb llimona, pebre rosa, maduixa, safrà, gingebre, bitxo i molt més. I me n’alegro molt quan veig les seves capses de disseny impecable en els espais gastronòmics més il·lustres del món, perquè em recorda un nen de mirada encesa i força tímid que amagava un somni de xocolata que més tard li vam descobrir.

La xocolata està plena de virtuts i no tant de pecats, com ens han volgut fer creure des dels segles dels segles. Els maies ja es referien al cacao com “l’elixir dels déus”, i els asteques el consumien en les altes esferes per als plaers més exquisits. Diuen que la xocolata conté antioxidants que retarden el procés d’envelliment; diuen que té propietats antiinflamatòries, que pot reduir el risc d’infart o d’ictus, i fins i tot ens pot alleujar l’ansietat –aspecte gens menyspreable, en el món en què vivim–. Aconsellen els experts que, de la varietat negra, n’hauríem de consumir uns 20 grams al dia –l’equivalent a dos quadrats d’una rajola–, de la mateixa manera que s’aconsella l’exercici diari i una bona dieta mediterrània. No és cap tonteria, i potser que ens traiem de sobre els antics tabús. Perquè parlant de xocolata i de tabús, també em ve a la ment aquella pel·lícula protagonitzada per la Juliette Binoche i que precisament tracta d’això: de xocolata, de tabús, i de intolerància. “Chocolat”, –del director de boníssimes pel·lícules com “Querido intruso”, “¿A quién ama Gilbert Grape?” o “Las normas de la casa de la sidra”–, explota el poder afrodisíac que se li atribueix, també, a la xocolata. Perquè expliquen que aquest aliment conté una substància que és, precisament, la que el nostre cos segrega quan ens enamorem. La pel·lícula està explicada a manera de faula, i la història arrenca quan una mare i una filla s’instal·len en un poblet de França en el qual hi regnen les tradicions més ancestrals, els prejudicis més ferotges i una por terrible al plaer. Justament en un entorn com aquest, mare i filla hi obriran una xocolateria.

Xocolata traduïda en art. Xocolata traduïda en cinema. I per si no n’hi hagués prou, xocolata convertida en causa solidària: el Museu de la Xocolata de Barcelona, en col·laboració amb l’AFANOC, ha engegat una campanya en la qual hi han participat diversos artistes i esportistes. Pilarín Bayès, Juste de Nin, Bojan, Isidre Esteve, Asha Miró, Marc Comas, Manolo García, Philip Stanton han dissenyat embolcalls especials per a unes rajoles de 25 grams de xocolata que es poden comprar al propi museu o bé a les pastisseries. I de cada rajola que ens emportem, a més a més dels beneficis que en treu el nostre cos, 50 cèntims de cada venda ajuden a mantenir oberta la Casa dels Xuklis, una casa impulsada per l’AFANOC (Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya) que acull a les famílies dels nens malalts de càncer quan s’han de desplaçar a Barcelona per als tractaments mèdics necessaris. D’aquesta manera, el nen té a prop la família sense que aquesta hagi d’assumir, a més a més del patiment que ja acompanya la pròpia malaltia, els elevats costos d’una estada a la ciutat.

Encara hi ha dubtes, doncs, sobre el consum de la xocolata?

CARTES

Ho puc afirmar amb rotunditat: “Adreça desconeguda” és la millor obra de teatre que he vist aquest últim any. Aparentment, pot semblar que una història sense grans escenaris –una catifa, dues cadires, una làmpada...–, sense molts personatges –només n’hi ha dos, d’actors, en tota l’obra–, sense grans efectes escènics, no ens pugui sacsejar per dintre, ni sorprendre’ns en gran mesura, ni fer-nos aplaudir fins que les mans diuen prou de tan adolorides com queden. Però això és exactament el que li succeeix a tot aquell que va a veure aquesta obra, si és que s’estima el bon teatre i les històries senzilles i extraordinàries alhora.

