L'ANY DEL POETA

Dimecres passat vaig assistir a l’acte d’obertura de l’Any Espriu que es feia al Palau de la Música. No cal dir que, només pel fet d’haver escollit un marc com aquest per a donar el tret de sortida, l’any ja promet. El Palau de la Música és un autèntic plaer per a tots els sentits! Escoltar a Espriu en veu de Sílvia Pérez-Cruz, acompanyada a la guitarra pel gran Toti Soler, i alhora observar amb detall els vitralls, frisos, escultures i mosaics que configuren l’obra d’art que va resultar de les ments i les mans dels nostres rebesavis, –homes i dones de gust exquisit, no cal dir-ho–, és absolutament emocionant. I els nostres actors, com en Boixaderas, l’Arquillué, en Pou i molts més destil·lant talent i bona dicció per als versos del nostre gran poeta. Un poeta del qual la gran notícia és que es faran noves edicions de la seva obra, i que tot un seguit d’actes durant aquest any ens el faran conèixer més i millor.

A mi m’agrada sempre pensar en l’home que hi ha al darrere d’un talent com el seu. És d’aquesta manera que em sento que m’hi apropo més, que l’escolto o el llegeixo d’una manera més íntima.

            Expliquen que Salvador Espriu va tenir una infància molt feliç en aquell Arenys de Mar dels anys 10 i 20. Diuen que era un personatge d’una gran timidesa i introversió, alhora que li agradava profundament la conversa. Tenia un fi sentit de la ironia, que utilitzava sovint amb lucidesa. Als nou anys va patir una malaltia per la qual va haver de fer llit durant tres anys, de manera intermitent, i jo m’ imagino un nen d’aquesta edat i el càstig que deu suposar un fet com aquest. El nen Salvador devia llegir molt, durant aquells tres anys, i potser el “belluguet” que deien que era, va donar pas a un Salvador més reflexiu, amb una vida interior més rica que la resta dels seus companys. Sobre el plaer de llegir, anys més tard, ell mateix ho justificava amb aquella ironia que li era característica: “Jo era molt xerraire però no em deixaven parlar; i vaig llegir molt, perquè com que no podia parlar, bé havia de fer alguna cosa...”.

Quan va arribar a la universitat, sembla que era dels estudiants més llegits, és clar, i allà hi va trobar un ambient molt estimulant. Eren els anys de la República, els anys del tot és possible, del construir un món millor basat en les persones i el en seu poder de realització. Anys feliços en què l’Espriu llegia contes als seus companys en la intimitat d’una aula petita.

            L’esclat de la guerra va esguerrar moltes coses, si no la pròpia vida, de molts d’aquells joves esperançats en un futur que no va acabar d’arribar. Durant els anys foscos del franquisme, l’Espriu va alçar la seva pròpia arma, la poesia, per a rebel·lar-se per dintre i per fora de tot allò que no comprenia, que no acceptava, que no tolerava. Arma i refugi, la seva poesia, totes dues coses alhora.

I quan a l’autor reconegut se li va preguntar si es considerava un poeta, el Salvador de sempre, aquell home que intueixo més aviat tímid, més aviat solitari malgrat el gust per la conversa i el reconeixement del públic, va respondre:

“Poeta, em fa una mica de vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc. Que he escrit ratlles curtes és evident; ara, que aquestes ratlles curtes portin ni un bri de poesia... això ho dirà el futur, suposant que n’hi hagi”.

2013, un any per celebrar el naixement de l’autor de “La pell de brau”, d’ “El caminant i el mur”, de “Cementiri de Sinera” i tants altres reculls de poemes, a més a més de novel·les, narracions, obres dramàtiques... Un tot que diuen que cal llegir del principi al final, per ordre cronològic, per entendre’l en tot el seu abast, però que jo he llegit i llegeixo –perquè m’agrada més així–, de manera aleatòria, anàrquica, capriciosa. I tot i així, cada lectura t’arriba, et colpeix i, en molts casos, et sorprèn de tanta actualitat com conté.

Els miserables, una història

Hi ha mil maneres d’explicar una història, com hi ha mil maneres de posar-la en escena o de mostrar-la a través d’una càmera. Cada un d’aquests mitjans, –la literatura, el teatre, el cinema–, té les seves particularitats, els seus punts forts i les seves febleses: així com la literatura ens permet aprofundir en la psicologia d’un personatge –podem introduir-nos en els seus pensaments més íntims; podem experimentar el seu dolor, els seus temors, els seus anhels–, el cinema ens mostra el rostre, un rostre que de vegades –si la interpretació és prou bona– parla per si mateix a través d’un sol gest, d’una mirada, d’una simple aixecada de celles, d’una subtil expressió en els llavis, gairebé sense necessitat de paraules. Al seu torn, el teatre juga fort a través de la gestualitat corporal: una postura determinada, una arronsada d’espatlles, un caminar peculiar, un gir inesperat, un cos encongit pel dolor... ens arriba com una estaca i ens fa veure què sent, com és o qui vol ser aquell personatge.