 

“Adreça desconeguda” és una obra de teatre que parteix d’un llibre de Kathrine Kressmann Taylor i que dirigeix i interpreta a La Villarroel aquest tros d’actor que es diu Lluís Homar. Compartint escenari amb un altre tros d’actor, l’Eduard Fernández, ens expliquen la història d’una amistat entre dos homes separats per un oceà i pel progressiu ascens de la ideologia nazi. Tots dos són alemanys, tots dos residien a San Francisco des de feia anys, tots dos comparteixen negoci i una amistat gairebé de germans. Però l’un és jueu; l’altre no. Corre l’any 32 quan en Martin Schulse torna a l’Alemanya que aviat impulsa un nou canceller, Adolf Hitler, mentre en Max Eisenstein es queda als Estats Units. S’inicia la correspondència entre els dos amics, una correspondència llegida de manera alterna i que va avançant en el temps de la mateixa manera que avança la sorpresa, la incomprensió, l’horror.

            Quan en Martin escriu a en Max que sempre l’ha estimat no pas a causa de la seva "raça", sinó MALGRAT aquesta... un crit silenciós ho esguerra tot, perquè no hi ha ment humana que pugui comprendre això i menys encara tolerar-ho. No hi ha marxa enrere, la mateixa Guerra Mundial és iniciada entre aquests amics fins i tot abans que els soldats es matin els uns als altres. I això que s’estimaven com germans...

Unes cartes per a descriure una amistat i tot un món que la determina al darrere. La correspondència entre dues persones ens mostra tipus de relacions: d’amor, de desamor, d’il·lusions compartides, d’anhels perduts, de tot allò que van compartir en un moment determinat dos éssers humans en la distància. Em ve a la memòria una entranyable pel·lícula que també es basa en la relació epistolar dels seus dos personatges, en aquest cas, una escriptora novaiorquesa i un llibreter anglès. La pel·lícula, que porta el mateix títol que la novel·la en la qual està inspirada, –“84 Charing Cross Road”, és una exquisidesa digna de veure o reveure, amb l’afegit de poder gaudir de la magnífica interpretació d’Antony Hopkins en el paper de llibreter i d'Anne Bancroft com a escriptora nordamericana.

I també gràcies a la correspondència entre alguns dels nostres més preuats escriptors, poetes, filòsofs, músics, artistes de totes les disciplines, avui dia tenim el privilegi d’assistir a tot allò que pensaven o sentien en una determinada època de les seves vides. Com si ens escoléssim enmig d’una conversa íntima, de manera furtiva, coneixem el seu aspecte més humà, més personal, i que en molts casos ens fa comprendre millor la seva obra o el seu pensament. Joan Sales, Carles Riba, Josep Pla, Màrius Torres, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany... només amb els de casa, la llista ja esdevé infinita. Però de cartes n’hi ha rescatades de tots els racons del món i per a tots els gustos: de Tolstoi, de Faulkner, de Karen Blixen, de Kafka, de Flaubert, de Cortázar, de Henry James, del poeta Neruda, del pintor Vincent Van Gogh i de tots aquells cors sensibles que van tenir o tenen coses a dir. 

LA BANDA SONORA DE TOTA UNA ÈPOCA

Hi ha un tipus de música que, a diferència d’altres, traspassa èpoques i generacions. Hi ha algunes cançons que encenien els cors i movien els cossos dels nostres avis, quan feien el nostre aspecte; que després, seguien encisant als nostres pares; i que a alguns de nosaltres, –no tots, però alguns una mica retro, com jo mateixa...–, ens segueixen arribant al fons de l’ànima i ens arrenquen un somriure que queda estampat als llavis mentre dura la cançó.

   Parlo de la música de Glenn Miller, Cole Porter, Benny Goodman, interpretada de vegades amb veus tan conegudes com Frank Sinatra, Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Dinah Shore... Parlo de la banda sonora d’aquells que van viure els quaranta i també els cinquanta, una època que a mi, personalment, em té el cor robat.

  

 

Els quaranta són uns anys de gran intensitat en què la guerra mundial va passar de perill imminent, a realitat colpidora, per acabar sent un record difícil d’oblidar. Molts joves van envellir de cop i altres es van aferrar a la vida a pesar del moment. Una manera de fer-ho, era la música, –una de les millors que s’han fet a la història–, que els transportava a un món desinhibit, alegre, intens a més no poder. Les big bands viatjaven arreu del món per omplir les sales de ball, els teatres i fins i tot els campaments militars amb aquella música que els recordava que eren vius i que no podien deixar de somniar.

Divendres passat, l’escenari del Gran Teatre del Liceu es va omplir d’aquesta música gràcies a The Glenn Miller Orchestra, que fa honor al gran mestre i a la seva big band original. Una sola nit, però es repeteix cada any. Una nit en què si ets allà assegut, en una de les butaques folrades de vellut vermell del nostre gran teatre de l’òpera, ets capaç d’imaginar que en formes part, que tu també hi eres, que les bombes de la Segona Guerra Mundial queien al teu voltant mentre aquells homes i dones valents desafiaven el moment històric amb la seva música i les seves veus. Saxofons, trombons de vares, clarinet, trompetes, contrabaix, bateria i piano, com la banda original; una veu femenina que evoca la inoblidable Ella Fitzgerald; una veu masculina que recorda els dandies de l’escenari musical de l’època; unes Andrew Sisters que, com les seves predecessores, embolcallen la platea i les llotges amb totes tres veus a l’uníson i els moviments propis d’aquells anys; o fins i tot els ballarins de Lindy Hop, que quan fan la seva aparició a escena, agafen ganes de mirar cap a la porta per si, com a la pel·lícula “Swing kids”, correm el perill que ens desallotgi la gestapo.

Podem ficar-nos en la pell d’un soldat americà que escolta el so de casa des del seu destí allunyat; podem ser la noia de Londres que a pesar d’un cel infestat d’avions enemics no surt de casa sense pintar-se els llavis i marcar el seu cabell ondulat; podem ser l’espia, el resistent, l’oficial, el pare, la mare que espera. Podem imaginar tota una època, escoltant la seva banda sonora que, en comptes de ser trista i depriment, representa tot un cant a la vida, a l’amor, a la lluita per a sobreviure.

I tornant finalment a Glenn Miller, podem imaginar la seva banda, els seus anhels i els de tota una generació de músics, gaudint de la pel·lícula que recrea la seva vida: “The Glenn Miller Story”, traduïda aquí com a “Música i llàgrimes”. Un cop més és James Stewart, –deixeu-m’ho dir, un dels millors actors que ha donat la indústria de Hollywood–, qui posa rostre a la gran pantalla al que va ser un gran músic, responsable, entre d’altres, de la banda sonora que va marcar tota una època.

CONTES QUE EXPLIQUEN TOT UN MÓN DE VERITATS

Hi ha contes molt especials que expliquen tot un món de veritats, que ens ajuden a il·lustrar als nostres fills els grans valors universals sense necessitat de recórrer a grans sermons. Perquè l’amistat, la generositat, el poder de les coses senzilles per assolir la felicitat o per a canviar el món, l’esforç, la capacitat de comprendre els demés per molt diferents que siguin de nosaltres... tot això, no s’ensenya amb un simple i grandiloqüent sermó, ni amb una ponència feta per uns teòrics experts en la matèria que som nosaltres, els pares, –res més allunyat de la realitat–, sinó que el veritable secret per a fer entendre a aquelles personetes de baixa estatura que tenim a casa nostra coses tan bàsiques com un valor, no és res més que buscar un exemple, una història senzilla, uns personatges que trobin propers i que les paraules i la pròpia manera de fer, parlin per si mateixos.

Al llarg de la primera infància dels meus fills –ara es podria dir que ja estan en la segona infància i també en el llindar de l’adolescència, una altra guerra, per cert–, m’han acompanyat uns còmplices meravellosos. Parlo per exemple d’un ratolí, d’un gat, un esquirol i un aneguet, d’un home de pa de gingebre, d’un ós petit, d’una àvia i, finalment, d’una nena i el seu germà. 