‘Els miserables’ és una obra de Victor Hugo que ha traspassat, com tantes altres, les fronteres d’un mitjà –el literari–, per expressar-se en d’altres –el teatral, el musical, el cinematogràfic–.

            Ja fa molts anys que vaig tenir l’immens privilegi d’assistir al musical que es representa al teatre de Londres, i dic privilegi perquè d’allà en vaig sortir fortament impressionada. No només va ser la música, no només va ser la història o els seus personatges; quan vaig sortir aquell dia del teatre de Londres vaig tenir la sensació d’haver anat a veure una sèrie de grans obres pictòriques exposades, per temps, a dalt l’escenari. M’explico: cada acte era tancat amb una composició dels actors que configuraven un tot semblant a un gran quadre, per exemple, ‘La llibertat guiant al poble’, de Delacroix. El moment escènic quedava resumit en aquelles meravelloses composicions i això va fer que l’obra traspassés fronteres.

Després d’aquesta experiència de fa anys, fa uns dies em vaig aventurar a anar al cinema, cohibida per allò de les promocions exagerades que t’expliquen que una pel·lícula és important abans que tu ho hagis pogut decidir. Dues hores i mitja de pel·lícula per veure un seguit d’actors coneguts –aquest cop amb l’afegit d’aparèixer cantant– en l’adaptació d’una obra que ja havia vist i experimentat al teatre. El resultat, sorprenent: coincideixo amb les crítiques més entusiastes! El film de Tom Hooper no només em va agradar sinó que, en determinades escenes, –com la que Anne Hathaway interpreta, un cop prostituïda, per parlar d’aquella vida que un dia havia somniat– les vaig trobar sublims. Em va emocionar, aquesta és la veritat. I el més extraordinari és que em va emocionar de manera diferent a l’obra de teatre, tot i ser la mateixa història, i de manera diferent a com ho fa la lectura del llibre.

Jean Valjean, el guàrdia Javert, la malaurada Fantine, Cosette i el seu estimat Marius, els malèvols Monsieur i Madame Thénardier i els nens, tots ells, personatges nascuts en la ment d’un autor com Victor Hugo, han adquirit diferents fesomies i matisos en funció del mitjà que ens els ha mostrat. I a mi, després de passar pel teatre i posteriorment pel cinema, només em queda un desig: retornar a l’obra original i gaudir-la com si fos nova. Ve de gust llegir Victor Hugo.

UN BRINDIS PER L'ANNITA!

Aquesta frase no és meva, sinó que és exactament el que proposava el Teatre Lliure, aquest cap de setmana, quan la sobtada mort de la gran actriu de teatre Anna Lizaran ens deixava a tots sense respiració.

            No vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment, però diuen que era una dona formidable, un d’aquells éssers que rere l’aparença d’immensa fortalesa, de “bèstia teatral”, hi havia una ànima profundament sensible, tendra, propera. M’ha cridat l’atenció el fet que diversos actors i directors que la van tractar hagin expressat, en aquests darrers dies, com trobaran a faltar les seves abraçades. Això diu molt, perquè devien ser d’aquelles que et reconforten, d’aquelles que només algunes persones saben fer.

Vaig tenir el plaer de conèixer-la dalt d’escena, on ha interpretat personatges tan extraordinaris com l’Anna d’ ’Un matrimoni de Boston’ –fent parella amb la també magnífica Emma Vilarasau; o Madame Kampf a ‘El ball’ –una adaptació de la meva autora admirada Irène Némirovsky; o la brutal i salvatge Violet a ‘Agost’. També l’he vista al cinema, però és ben clar que el teatre era el seu mitjà per excel·lència, per tot allò que ella et transmetia des que el teló s’aixecava, aquella veu sonora i profunda que arribava amb força fins al racó més fosc i amagat del teatre, aquella presència devoradora, que es menjava a qualsevol, aquella rialla que t’inundava o aquell crit des de les entranyes que t’encongia el cor petit, petit... La seva darrera obra havia de ser “La Bête”, i el seu darrer personatge un comediant delirant, egòlatra, descarat, manipulador, ple de contradiccions que segur que hauria brodat a la perfecció –diuen que ho va fer als assajos– perquè ella ho podia fer tot i més. Jordi Bosch la va substituir i val a dir que ho ha fet prou bé, extraordinàriament bé, diria jo. Però tots esperàvem que en un moment o altre la gran Lizaran es pogués reincorporar i ens pogués delectar també amb la seva pròpia interpretació del personatge.

La seva darrera obra, doncs, no va ser aquesta, sinó “Agost”, on interpretava la Violet Weston, un personatge que no només va clavar sinó que els que vam tenir el privilegi de veure no l’oblidarem mai més. Si fins llavors la Lizaran ja ens semblava una de les millors actrius amb què compta el teatre català actual, després d’aquella interpretació magistral, –que a totes les escoles de teatre haurien de fer veure una i altra vegada per saber fins on pot arribar aquest meravellós ofici–, molts vam saber que a casa nostra hi teníem una veritable “bèstia”.

És per això que, sense conèixer-la personalment, sento un buit al cor, perquè és com si hagués marxat una part important de nosaltres, del que som, de la nostra cultura, del nostre estimat país, de la pròpia existència. Però els del Lliure, que saben com era per dintre i per fora la gran dama del teatre, ens proposen un brindis, un seguir treballant, un continuar aixecant el teló cada dia com ella mateixa hauria demanat.

DESCOBRINT EN SAVALL

Aquestes vacances de Nadal he tingut el millor dels regals: temps.

Temps que he aprofitat en bona part per a llegir, llegir i llegir. Quin plaer! Quin luxe!

A més a més de llibres, he devorat moltíssims articles de suplements culturals que tenia pendents i, entre ells, una descoberta: a meitat de desembre la periodista Valèria Gaillard li feia una entrevista al compositor i violagambista Jordi Savall per al Cultura de l’Avui. Qui no coneix Savall? Tots hem pogut gaudir de la seva música en un moment o altre, però jo ho he fet sense conèixer, sense saber ben bé la persona que hi havia al darrera. Per això m’agrada llegir les entrevistes als artistes de totes les disciplines, perquè ens acosten a la persona més enllà del music, del pintor, de l’escultor, de l’escriptor, del compositor... ens permeten una mirada de més a prop que ens fa entendre coses, aspectes del seu art que si bé no sabem valorar tècnicament, sí que ens desperten els més diversos sentiments, com un mosaic de colors que dóna nova vida i sentit a allò que ja hem vist o escoltat.

Visito la web d’en Savall i m’expliquen que fa més de trenta anys que dóna a conèixer al món meravelles musicals abandonades en la foscor de la indiferència. M’agrada aquesta expressió, em fa pensar. A l’entrevista de la Gaillard, Savall deia que “sovint els pobles que han sofert persecució i circumstàncies històriques molt adverses fan les músiques més boniques”. I segur que té raó, perquè la música jo l’entenc com qualsevol art: sentiment en estat pur que necessita aflorar a la superfície a través d’una veu, d’un instrument, d’una paraula o una pinzellada. En Jordi Savall fa més de trenta anys que investiga, llegeix i interpreta aquestes meravelles musicals que rescata d’algun racó oblidat. I ho fa com a director o amb la seva viola de gamba. Un instrument poc conegut per a nosaltres però del qual els experts de tots els temps n’han parlat sovint. D’aquest instrument s’ha dit que imita la veu humana amb totes les seves modulacions, podent expressar així sentiments tant intrínsecs com l’alegria, la tristesa i, segurament l’angoixa, la por, la passió, la feblesa, la joia i el plor.

La Gaillard li pregunta, en un moment de l’entrevista: “Perquè un home com vostè, en què creu?”, al qual el músic respon: “El que fem té un sentit si aconseguim que perduri en el temps. És important ser conscients que tot el que fem té unes conseqüències: la manera com tractes una persona, un arbre, la manera de menjar i comportar-se, tot plegat afecta la vida sencera. Vivim en un món que és el resultat de com l’hem tractat”. I a mi aquesta afirmació em fa pensar molt. Molt! Perquè d’alguna manera la resposta del violagambista català defineix una cosa tan bàsica que sorprèn de tanta veritat que conté. Segurament, tanta veritat com destil·la la seva música. Gràcies, senyor Savall.