      Començant pel meu favorit, haig de parlat del conte d’en “Frederick”, de Leo Lionni. Difícilment hi ha un conte que expressi millor als nens el poder que contenen les paraules fetes poesia, la importància que els hem de donar i no menysprear-les pas per no ser quelcom material. La història tracta d’un ratolí el nom del qual dóna títol al llibre i explica com, mentre la resta de la seva família, –uns ratolins molt xerraires–, es dediquen a la important tasca de recollir menjar i palla per a poder passar el fred de l’hivern, en Frederick sembla perdre el temps sense fer res. Seran moltes les queixes perquè en Frederick no aporta res de res a l’amagatall on viuran. Però quan al llarg de l’hivern els ratolins esgoten les provisions, el fred de les pedres els fa tremolar, la manca de llum els deixa sense ganes de xerrar, aleshores demanen a en Frederick per les seves, de provisions. Aquestes, lluny de ser materials, venen simplement en forma de paraules: a través d’una descripció digna d’un poeta, en Frederick els retorna l’escalfor dels raigs del sol, els colors de les flors de primavera, els somnis i les il·lusions dels vells temps i dels que vindran.

Altres contes són, per exemple, “Sopa de carbassa” de Helen Cooper, on tres animalets que comparteixen una cabanya al bosc ens demostren la importància de l’amistat a través d’una sopa que cuinen i comparteixen cada dia de les seves vides; o “L’home de pa de gingebre”, un conte popular del segle XIX que relata les peripècies d’una galeta amb forma d’home que serà devorada per una guineu després de creure’s tan llest que l’arrogància el fa perdre; o el conte “No, no i no!”, de Mireille d’Allancé on un petit ós anomenat Octavi li agafa afició a la paraula “no” –li sona a algú, aquesta etapa infantil?–; o el “Corre, Maria, afanya’t” de N.M. Bodecker, un conte que explica el cas d’una àvia que es passa la vida fent totes les feines mentre el seu marit jeu tranquil –una història a explicar-los de ben petits, perquè entenguin com no ha de ser mai un home!–; o "L'estrella de la Laura" o “El viatge de la Laura a les estrelles” de Klaus Baumgart, on una nena assegura al seu germà que cadascú de nosaltres té, allà dalt al cel, la seva pròpia estrella especial.

 Tot plegat, contes i més contes, –per no parlar de personatges com en Teo, revistes com el Cavall Fort, el Tatano o el Tiro Liro, que configurarien un altre article en si mateix–, que esdevenen els nostres còmplices per, a través de les paraules, explicar als nostres fills allò que cal saber per ser, per saber, per compartir, per viure.

PRIMERES LECTURES

L’altre dia llegia que Abraham Lincoln, nascut en una cabanya a Kentucky i fill d’una família molt humil, havia descobert de ben jovenet el plaer de la lectura. Sembla que al seu pare no li agradava, especialment, aquesta estranya i poc pràctica afició del fill, ja que trobava que de ben poca cosa li podia servir a la vida. Ell, home treballador, s’havia guanyat sempre el menjar sense necessitat de saber llegir ni escriure. El jove Lincoln, tanmateix, tenia altres aspiracions, neguits que creixien a mida que llegia més i més. Rere cada lectura coneixia una mica més el món i la naturalesa humana, fins al punt que va voler canviar aquest món i el tarannà de les persones del seu temps. Hi ho va fer, i tant que sí!

La lectura pot ser un refugi, un incentiu per a somniar, una promesa d’un món millor. La lectura també és una manera de conèixer-se a un mateix, de saber qui som, què volem o què n’ esperem d’aquesta vida, cap on volem projectar els nostres somnis i les nostres il·lusions. Quantes vegades, al llarg de la nostra vida lectora, ens hem sorprès reconeixent-nos en una situació escrita molts anys enrere, ens hem emmirallat amb un personatge literari, hem volgut ser o hem volgut fer allò que justament succeïa en aquella o altra novel·la.

Gràcies als llibres podem tenir moltes i diverses vides: podem ser pirates, lords i ladies de l’Anglaterra profunda, cowboys o indis sioux, herois o heroïnes de tots els temps... Podem patir, estimar, venjar-nos, morir diverses vegades i ressuscitar. Ho podem fer tot perquè la imaginació no té límits i ens permet navegar pel desconegut.

Emili Teixidor deia: “Llegir és viure molt més i millor! Llegir no omple el meu temps; llegir omple i afegeix valor a la meva vida!”. Està escrit al seu llibre “La lectura o la vida”, que rere aquest títol tan suggeridor amaga l’autèntica passió de l’escriptor per la lectura. Quin escriptor podria escriure sense ésser un amant, obsés fins i tot, de la lectura?