PÀGINES BLANQUES

Sabem que al llarg de la història hi ha hagut tota mena de personatges, coneguts o per conèixer, que han deixat tinta sobre infinitat de llibretes. Blocs de notes amb pàgines ratllades, quadriculades, blanques simplement, enquadernades amb pell, lligades, amb tapes dures, toves, amb espiral... llibretes guixades fins a l’extenuació amb tota mena de pensaments, bons o mals propòsits, poemes espontanis, esbossos, petites i grans reflexions.

Sabem que personatges com Hemingway o Picasso utilitzaven llibretes de les quals després se n’ha fet la deguda difusió, fent que molts escriptors ens aficionem a la mateixa marca de llibretes, com si això ens facilités una part del camí de la inspiració –parlo, òbviament, de les famoses Moleskine que, tot i no ser cert que els il·lustres personatges utilitzaven exactament aquestes, sí que ho feien en llibretes molt semblants–. Jo fa molts anys que no sé sortir de casa sense una llibreta, encara que sigui minúscula, on apunto tot allò que necessito i que em consta que el meu cap traïdor em faria oblidar. Però a banda d’aquesta llibreta minúscula també en consumeixo d’altres, de totes mides i colors. I no només en consumeixo sinó que m’agrada regalar-ne, perquè no hi ha res més excitant que allò incomplet per tal que tu ho completis.

Aquest Nadal regaleu alguna llibreta i obrireu un món de possibilitats a la persona que ho rep. Ho dic de veritat: uns hi dibuixaran, altres hi escriuran, i segur que cadascú hi trobarà un ús diferent o, més ben dit, una necessitat concreta.  

            Sé d’una dona fabulosa amb qui he conversat llargues estones que omple llibretes des de temps immemorials. No és pas que hi escrigui gran cosa, però cada dia hi deixa una frase, una vivència. De vegades, la vivència en qüestió està descrita de manera tan breu i concisa que podríem pensar que és una tonteria, una pèrdua de temps. Però qui ha dit que només haguem de fer servir la ploma, el boli o el llapis per alguna cosa important? Quin autor hauria començat a escriure res si tingués la pretensió de fer important tot allò que deixa al paper? Quants dietaris de gent que no hi és ens hauríem perdut de no ser per aquell acte quotidià i despullat de pretensions d’agafar la llibreta i començar-hi a escriure coses?

            Jo tinc un avi que escrivia poemes però mai els va mostrar a ningú. Quan va morir, vam buidar calaixos, vam treure la roba, les sabates, les seves coses... allò que es fa amb el cor encongit perquè d’alguna manera t’adones que estàs ficant les mans en la intimitat de l’ésser estimat. En l’últim calaix hi vaig trobar una llibreta i en les seves pàgines hi vaig descobrir una part de l’home que no coneixia. Conservo aquella llibreta i aquells poemes com un tresor, tot esperant que no li sàpiga greu.

Som gairebé a punt de passar la darrera pàgina de l’any i no se m’ocorre un altre moment millor per agafar una llibreta plena de pàgines blanques. No ens faci por! Fem un gargot a la primera pàgina i així trencarem el gel! No passa res. Seguim endavant. Podem començar per recordar tot allò de bo –el dolent no cal...–, que ens ha passat al 2012; podem continuar amb algun pensament, amb alguna idea, amb algun propòsit per complir o per deixar estar –tant és, no passa res per somniar i desitjar– per al 2013.

            Jo encetaré llibreta i any nou una mica lluny de casa i potser això em farà estar més desperta, veure-ho tot amb aquella claredat de quan t’allunyes una mica de la teva quotidianitat. Però sigui aquí o allà, amb llibreta gran o llibreta petita, ja tinc una frase que m’agradaria avançar aquí, al blog: 

Gràcies, amics, per aquest any de lectures i us desitjo un 2013 carregat de pàgines i més pàgines en blanc que us ocupeu d’omplir amb tot allò que us faci feliç.

Fins a la tornada!

NADAL A TAULA

D’ aquí a pocs dies serem a Nadal i, com cada any, seran molts els qui es reuniran al voltant d’una taula acompanyats de tota la família. Un dia rere l’altre, un plat rere l’altre, ens omplirem l’estómac de tota mena d’exquisideses que durant l’any no volem o no podem tastar: escudella de galets gegants i la seva carn d’olla, capó farcit, canelons per Sant Esteve, torrons, neules i tota mena de dolços i salats. Dies de Nadal i dies de família perquè la major part de la humanitat decideix, des de fa molts segles, que aquestes són unes bones dates per a reunir-se amb aquells de la teva sang. I no només sang és el que comparteixes amb ells, sinó sobretot records. La memòria de tots plegats és immensament més gran que la trista memòria d’un sol i és per això que a moltes cases s’aprofiten aquests dies per a recordar i rememorar tota mena d’anècdotes familiars dels que hi són i dels que ja no hi són.

I la taula al voltant de la qual ens reunim diu molt del seu amfitrió o amfitriona –no ens enganyem, sol ser una dona–, perquè és ell o ella, per designació popular, qui ha pres el relleu d’un altre/altra que ja ho feia abans que ell/ella. El cap de família, l’element aglutinador de les generacions vives que continuen veient-se, reunint-se i compartint, sobretot al Nadal. Un membre que s’ocupa no només d’un fet tan bàsic com donar de menjar als seus, sinó també de mimar-los i acollir-los i demostrar-los que visquin lluny o a prop, siguin més o menys independents, tots ells són benvinguts, un any rere l’altre, un plat rere l’altre, a aquesta taula que esdevé una petita pàtria on tornar, una pàtria rodona, rectangular o quadrada, tant és.

La taula és plena de converses, d’ulls que es miren, de boques que parlen, que riuen o que masteguen; la taula és un astre com el sol al voltant del qual giren tots els planetes. La taula és una excusa per apropar-nos de tal manera que, de sobte, ens adonem que, més enllà de la nostra actualíssima i extrema individualitat, formem part d’un tot, almenys per Nadal.

BRITISH STYLE

És indubtable que un dels països que ha sabut difondre i exportar més sàviament tot el que configura el seu univers estètic, cultural, social i moral és el Regne Unit.

Llibres, pel·lícules, obres teatrals, cançons, peces de roba, normes d’educació, mobles, vaixelles, tapissos, pentinats, obres pictòriques i escultòriques, edificis sencers, cotxes, pastissos, melmelades i infusions i un llarg etcètera que ens portaria a no poder donar fi a aquest escrit si haguéssim de citar tot allò que ens ha entrat per la retina i ens ha captivat, des de sempre, del més pur estil britànic.

Des del teatre isabelí de Shakespeare fins als relats i novel·les amb clara denúncia social de Charles Dickens; passant per la minuciosa descripció de la vida quotidiana que fa Jane Austen; o la novel·la victoriana practicada per les germanes Brontë; l’enginy i l’agudesa extrema d’Oscar Wilde; Virginia Woolf i la novel·la moderna. Me’n deixo molts, a més a més dels grans poetes, però tots ells tenen en comú el fet d’haver-nos obsequiat amb bocinets de la seva Anglaterra, de la seva època, dels seus costums, del seu pensar i del seu veure la vida d’una manera determinada.

Moltes de les grans novel·les que configuren el millor de la literatura anglesa han estat portades al cinema i, fins i tot algunes, han estat adaptades una i altra vegada per diversos directors –alguns intents més reeixits que altres-. D’aquesta manera, tot allò que havíem llegit i després imaginat en les nostres ments, -els camps anglesos, els interiors de les cases, la pal·lidesa dels rostres, les maneres de parlar- es va anar complementant amb l’acurada recreació que el setè art ens ha ofert. I no només parlo d’obres tant universals com “Oliver Twist”, “Orgull i Prejudici”, “Cims borrascosos” o “El Retrat de Dorian Gray”, sinó també d’altres grans històries i personatges que s’han anat fent un lloc a dins nostre de tal manera que avui ja no sabríem concebre l’estil britànic sense al·ludir a aquests exemples. Em refereixo a sèries com “Upstairs, Downstairs”, que ens va mostrar els dos universos que convivien en una casa de bona família londinenca, o “Retorn a Brideshead” que, de fet, és una adaptació d’una obra d’Evelyn Waugh. El cinema també ens ha brindat pel·lícules exquisides com “Una habitació amb vistes”, “Howards End”, “El que queda del dia”, “Gosfork Park”, "El discurs del rei" i, recentment, una nova sèrie excel·lentment recreada: “Downton Abbey”.

 Som a les portes del Nadal i, com sempre em succeeix, se m’encomana tot allò que ensumi a Anglaterra. Potser ho fa el fet que m’agrada viatjar a aquest país al desembre i assistir a l’espectacle dels carrers il·luminats i les cases exquisidament decorades per a l’ocasió. Aquest any no podrà ser, però no hi ha res que m’impedeixi trepitjar amb la imaginació els camps mullats de Jane Eyre, sentir la remor d’una conversa on hi ha Dorian Gray, ensopegar pel carrer amb un personatge semblant a Mr. Scrooge o veure el propi Hudson obrir la porta de casa els Bellamy. Pure british style.