Sovint penso en les primeres lectures perquè són aquestes les que et conviden a entrar en un món inacabable del qual, segurament, ja no hi podràs sortir mai més. Les primeres lectures de diverses generacions han estat els llibres d’aventures, tan clàssics com “L’illa del tresor” de S.L. Stevenson, “La volta el món en vuitanta dies” de Jules Verne, “Moby Dick” de Hermann Melville, “Robinson Crusoe” de Daniel Defoe, o “Les aventures de Tom Sawyer” i “Les aventures de Huckleberry Finn” de Mark Twain, només per citar-ne uns quants d’imprescindibles. De la mà dels seus protagonistes, molts nens o no tan nens han esdevingut nàufrags, buscadors de tresors, viatgers intrèpids, capitans de vaixell o han corregut descalços per la vorera del Mississipi. I si la lectura els ha atrapat de veritat, recordaran aquelles experiències pels mars llunyans com a experiències viscudes en la pròpia carn.

Imaginar forma part del nen que portem a dintre i que mai ha d’acabar marxant. És per això que us proposo de retornar a aquelles velles lectures, perquè encara que sembli impossible, segueixen posseint la mateixa força i el mateix poder: són el nostre refugi, són la promesa d’un món millor.

EXCUSE ME

Els homes de la meva família tenen una gran afició a un esport no gaire conegut en el nostre país. Es tracta d’una modalitat del billar, anomenat snooker, i és molt popular als països anglosaxons. Jugat en una taula de billar de grans dimensions, entapissada de verd i amb els seus sis forats, aquest joc es diferencia de la resta no només per les seves quinze boles vermelles i sis d’altres colors sinó per moltes coses més.

Sembla que van ser els oficials de l’exèrcit britànic destinats a l’Índia qui van inventar l’snooker, quan aquesta era encara una colònia del gran imperi. Des d’aleshores i fins la seva implantació al mateix Londres, diversos personatges van anar-ne modificant i ajustant les normes que acabarien configurant el reglament actual del joc. Però hi ha unes normes no escrites, tot i que ben instal·lades en el joc de l’snooker, que el fan tan “polite” com el millor dels britànics.

            Per citar només un exemple: quan un jugador provoca un snooker –dit així el fet de situar les boles de tal manera que el contrincant trobarà bloquejat el seu següent tir– de manera fortuïta, accidental, sense buscar-ho, és natural disculpar-se amb un “Excuse me” dels més educats.

Ahir vaig veure la cerimònia d’entrega dels premis Gaudí del cinema català d’aquest any i després dels típics acudits del mestre de cerimònies i els parlaments propis d'aquestes gales, va arribar el moment culminant quan la gran dama, la Montserrat Carulla, va sortir a agrair el premi d’honor que l’Acadèmia li atorgava.

Aquest tros d’actriu i de dona que tots coneixem del teatre, del cinema, de la televisió, no es va poder estar d’explicar en quatre paraules qui és o com es veu ella, o simplement com li agrada presentar-se al món. Va dir: Sóc Montserrat Carulla. Actriu, catalana, i independentista. I ho va fer amb aquella mirada clara tan senzilla, tan sincera, tan directa. Estic segura que alguns companys i companyes de professió allà presents van preguntar-se a què treia cap allò de barrejar un homenatge amb les pròpies inclinacions polítiques. Suposo que és molt més polític no desviar-se i centrar-se en un discurs agraït, neutre i que deixi bé a tothom sense ficar-se amb ningú. I de fet, no es va ficar amb ningú presentant-se de tal manera, però el problema ve donat quan algú s’ho pren com una ofensa, com un desdeny, com una provocació. Va explicar, amb paraules amables, educades com en el propi joc de l’ snooker, que no va contra ningú i que estima i admira els seus veïns, i que s’hi sent amiga, però amiga en llibertat.

Excuse me, però em sembla que la Carulla ahir va donar una lliçó de bones maneres i saber ser. Sense ànim de fer caramboles, ni d'anar contra ningú sinó, senzillament amb voluntat de ser, jo m’afegeixo a l'esperit de l’actriu: sóc, escriptora, catalana, i independentista.